Article traduït per un sistema de traducció automàtica. Més informació, aquí.

De l’estrès a l’assossec

Petits trucs poden ajudar a afrontar la sensació de viure amb estrès, una característica típica ja de la societat moderna
Per Clara Bassi 5 de febrer de 2009
Img cansancio
Imagen: Grant Lindsay

Viure de manera assossegada és comprar bitllets per a preservar el nostre benestar físic i psíquic, la cara oposada del temut estrès, cada vegada més comú en la nostra societat i que pot derivar en problemes de salut tant físics com psíquics. Què és l’assossec i com aconseguir-lo? Aconseguir-ho és difícil, però no impossible. Una psicòloga i un filòsof exposen les claus de com afrontar l’estrès i, en la mesura que sigui possible, aprendre a viure amb una actitud assossegada.

Què impedeix viure de manera assossegada?

L’estrès és la sensació de trobar-se davant una situació de perill real, la qual cosa està bé, perquè actua com un mecanisme de defensa que ens prepara per a fugir o per a afrontar un perill en cas que es faci real, segons Rosa Armes, psicòloga del servei d’ajuda psicològica urgent www.psicologoencasa.es. No obstant això, es converteix en un problema quan la situació estressant és producte de la imaginació, bloqueja i no deixa “funcionar” a la persona que l’experimenta. “Cap situació per si sola estressa. Estressa el que pensem d’ella”, afirma l’especialista.

Però, a més, l’estrès s’ha convertit en una manera de viure típica de les societats occidentals i modernes, en una paraula que es refereix a significats molt diferents: neguit, angoixa, desesperació, inquietud, una mala gestió del temps, hiperactivitat, tenir la sensació de no arribar a tot o les conseqüències de diferents tipus de pressió, com la laboral o la familiar, explica Francesc Torralba, doctor en Filosofia i Teologia, director de la Càtedra Ethos de la Universitat Ramón Llull, i autor del llibre “Assossegar-se en un món sense assossec. Cartes a una dona accelerada”, publicat per Plataforma Actual. L’obra està escrita a manera d’epístoles inconcluses a una dona accelerada, encara que els missatges que tanca, segons reconeix el mateix autor, són vàlids per a qualsevol persona, home o dona.

En contraposició a aquesta atropellada i accelerada manera de viure, “l’assossec és tranquil·litat interior, pau, benestar emocional i mental, un estat de quietud que mai s’aconsegueix sense esforç, tant en el físic com en l’espiritual”, segons ho defineix Torralba.

El desassossec es manifesta en l’esfera mental i emocional, ja que la persona es mostra més irascible, inquieta i irritable

Però, quins aspectes de la nostra existència ens impedeixen viure de manera assossegada? Alguns enemics de l’assossec o “toxines de l’ànima” són l’apatia vital, la indecisió, l’enveja , la gelosia, el ressentiment (tornar a sentir una cosa viscuda en el passat) i el sentiment de culpabilitat. Tots ells impedeixen experimentar la calma i, per això, s’han de combatre. “L’enveja existencial és una malaltia”, ja que es desitja ser com l’altre, sense saber si més no si se sent feliç en el seu fur intern, i es nega el propi potencial i les pròpies capacitats, comenta Torralba. Com és possible deixar enrere una vida dominada per l’estrès i aquests pensaments obsessius i aprendre a viure amb assossec?

Mens sana in corpore sa

La falta d’assossec pot ser l’avantsala de la malaltia, ja que existeix una íntima relació entre el corporal, el psíquic i l’espiritual. Som una unitat indissoluble. Un ritme excessiu té com a conseqüència que el cos cridi, es queixi, i manifesti el nostre malestar com somatización, que per a uns pot ser un còlic nefrític, una migranya o totes dues coses. “El ritme al qual sotmetem la nostra vida mental i emocional té repercussions o conseqüències en la nostra dimensió corporal”, explica Torralba.

En altres ocasions, el desassossec es manifesta en l’esfera mental i emocional, ja que la persona en aquest estat es mostra més irascible, inquieta i irritable. I, en unes altres, el rostre és el nostre gran delator: com diu el refrany, el rostre és el mirall de l’ànima i irradia el que es porta dins, ja sigui pau o estrès i nerviosisme. La psicòloga Rosa Armes aclareix que els primers símptomes físics de l’estrès són l’insomni, l’alteració del ritme cardíac, el nerviosisme excessiu o la falta d’apetit. Quant als símptomes mentals, el més típic és la sensació de desbordament, de no poder suportar una situació ni controlar-la.

Per aquest motiu el lema clàssic “mens sana in corpore sa” tingui ple sentit i vigència en la nostra societat o, almenys hagués de tenir-ho, segons es desprèn de la visió de Torralba. “Una persona amb una vida mental i emocional sana té una vida corporal sana”, afirma. Prova d’això és que en la societat moderna cada vegada són més comuns exemples que els excessos es plasmen en cossos obesos i estàtics i, al contrari, les disfuncions es reflecteixen en cossos simplement malalts.

Cada persona ha de ser la sobirana del seu cos. El cos humà és un vehicle i un lloc de sensacions, que ens permet comunicar-nos, gaudir, sofrir, opina Torralba. Explica que la cura del cos no és una qüestió ornamental, sinó vital i una condició indispensable per a poder vetllar per la salut d’uns altres. “Romandre en l’ésser exigeix una àrdua labor artesanal. Has d’alimentar-te, protegir-te del fred i de la calor, descansar el temps pertinent, beure aigua, vestir-te i endreçar-te o conrear els teus dons espirituals”, diu Torralba.

Mantenir el cos és crucial perquè cadascun desenvolupi una missió vital que doni sentit a la seva existència. Ja sigui vendre sabates, pintar cases, educar nens o cuidar persones; pensar i portar a la pràctica una missió dóna la sensació que el pas per la vida no ha estat estèril i proporciona un gran assossec.

Viure amb la tensió justa

Viure amb la tensió justaUn cas de mala salut psíquica i, en conseqüència física, és el que Torralba esmenta en el seu llibre com “la dictadura del cos anoréxico”, un exemple perfecte, per desgràcia, del grau de tensió i esclavitud desmesurades que aconsegueixen algunes persones preadolescentes, adolescents, joves i, fins i tot, adultes a la recerca d’unes mesures corporals renyides amb la salut. Al marge de l’exemple extrem de l’anorèxia, Torralba explica que “certa tensió és bàsica per al cos i la vida mental i emocional”.

És bo preparar-se per a alguna fi. “La tensió és l’impuls, el vector que ens porta cap a alguna cosa que no tenim: l’objectiu de parlar anglès, fer un doctorat o millorar en la nostra ocupació. Una vida que no tingués cap propòsit o fi no seria una vida humana i, per a això, requerim certa tensió”, explica. Ara bé, si la tensió és excessiva, una persona pot “trencar-se”.

Per a comprendre-ho, Torralba convida a imaginar un arc i una fletxa. L’arc s’ha de tibar fins a cert punt per a llançar la fletxa cap al lloc desitjat, però si es tiba massa, aquest pot trencar-se i la fletxa caure als nostres peus. Aquesta seria la conseqüència de sofrir massa tensió en la vida, la de la persona que es posa horitzons excessius i pretén imitar a un model, figura o icona social. Si les seves metes excedeixen a les seves capacitats, aquest ésser humà es “trenca”, es frustra i cau en la decepció.

Descobrir el propi ritme

L’estrès és la sensació d’estar desbordat, que no pots amb una determinada situació

Cada persona té la seva pròpia capacitat per a portar cert ritme en la seva vida. “Depèn de cadascun, de les seves capacitats i recursos. Hi ha persones amb agendes infernals que tenen una gran capacitat per a portar-les, recursos, tenacitat, enteresa, força moral i fust i unes altres que no”, declara Torralba. Aquestes persones són capaces de portar una activitat molt intensa, perquè han fet una gran feina interior i tenen recursos per a afrontar aquesta situació amb aplom. Per contra, unes altres es diria que s’ofeguen en un got d’aigua només amb dues activitats al dia que tampoc són capaços de realitzar-les de manera satisfactòria.

Armes té la mateixa opinió que Torralba. Segons aquesta psicòloga “vivim molt ràpid. Però hi ha gent que tenen moltes activitats al dia i no està estressada. L’estrès no és tenir molta pressa i fer moltes coses. És la sensació d’estar desbordat, que no pots amb una determinada situació. Depèn de com ho viu cadascun. L’important no és el que et passi, sinó com el vives”.

Per a portar una vida sana, cadascun ha de descobrir quin és el seu propi ritme: evitar sotmetre al cos a un ritme accelerat, si és superior a les nostres capacitats, però tampoc adoptar un ritme excessivament lent, ja que es corre el risc de caure en l’avorriment, indica Torralba.

Viure l’ara

“El passat és petri. El present, líquid. I el futur gasós”. D’aquesta forma, Torralba sintetitza el que una persona pot i no pot canviar durant el seu temps vital. L’ara es pot viure combatent dues tendències. La primera és combatre el passat, un mal en el qual sol caure el nostàlgic. Sentir nostàlgia o melancolia és caure en una espècie de malaltia que es caracteritza per creure que el que va ocórrer en el passat va ser molt bell. O bé va ser tan dolorós que intoxica i contamina el present. Per tant, la nostàlgia i la melancolia són una forma de pensament que s’ha de combatre. “S’ha d’evitar la tendència de viure atrapat en el passat”, sentència Torralba.

L’altra tendència que s’ha de combatre és just la contrària, la de pensar només en el futur, alguna cosa en el que solen caure més els joves. “És evident que s’ha de planificar i projectar, però no s’ha de deixar que, d’aquesta forma, el temps s’escapi entre els dits, ja que no se sap si tenim futur personal. La mort és certa, però l’hora és incerta. El que sí que és cert és que tenim passat. El futur és imprevisible i no el coneixem. I així és millor, perquè seria molt angoixant conèixer l’hora i el dia en què morirem o que moriran els nostres sers estimats. Per això, cal gaudir de cada instant i de cada moment”, recorda el filòsof.

Per a això, aconsella activitats tan senzilles com passejar i pensar, i practicar la bona lectura, és a dir, “la lectura que engrandeix l’ànima”, les relacions de qualitat i realitzar bones accions, entre altres idees.