Article traduït per un sistema de traducció automàtica. Més informació, aquí.

Demència senil

L'augment de l'esperança de vida dispara els casos d'Alzheimer i d'altres malalties degeneratives del cervell
Per miren 4 de abril de 2005

Els primers símptomes són els oblits que s’atribueixen a l’edat: no saber on s’han deixat les claus de casa o què s’anava a comprar en el supermercat són els típics primers avisos i els més comuns de la demència senil, que en més del 70% dels casos corresponen al temut malament d’Alzheimer. L’augment de l’esperança de vida ha suposat un increment d’aquestes patologies entre la població major de 65 anys. Són pràcticament irreversibles i no afecten només a qui les pateix, sinó al seu entorn familiar.

Què és una demència?

El terme demència deriva del llatí ‘demens, dementatus’, que significa sense ment. Aquest trastorn cerebral deixa a la persona amb unes habilitats molt reduïdes per a la seva activitat diària, a causa de la degeneració progressiva de les neurones. A curt termini es detecta per la pèrdua de la ‘memòria immediata’; no obstant això, en una última fase poden aparèixer al·lucinacions, canvis sobtats d’humor, i fins i tot problemes de mobilitat en perdre la noció de la individualitat. La paraula senil només indica que se sofreix després d’haver complert els 65 anys.

Entre els malalts hi ha més dones que homes, precisament perquè la seva esperança de vida és major. No obstant això, també existeix una predisposició genètica relacionada amb la disminució del nivell hormonal, segons el president de la Fundació Antidemencia Al-Andalus, geriatre de l’Hospital Clínic Universitari ‘Verge de la Victòria’ de Màlaga i professor de la Facultat de Medicina d’aquesta ciutat, Carlos Linares, qui afegeix que el 35% de les dones majors de 65 anys patirà una patologia demencial, mentre que en el cas dels homes aquest percentatge és del 18%.

Quan es parla de demència, en el 70% dels casos es fa referència al mal d’Alzheimer. En general, com informa Linares, hi ha 68 patologies que poden generar un quadre demencial, com per exemple el Parkinson, les malalties amb cossos de Lewy, de Pick, d’Huntington o de Biswanger, i la sida, entre altres. Aquestes malalties afecten la zona del cervell on es troba la memòria i les funcions cognitives, per la qual cosa, principalment, alteren l’enteniment, el judici, la parla, la capacitat de càlcul, el pensament i l’orientació. No totes es deterioren simultàniament, sinó que és un procés continu.

Una manera de classificar les demències és ateses les causes que les produeixen. La psicòloga Inés Quiroga, de la Fundació Alzheimer España, assenyala, en aquest sentit, que les denominades primàries no tenen una raó coneguda i la demència és el trastorn principal (malalties d’Alzheimer o de Pick), mentre que, en les secundàries, és conseqüència d’una altra patologia (la sida, un trauma cranioencefàlic o un dèficit vitamínic).

Diagnòstic i fases

És complicat determinar quantes persones pateixen algun tipus de demència. Encara que en el cas concret de l’Alzheimer, s’estima que, a Espanya, actualment, hi ha uns 850.000 malalts. De fet, la població espanyola major de 65 anys ha passat de representar un 9% a un 16,8%, i, segons Quiroga, d’aquests ancians, en 2005, es calcula que els dependents, en la majoria dels casos per una demència, seran 1.240.000 en estat lleu; 365.000 en moderat i 794.000 en estat greu.

Diagnosticar la demència de manera precoç és molt difícil, ja que els petits oblits de les primeres fases s’atribueixen a l’edat. A més, conforme es fan més importants, els propis malalts tendeixen a negar aquesta situació o a ocultar-la. Per això, els experts recomanen que, quan un familiar o reunit detecti algun indici, porti al pacient al metge de família o directament a un geriatre, neuròleg o psiquiatre. La representant de la Fundació Alzheimer España assegura que per a determinar l’existència d’aquesta malaltia, a més d’unes proves analítiques, hi ha uns “tests molt senzills“. No obstant això, el diagnòstic precís no es tindrà fins que el pacient mori i se li practiqui l’autòpsia.

Malgrat això, la desinformació de la família, que moltes vegades atribueix els símptomes a l’edat, i la insuficient atenció dels metges, que amb freqüència infravaloren la pèrdua de memòria del pacient, es conjuguen per a elevar fins al 40% la xifra de malalts d’Alzheimer sense diagnosticar ni tractar. Els familiars són, no obstant això, els primers a detectar-ho (en el 76% dels casos, segons un estudi). Precisament, aquesta recerca redueix al 17% el percentatge dels qui acudeixen a la consulta res més adonar-se del problema de memòria del seu ser estimat, mentre que el 22% espera més d’un any. Segons Quiroga, el temps mitjà des que apareix fins que es diagnostica és de dos anys.

El malalt d’Alzheimer passa per tres fases, segons el grau de degeneració del seu cervell:

  • L’etapa inicial. Dura de tres a quatre anys i en ella on apareixen fallades de memòria immediata, pèrdua de paraules, noms i objectes o trastorns d’ànim, que, en moltes ocasions, podrien confondre’s amb ansietat o depressió; no obstant això, la persona pot portar una vida pràcticament normal.
  • L’estadi intermedi. S’allarga durant dos o tres anys. En aquesta fase el malalt perd la memòria remota i apareix l’apràxia (incapacitat total o parcial de realitzar moviments voluntaris), dificultat per a desenvolupar tasques complexes, desorientació, impossibilitat de reconèixer a persones que abans li eren familiars i problemes en el llenguatge.
  • Fase terminal. Es caracteritza perquè és incapaç de valer-se per si mateix, no coneix als seus afins, sofreix d’incontinència i no es relaciona.

Tractaments i recursos assistencials

Una vegada que es diagnostica la malaltia, el més convenient és que els familiars busquin ajuda en associacions perquè són les que més els poden assessorar. Quiroga subratlla que el principal és buscar suports en la família, de manera que “tots decideixin com s’enfrontaran a aquesta situació i com distribuiran la càrrega”. La psicòloga declara que la vida mitjana d’un malalt amb demència és de 10 anys, un període “massa llarg perquè només una persona estigui a càrrec del pacient, com sol ocórrer habitualment”.

També hi ha altres ajudes, com a fàrmacs, que retarden l’evolució de la malaltia; la seva efectivitat augmenta depenent de la fase en què es trobi, és a dir, com més aviat millor es diagnostiqui, més s’alentirà el procés. La combinació dels medicaments amb la teràpia de memòria, per exemple, pot fer que malalties com l’Alzheimer avancin més lentament, encara que, de moment, no aconseguiran erradicar-les.

A més, existeix una infraestructura assistencial que serveix tant per a millorar el tractament com per a donar suport a la família. No obstant això, aquesta estructura no es troba en tot el territori nacional. Quiroga explica que hi ha clíniques destinades a malalts en estadis inicials, on es realitzen teràpies de memòria i exercicis de càlcul.

Per als quals es troben en una fase lleu o moderada de la malaltia hi ha centres de dia i per als quals estan en una etapa mitjana o greu, els hospitals de dia són els més indicats, ja que en ells és possible millorar la seva qualitat de vida. D’igual manera, els serveis d’ajuda a domicili, que, per regla general, depenen dels ajuntaments i d’algunes associacions de familiars de malalts, permeten oferir suport al cuidador. Finalment, es troben les residències (públiques, privades o dependents d’associacions), dirigides sobretot als casos més greus, quan el pacient ja presenta trastorns en la conducta, desorientació i no reconeix a les persones reunides.

Un dels problemes de la cura d’aquests malalts és el cost, que augmenta conforme avança la malaltia. Un estudi realitzat en 2004 per la Unitat de Valoració de la Memòria i les Demències de l’Hospital Santa Caterina (Girona) i l’Institut Euroclin (Barcelona) ho estima en prop de 90.000 euros des del diagnòstic fins a la defunció. No obstant això, la Confederació Espanyola de Familiars de Malalts d’Alzheimer i altres Demències (CEAFA) afirma que aquest manteniment suposa entorn de 30.000 euros a l’any.

En general, els costos directes i indirectes derivats de la malaltia d’Alzheimer ascendeixen a 1.150 euros mensuals en els casos més greus. En els més lleus, es necessita una despesa mitjana de 419 euros al mes i de 642 euros per als pacients en la fase intermèdia.

Consells per a cuidar al pacient

El perfil del cuidador és el d’una dona, habitualment la filla del pacient, amb una edat d’entre 40 i 50 anys, casada i amb fills. Moltes d’elles tenen treball i manquen de qualsevol mena de formació sobre l’atenció a aquests malalts. Tota la família sofreix aquestes malalties, però principalment la persona que ha d’assistir a qui les pateix, que, fins i tot, arriba a presentar depressió, insomni, agressivitat i canvis d’humor.

I és que conviure amb un malalt d’Alzheimer o de qualsevol altra demència no és una tasca senzilla. Per a facilitar aquesta relació, les associacions de familiars aconsellen possibilitar als pacients que reconeguin el seu entorn, evitant els canvis i mantenint una rutina. Poden perdre’s amb freqüència, per la qual cosa és necessari que en tot moment se sàpiga on estan; així, un mètode usat per a prevenir que s’extraviïn és posar campanes en totes les portes que donin a l’exterior.

No obstant això, l’excés de cura sobre el pacient no és recomanable, en la mesura del possible cal facilitar la seva independència i autocura, almenys mentre la malaltia no hagi avançat del tot. En els casos més greus els malalts no tenen gana o set, per la qual cosa cal assegurar-se que mengen i beuen.

És important donar suport emocional al pacient i també al cuidador. De fet, les associacions de familiars recomanen que la persona responsable del malalt no botiga a assumir la cura en solitari. El suport d’aquestes organitzacions és, segons ressalten Quiroga i Linares, “fonamental” per a poder fer front a la situació.