La depressió és el trastorn mental més freqüent en els ancians, sobretot, en les ancianes. La veritat és que molts metges d’atenció primària jutgen la depressió geriàtrica com molt difícil d’identificar, pel fet que abasti múltiples formes de presentació, es confongui sovint amb la demència i passi socialment desapercebuda com una xacra més, propi de la tercera edat, quan, en realitat, no forma part del procés normal d’envelliment.
A Espanya, la prevalença de depressió en l’ancià és d’entre el 10% i el 15% en les consultes d’atenció primària i de fins a un 50% en les residències geriàtriques. José Ángel Arbesú, coordinador del Grup de Treball de Salut Mental de la Societat Espanyola de Metges d’Atenció Primària (SEMERGEN), explica que els pacients ancians pateixen més malalties cròniques discapacitantes que la resta dels adults i que, algunes d’elles, com alteren les vies neuroquímicas i els neurotransmisores cerebrals, igual que unes altres, afecten els eixos neuroendocrinos, la qual cosa pot desencadenar biològicament una depressió. També afegeix que la deficient adaptació a les malalties, tan habitual en les generacions més ancianes, pot actuar com a desencadenant de la depressió.
Soledad
“El pacient ancià depressiu que acudeix a la consulta d’atenció primària sol tenir escassos vincles familiars o socials i presenta una simptomatologia somàtica important que pot donar lloc a canvis en la seva forma natural de ser, tornant-se més irritable i menys sociable, aïllant-se en el seu domicili. En canvi, la tristesa, com a símptoma nuclear de la depressió, pot tenir menys importància en l’ancianitat que en l’edat adulta”, afirma Arbesú.
Les malalties cròniques poden desencadenar una depressió si alteren les vies neuroquímicas i els neurotransmisores cerebralsAquest expert reconeix, així mateix, que algunes patologies, com la malaltia de Parkinson , l’ictus , la demència vascular, la malaltia coronària, les malalties endocrinològiques i les neoplàsies, contribueixen a l’angoixa del pacient crònic major. Tant la majoria de les depressions com de les deterioracions cognitives en edat avançada es diagnostiquen precisament en les consultes d’atenció primària. “El metge d’atenció primària serà, en la majoria dels casos, el primer a interpretar les formes de depressió de l’ancià; àrdua labor, tenint en compte que la persona major no sol expressar de manera espontània ni verbalment l’estat d’ànim en què es troba”, explica l’especialista.
Per aquest motiu, la qual cosa el professional ha d’explorar és el llenguatge no verbal i el metallenguatge en la seva entrevista clínica, indagant sobre el rastre de la depressió en molt poques i febles pistes. Abans de res, insisteix Arbesú, és necessari establir un diagnostico diferencial amb altres malalties psiquiàtriques i no psiquiàtriques que formen part del procés d’envelliment normal: “El concurs de símptomes fronterers a la demència, com una falta de concentració o de memòria, pot dificultar i retardar el diagnostico de depressió, i fer pensar al metge que està davant una deterioració cognitiva d’inici”.
La utilització en aquests casos del test de garbellat de Pfeiffer i el “Mini Mental State Examination” (MMSE) poden ajudar en el diagnostico diferencial entre demència i depressió.
Enlaire risc
La taxa de suïcidi en pacients ancians amb malaltia mental és del 15%, i els experts asseguren que el consumat és més freqüent que en etapes més joves: un de cada quatre intents acaba en mort. Aquest risc porta al fet que els psiquiatres constrenyin als metges d’atenció primària a afinar en els diagnòstics. Miquel Roca, psiquiatre de l’Hospital Juan March, de Palma, advoca per una formació d’aquests facultatius en l’avaluació del suïcidi “que erradiqui mites falsos, com que parlar d’això indueix a cometre-ho, que les persones que al·ludeixen al suïcidi mai l’executen o que el suïcidi es comet sense previ avís”.
Els estudis demostren que vuit de cada deu pacients que se suïciden parlen d’això prèviament i que la meitat d’aquests havia consultat al metge d’atenció primària la setmana anterior a llevar-se la vida. “En els casos en els quals el metge d’atenció primària detecti una ideació clara o risc de suïcidi, ha de derivar com més aviat millor el pacient a una unitat de salut mental, instaurant una col·laboració entre hospital i ambulatori que resultarà indispensable per a seguir a curt i mitjà termini la seva evolució”, incideix Roca.
Els falsos mites emmascaren la depressió de l’ancià. En primer lloc, deprimir-se no forma part del programa normal de tot envelliment. Sí que consta fer front a la malaltia crònica, a la idea de la mort, a la pèrdua de sers estimats i a diferents xacres que causen dolor, frustració o tristesa. Però la depressió va molt més allà d’un estat de queixa o de tristesa naturals. Per a complicar més les coses, abunda la idea que els ancians sofreixen demència amb facilitat i que la seva confusió, tristesa, trastorns del somni o de l’apetit formen part del paquet amb què la naturalesa identifica la fi de les nostres vides.
Però els experts urgeixen a discriminar les depressions veritables d’altres estats d’abatiment i a evitar que els ancians empitjorin. Massa depressions de la tercera edat passen, per tant, infradiagnosticadas. De cara als qui conviuen estretament amb pacients ancians, els metges recomanen prestar molta atenció a canvis en la rutina amb la qual l’ancià vesteix o s’endreça, canvis en les seves relacions socials (si eviten contactes amb altres familiars o amics) i, més que estats de tristesa, recomanen vigilar la impossibilitat del goig davant un plat, una música, un acudit o un record, entre altres.
La incapacitat de riure és més preocupant que la facilitat amb què es plora. Sensacions verbalitzades de culpabilitat, buit existencial, dolors abstractes, idees suïcides, cansament diürn exagerat i pèrdua o guany de pes desacostumades apunten igualment a la possibilitat d’una depressió. Alguns tractaments farmacològics i el consum d’alcohol poden ser aliats perfectes d’una gènesi depressiva, per la qual cosa deuen també ser tinguts en compte.
