Article traduït per un sistema de traducció automàtica. Més informació, aquí.

Donació de cossos per a la recerca

El culte a la mort impedeix que aquesta pràctica sigui més estesa
Per miren 17 de desembre de 2003

Donar el cos per a la recerca i docència en les facultats de medicina no sols és un enorme acte de generositat i altruisme. També és una gran contribució a la ciència i la formació dels futurs mèdics. La solidaritat dels espanyols almenys en aquest sentit no es qüestiona, si bé predomina la donació d’òrgans. El culte a la mort en algunes regions, segons expliquen els experts, impedeix que aquesta pràctica sigui més estesa. Els passos a seguir per a fer-se donant són ràpids i senzills. En algunes universitats s’exigeix la presència del donant per a emplenar el carnet i en altres n’hi ha prou amb respondre un formulari per correu.

Major donació d’òrgans que de cossos

A la fi del segle 19 i principis del 20 la Llei de Policia Mortuòria obligava al trasllat dels cadàvers dels indigents a les facultats de medicina. Si no es produïa un enterrament de beneficència, els cossos sense vida de moltes persones que no eren reclamades anaven a parar als departaments d’anatomia de les universitats. Amb el pas dels anys, no obstant això, aquesta pràctica va desaparèixer i la donació de cossos es va convertir en un acte merament voluntari i altruista.

A Espanya, segons explica el doctor Fermín Viejo, director del Departament d’Anatomia i Embriologia Humana de la Universitat Complutense a Madrid, la donació d’òrgans està molt més estesa que la de cossos. Espanya, insisteix, “és millor donant d’òrgans que de cadàvers”. Això es deu al fet que en algunes zones del país encara persisteix un cert culte a la mort que d’alguna manera rebutja la possibilitat de donar el cadàver perquè sigui estudiat i perquè serveixi de pràctica en l’aprenentatge de la medicina.

Això es nota en algunes zones més que en unes altres: les regions menys proclius a la donació de cadàvers són Valladolid, Salamanca i moltes zones del mediterrani. Per contra, en les grans ciutats la reticència és mínima. Barcelona, per exemple, és la ciutat on més cossos es reben, seguida de Madrid. Encara que les Universitats del País Basc, Cantàbria i Navarra són considerades capdavanteres a nivell mundial.

Les xifres varien d’una zona a una altra. Des de dos o tres cossos donats a l’any en facultats de medicina de ciutats com Salamanca o Valladolid, fins als 70 o 80 que es poden rebre anualment en la Universitat Autònoma de Barcelona, segons comenta el doctor Fermín Viejo. En la facultat de medicina de la Universitat Complutense existeixen dos departaments que treballen amb cadàvers per a la docència. A l’any es rep en cadascun d’ells una mitjana de 18 o 20 cossos. En la Universitat del País Basc la xifra es fixa entre 10 i 12 cadàvers anuals. Tant a la Complutense com en la Universitat del País Basc existeixen més de mil donants inscrits.

En l’actualitat hi ha prop d’una vintena de facultats de medicina en tot el país que reben donants. En general, les campanyes de sensibilització sobre aquest assumpte són més aviat esporàdiques, però cada dia, segons expliquen professors consultats, creix més el nombre de donacions. En la Universitat del País Basc, assegura Francisco Doñate, director del Departament de Neurociències de la Facultat de Medicina d’aquesta institució, les campanyes són constants. Tant, que inclusivament alguns membres del cos de professors i personal de serveis s’han fet donants.

El doctor Doñate és un d’ells. I com a anècdota conta que en alguna ocasió va rebre la notícia de la defunció d’un amic que treballava en la Universitat i que era donant. “És una situació una mica problemàtica. Jo menjava amb aquesta persona gairebé tots els dies i ens unia una gran amistat”. Davant tan desafortunada situació la família va decidir, llavors, cremar el cos, però les restes romanen en el recinte que la Universitat ha creat per als donants. “Suposo que en el meu cas preferiran traslladar-me a una altra universitat o també em cremarán. Amb el cos d’una persona desconeguda puc treballar amb el seu cos, però si és algú pròxim em nego”, assenyala el catedràtic Doñate.

Com a avantatges de la donació de cossos els catedràtics Doñate i Vell assenyalen la possibilitat de formar millors professionals. “Els cossos són materials preciosos que estan fora de l’abast dels homes, perquè ningú pot pagar per un cadàver. Aquests són fonamentals per als metges del demà”, afirma Doñate. “Donar un cos a la llarga té la mateixa consideració que donar un ronyó o un fetge. Un cirurgià en formació podrà assajar noves tècniques si practica amb un cos”, afegeix el professor Fermín Viejo.

Procés ràpid i senzill

Fer-se donant és un procés senzill que ha d’efectuar-se en la Comunitat on es resideix. Només existeixen alguns matisos d’una universitat a una altra. El primer que cal tenir clar és que es tracta d’un acte absolutament altruista, un acte desproveït de qualsevol mena de compensació econòmica. En algunes universitats s’exigeix la presència del donant com a requisit fonamental per a elaborar el carnet. En unes altres, n’hi ha prou amb emplenar un imprès que pot ser enviat per correu. La universitat de Màlaga pertany al primer grup, és a dir, al dels quals exigeixen la presència del donant. L’interessat es pot personar en horari de demà al campus universitari de Teatinos, en l’àrea d’anatomia i embriologia humana de la facultat de medicina. Una vegada allí, haurà d’omplir un senzill formulari que recull les seves dades personals i que se signarà en presència de dos testimonis, ben propis, o bé de la mateixa facultat.

En la universitat Complutense l’interessat pot trucar per telèfon i sol·licitar que li enviïn per correu un formulari. Si està d’acord, el reenvía i després se li lliurarà el carnet oficial de donant. En el formulari es demanen dades bàsiques com a nom, cognoms, adreça, data de naixement i alguna aportació rellevant sobre la seva història clínica. El procediment és similar en la Universitat del País Basc.

Una vegada signat el document i concedit el carnet de donant les universitats es comprometen a encarregar-se de tot el que tingui a veure amb el trasllat del cos. Si, per exemple, una persona adscrita com a donant a una universitat de Madrid mor en una altra ciutat d’Espanya, la facultat preferirà que el cos sigui lliurat a la universitat més pròxima per a evitar els costos del trasllat.

En general, els departaments que s’encarreguen d’aquests assumptes tenen acords amb els serveis funeraris de les seves respectives ciutats. Aquests s’encarreguen de recollir el cos i traslladar-lo a la universitat sense que això suposi cap cost per als familiars.

I què ocorre si la família s’oposa? “Si quan es produeix la defunció la família no ens el posa en coneixement, no podem saber-ho. I tampoc podem fer res per a evitar-ho”, afirma el professor Fermín Viejo, de la Universitat Complutense. Algunes vegades es dóna la circumstància que el donant s’encarrega que la seva última voluntat sigui recollida en el testament, però encara així no es garanteix que aquesta es compleixi, perquè els testaments s’obren quan ha mort la persona i quan ja s’ha produït el seu sepeli.

Qualsevol pot ser donant

En termes generals, pot dir-se que qualsevol persona està en condició de convertir-se en donant. No obstant això, existeixen alguns motius de rebuig. Són bàsicament dos: Malalties infecto contagioses (Sida i hepatits C), i quan es produeixen intervencions judicials a causa de mort per accident o qualsevol altra causa violenta. En circumstàncies així, quan el cos arriba a la facultat no es procedeix a la seva preparació, sinó que s’envia directament al crematori. En aquest sentit el doctor Doñate assenyala com a motiu de rebuig algunes altres causes, com per exemple una mort per meningitis. En canvi, no es rebutja als morts per càncer o pneumònia.També cal tenir en compte que la donació de cossos no és compatible amb la donació d’òrgans. Sempre té prioritat aquesta última.

Una vegada ingressa en la facultat de medicina, el cos és convenientment desinfectat i es procedeix a un tractament especial amb formaldehid (formol) per a la seva conservació. És comú que en les universitats espanyoles la mitjana de conservació sigui d’uns quatre anys. En aquest lapse els professors i els alumnes treballaran directament sobre el cadàver, que es converteix així en una peça clau per a la formació dels futurs mèdics.

El tractament dels cadàvers a la sala de dissecció és una preocupació constant de la Societat Anatòmica Espanyola. La causa principal és l’ús del formaldehid, un element de risc. Fermín Viejo, que també pertany a aquesta Societat, explica que en els últims anys s’ha intentat moderar l’ús d’aquest producte. “Estem utilitzant-ho en menys dosi i en menor concentració, encara que de tota manera convé aclarir que el risc és més marcat per als professors que per als alumnes”, assenyala.

Una vegada s’ha esgotat el grau d’utilitat d’un cos es procedeix a la seva cremació. Abans, la universitat organitza una petita cerimònia d’agraïment. En aquest sentit, la Universitat del País Basc ha fet un pas més. El mes de setembre passat va inaugurar el Repobla Vitae- Bizitzaren Basoa Bosc de la Vida, un monument amb el qual la Universitat ha volgut homenatjar a tots els que donen el seu cos a la ciència. Aquest recinte alberga les cendres dels donants. La Universitat del País Basc es converteix així en la primera d’Espanya a dur a terme un acte semblant. “Som el primer monument funerari d’art modern del món. Algunes universitats tenen una placa o monuments més petits, però no la peça escultòrica tan tremenda que s’ha dissenyat aquí”, assenyala Doñate.

El bosc de la vida consta de 20 arbres d’acer tallin, un acer que s’oxida només en la superfície i que és de llarga durada. Entre aquest bosc reposen les cendres de mig centenar de donants. Es tracta, en definitiva, d’un homenatge a la vida, doncs, com explica Francisco Doñate: “Sempre cal donar-li prioritat a la vida sobre la mort”.