Donacions d’òrgans

Els motius que porten als parents a negar-se a la donació d’un òrgan completen una llista amb diversos problemes. Segons la coordinació de trasplantaments de l’Hospital General Universitari d’Alacant, el principal motiu per part dels parents d’un mort es basa en el fet que aquest es va manifestar en vida en contra dels trasplantaments. Altres raons que addueixen són els condicionants personals dels parents, o petites venjances per no haver estat tractats correctament en el centre sanitari.

Per als coordinadors de trasplantaments resulta especialment difícil explicar a una persona la mort encefàlica. Aquesta falta de comprensió per part dels parents els impedeix entendre que la mort cerebral correspon a la fi de la vida, però que els òrgans i els teixits, degudament oxigenats, poden continuar funcionant en una altra persona. Les negatives a les donacions també estan relacionades amb el propi desconeixement dels desitjos del mort. Aquest fet implica una responsabilitat que els familiars no volen assumir. Finalment, també hi ha negatives basades en motius religiosos. No obstant això, des dels centres de coordinació de trasplantaments se sap i es posa en coneixement de les famílies que totes les religions, excepte el budisme i el sintoísmo són favorables a la donació d’òrgans.

Per a José Antonio García Romero, president d’ALCER, moltes de les negatives en les donacions es produeixen per la falta d’informació que la societat, en general, té de la donació. Per a aquest trasplantat de ronyó, que està l’espera d’una altra intervenció, des de l’administració sanitària hauria de fomentar-se la imatge positiva de la donació d’òrgans com una acció “que permet allargar la vida de molts semblants”. La informació li sembla la clau per a disminuir el nombre de negatives anuals i considera que “a través de testimoniatges reals tothom se sensibilitza respecte del problema. Però en la societat occidental temem parlar de la mort i no preveiem esdeveniments funestos”. Això fa que per a tots els responsables i coordinadors de trasplantaments sigui de vital importància el que les persones “manifestin en vida el seu desig de ser donant. D’aquesta manera no hi haurà problemes en el moment d’una defunció sobtada”. Però per a aquesta manifestació, segons José Antonio García és important que “es desenvolupin campanyes informatives”. El president d’ALCER opina que també existeixen certs recels a les donacions i al possible “tràfic d’òrgans entre algunes persones i moguts per rumors procedents d’altres països. Aquesta és una evidència que en països de dubtosa honradesa pot donar-se, però a Espanya, tant l’ONT, com els coordinadors dels centres realitzen una labor transparent i neta, per la qual cosa ningú ha de desconfiar del sistema de donacions a Espanya”.

El moment més dur: sol·licitud de donació

Per als responsables dels centres de coordinació de trasplantaments el moment més delicat és aquell en el qual han de sol·licitar als familiars la donació d’òrgans. Segons els especialistes encarregats d’aquesta tasca a l’Hospital General Universitari d’Alacant, el principal objectiu d’un coordinador és “reconfortar als familiars i crear l’equilibri emocional necessari que afavoreixi l’adopció d’una decisió madura i raonada sobre la donació dels òrgans”. Generalment la petició de la donació es realitza després d’una mort sobtada per la qual cosa és important “dispensar ajuda i alleujament emocional”.

Durant aquests moments els coordinadors i els seus equips han d’enfrontar-se al duel dels parents i explicacions sobretot el procés. Per a començar és important conèixer i saber l’abast que pot tenir la donació d’un òrgan amb finalitats terapèutics. El trasplantament és el procediment pel qual s’implanta a un pacient un òrgan o un teixit que prové d’un donant. La veritat és que la donació pot ser d’un mateix, però en el cas dels òrgans vitals sempre provenen d’un altre individu. En aquests casos es denominen alotransplantes.

Des de fa anys s’investiguen els xenotransplantes, trasplantaments d’òrgans d’altres espècies. No obstant això aquestes recerques no han anat tan de pressa com es va imaginar en el seu moment. Per a José Antonio García “no s’han solucionat els problemes que poden generar malalties típiques d’animals i que es puguin desenvolupar en els homes en fer un xenotransplante. A això cal afegir els problemes de rebuig, que els immunodepressors tampoc han solucionat encara” I és que els rebutjos són un dels principals problemes en el trasplantament d’òrgans. Per a evitar-los, al pacient se li subministren des d’hores abans de l’operació, fàrmacs que tracten de reduir les defenses de l’organisme. Aquestes defenses, encarregades de lluitar contra agents externs poden provocar el rebuig d’un òrgan que no pertany al seu cos. Només en el cas dels bessons idèntics no es produiria aquest rebuig. A més la medicació amb immunodepressors és “per a tota la vida”, tal com confirma José Antonio García. “La medicació tracta de despistar a l’organisme i que no sigui conscient que té un òrgan aliè a ell”. Aquest treball de distracció, no obstant això no dura tota la vida. Les associacions de pacients reclamen de l’administració estudis que revelin el nivell de tolerància dels trasplantaments, ja que “encara que ja s’aconsegueixen nivells de durada de l’òrgan de, entre 13 i 14 anys, la veritat és que a partir de certes dates, comencen a fallar”.

Com es desenvolupa un trasplantament

A Espanya funciona des de 1980 l’Organització Nacional de Trasplantaments, un organisme que depèn del Ministeri de Sanitat i Consum i que coordina i centralitza les llistes d’espera i les dades dels pacients. Es tracta d’una entitat que, segons José A. García, “Ha establert precedents. Diversos països europeus han sol·licitat assessorament per a establir als seus països un model com el nostre. De fet s’ha encunyat el terme model espanyol per a definir l’organització de trasplantaments eficaç”.

Davant la possibilitat d’una donació, tot un mecanisme es posa en funcionament. Prop de 100 persones, diversos hospitals, transports civils i militars, si fa falta, aeroports, tripulacions i, per descomptat, metges. Tot això a càrrec de la Seguretat Social.

Quan un hospital obté l’autorització per a ús d’òrgans d’un mort en un trasplantament, l’alarma salta al centre de coordinació nacional. En aquest centre s’anoten totes les dades del mort i es comparen amb les llistes d’espera dels possibles receptors. En aquests casos es dóna prioritat als pacients d’urgència “0”, és a dir, aquells que necessiten el nou òrgan o poden morir. Després d’oferir aquests òrgans en tot l’Estat a través dels coordinadors hospitalaris, si, per qualsevol motiu, no existeix un receptor apropiat, els òrgans s’ofereixen a altres països, a través de l’Organització Catalana de Trasplantaments.

Fer arribar un òrgan d’un punt d’Espanya a un altre pot trobar nombrosos inconvenients. El primer és que l’òrgan extret té una “vida útil” curta. És important arribar al malalt al més aviat possible. Així, per a distàncies inferiors a 200 quilòmetres el transport dels òrgans es realitza en ambulàncies o helicòpters. En aquests casos, si és necessari, l’ONT sol·licita l’ajuda de les forces de seguretat de l’estat per a obrir camí, o fins i tot de l’exèrcit i els seus transports especials.

En distàncies llargues i sempre sota la pressió del temps de vida de l’òrgan, s’utilitzen els avions de companyies privades i, ocasionalment, mitjans de l’Exèrcit de l’Aire. No obstant això, en aquests casos és important el temps, ja que la preparació d’un vol requereix un mínim de dues hores (revisió de l’avió, tripulació, pla de vol, etc,..). A aquests inconvenients logístics cal sumar que molts aeroports espanyols no estan oberts a la nit, i que cadascuna de les 100 persones que intervé en aquest procés d’alarma té els seus propis problemes quotidians. Segons l’ONT “la cooperació entre tots és fonamental per a aconseguir un bé final i sempre l’staff de l’ONT romandrà alerta durant tot el procés per a assegurar als hospitals implicats el necessari suport fora de les seves parets”.

Així, amb cada donació es poden salvar diverses vides i José A. García recorda que és l’acció “més generosa i altruista que una persona pot fer pels seus semblants”. Davant les negatives, aquesta xifra que supera el 23%, recorda “que qualsevol persona pot emmalaltir i necessitar, des d’una transferència de sang, fins a un òrgan. Es tracta de posar-se en el lloc de qui està esperant un òrgan per a poder viure”.

1. D’on s’obtenen els òrgans per a un trasplantament? De les persones que cedeixen els seus òrgans després de morir, perquè puguin ser utilitzats amb aquesta fi.

2. Què és la llei de trasplantaments? És la norma jurídica que regula els trasplantaments d’òrgans.

3. Hi ha necessitat de donants? Sí. Cada any moren milers de persones perquè no hi ha suficients donacions d’òrgans. En el cas espanyol, en 2001 el 23,4% de negatives a la donació va suposar més de 400 possibles donants que es van perdre, la qual cosa hagués suposat, més de 1000 implants d’òrgans sòlids, segons l’ONT.

4. Quins teixits es poden trasplantar? La medul·la òssia, l’os, la còrnia, les vàlvules cardíaques i la sang del cordó umbilical, del qual s’extreuen una cèl·lules que permeten regenerar components de la sang en els casos de leucèmia.

5. Com puc fer-me donant? Simplement expressant aquest desig als familiars més pròxims o emplenant els formularis que diverses associacions posen a la disposició de la societat. És important portar la targeta de donant sempre damunt.

6. A quina edat puc fer-me donant? Qualsevol persona major de 18 anys pot fer-se donant. Un menor també pot ser-ho, amb el consentiment dels seus pares o tutors. Només estan excloses les persones amb malalties infeccioses, càncer o SIDA.

7. Existeix intercanvi econòmic? En cap cas. La família del donant fa la donació en un gest generós i altruista. El receptor de l’òrgan té cobertes totes les seves necessitats sanitàries per la Seguretat Social. Aquest ens és a càrrec del trasllat del mort a la localitat que els familiars triïn per a la seva inhumació.

8. Qui rep l’òrgan? El pacient que tingui una major afinitat fisiològica amb el donant, amb menys possibilitat de rebuig. S’estableix una llista d’espera per ordre sanitari i en cap cas existeixen preferències socials.

9. En què consisteix l’extracció de l’òrgan? Es tracta d’una intervenció quirúrgica que es realitza en un quiròfan i després del qual el cos queda igual, sense desfigurar-se. El funeral, enterrament o incineració pot desenvolupar-se de la manera que desitgi la família.

10. Què diuen les religions sobre la donació? Cap de les grans religions de la civilització ho impedeix. Només el budisme i el sintoísmo.

11. Què significa ser donant? Oferir l’única alternativa que tenen moltes persones per a seguir amb vida.

12. Per què els donants d’òrgans moren generalment en l’UVI? Els donants d’òrgans són aquells que presenten mort cerebral per un mal irreversible en el seu cervell. Una vegada que s’ha produït la mort, de manera artificial es manté l’oxigenació dels òrgans i aquests poden continuar funcionant en ser trasplantats. És important, per tant, que es mantingui al donant en certes condicions que només es poden donar en les unitats de vigilància intensiva.