Els nens de països desenvolupats infectats pel virus de la immunodeficiència humana (VIH) o ja afectats per la sida són privilegiats, si es comparen als petits dels països més pobres, ja que poden rebre la medicació que necessiten. No obstant això, tot té un preu. Com tots els fàrmacs, els antiretrovirals que s’utilitzen per a tractar el VIH i la sida poden passar factura. Alguns dels danys col·laterals, com les mitocondriopatías, ja es coneixen; els efectes a llarg termini són, encara, una incògnita.
L’epidèmia del virus d’immunodeficiència humana (VIH) i sida es va iniciar en 1981. Entre els primers casos d’infectats es van registrar adults que van morir o que han desenvolupat la sida al llarg dels anys, i mares que es van infectar i que van il·luminar nens seropositius. Aquest tipus de transmissió de mare a fill -coneguda com a transmissió vertical- s’ha reduït notablement en l’últim decenni. Les mesures preventives que ho han fet possible han estat vàries: la cesària electiva, la lactància artificial exclusiva i l’ús d’antiretrovirals durant la gestació, el part i el període neonatal.
En definitiva, el cribaje universal -o cerca de la infecció per VIH en totes les dones embarassades- i l’aplicació d’aquest paquet de mesures de prevenció han permès reduir la transmissió vertical a un 1% en el nostre mitjà, segons explica Constança Morén, biòloga de l’Institut de Recerques Biomèdiques August Pi i Sunyer (IDIBAPS), de Barcelona. Aquest dràstic descens de mares a fills s’ha traduït en una disminució dels casos de VIH en nens (sempre referit a països desenvolupats). No obstant això, en el nostre mitjà els nens i adolescents es continuen infectant. I a pesar que alguns dels seus efectes secundaris són coneguts, no se sap encara amb certesa quines són les seves conseqüències a llarg termini.
Fàrmacs per a nens
Un dels problemes que tenen els nens seropositius és que l’arsenal terapèutic d’antiretrovirals per a tractar-los és menor que el dels adults. Alguns exemples d’aquesta realitat limitant és que el Tenofovir no està autoritzat en menors de 18 mesos; en el cas d’Efavirenz es desconeixen quines són les dosis adequades en menors de tres anys; i Atazanavir no està aprovat en nens i encara es troba en fase de recerca per a aquest grup d’edat. La zidovudina (ZDV) oral va ser el primer fàrmac que es va autoritzar per al tractament del VIH/sida pediàtrica; s’administra durant les primeres setmanes de vida dels nounats com a mesura preventiva en aquells casos en els quals s’ha realitzat un control adequat durant la gestació.
La majoria d’infeccions per VIH es produeixen per transmissió vertical i rarament per contacte d’un nen a un altreMés tard, els nens seropositius han de seguir un tractament que pot constar de tres, fins i tot de quatre, fàrmacs diferents diàriament, amb un mínim de sis preses diàries. En el cas dels més petits, aquestes preses s’administren per mitjà d’un xarop. No obstant això, cal destacar que el tractament en la infància varia molt entre nens, ja que s’ha de personalitzar al màxim en funció del pes, càrrega viral, edat, historial clínic de la mare, tolerància, capacitat de metabolizar el medicament o absorció gastrointestinal d’aquest, entre altres.
Entre tots els fàrmacs amb què es tracta als petits, els pertanyents a la família d’anàlegs de nucleòsids (la zidovudina és un d’ells) poden provocar malalties mitocondrials o mitocondriopatías, que afecten els mitocondris, orgànuls que es troben en totes les cèl·lules de l’organisme i que exerceixen nombroses funcions.
Mitocondriopatías
Les mitocondriopatías poden ser primàries -d’origen genètic-, o secundàries, que són les induïdes per factors externs com la medicació utilitzada per a tractar el VIH/sida. Afecten tant adults com a nens. El mal mitocondrial a causa dels fàrmacs antiretrovirals ocorre perquè aquests inhibeixen la transcriptasa inversa, enzim del virus de la sida per a convertir el seu ARN en ADN i després, una vegada que ha fabricat el seu propi ADN, unir-se a l’ADN propi de les cèl·lules humanes. Aquesta inhibició de la transcriptasa inversa té un efecte positiu, ja que es redueix la infectivitat del VIH.
Però també té un efecte negatiu, ja que en interferir aquest pas, s’inhibeix un enzim humà anomenat ADN polimerasa gamma (que s’encarrega de fabricar l’ADN mitocondrial). La seva inhabilitació disminueix el contingut d’ADN mitocondrial el que provoca l’alteració de diverses activitats dels mitocondris. Els antiretrovirals que indueixen aquesta inhibició de l’ADN polimerasa gamma són els anàlegs de nucleòsids, segons informa Morén. Les conseqüències clíniques del mal mitocondrial són molt difícils de diagnosticar i de tractar. Es poden manifestar a través d’una alteració en el cerebel, que causa descoordinació motora.
En general les mitocondriopatías es revelen com neuropatías i afectacions musculars. A nivell més cel·lular, aquestes malalties es caracteritzen per una alteració de les funcions dels mitocondris, que metabolizan els glúcids i grasses i generen energia. Quan el sistema de metabolización s’altera, es produeix un desequilibri que provoca un augment de cossos cetònics (acumulació de greix intracel·lular), alanina (hiperalaninemia) i àcid làctic (hiperlactatemia). És més, «l’acumulació del lactat, que pot produir-se fora dels mitocondris, derivar en una acidosis làctica greu que, fins i tot, pot conduir a la mort d’una persona», detalla l’especialista.Malgrat aquestes afirmacions, la biòloga també puntualitza que no cal caure en l’alarmisme, ja que no tots els nens tenen per què desenvolupar mitocondriopatías. Depèn de diversos factors: la seva base genètica i altres factors externs, com la quantitat d’antiretrovirals que presa i si la mare també es medicava amb ells durant la gestació, entre altres.
Les mitocondriopatías d’origen genètic no tenen curació, mentre que les causades per factors externs es poden millorar: canviant el fàrmac; administrant antioxidants, ja que l’incorrecte funcionament dels mitocondris genera radicals lliures d’oxigen i l’aplicació d’antioxidants pot millorar aquest procés; i, fins i tot, alguns estudis apunten que interrompre el tractament amb antiretrovirals, és a dir, donar “un respir a l’organisme”, també milloraria l’ADN mitocondrial en nens. No obstant això, Morén matisa que hi ha una notable controvèrsia bibliogràfica respecte a la interrupció temporal dels tractaments, ja que diferents grups de recerca han obtingut resultats diferents.
Imatge: margarida martins
Les malalties mitocondrials no són els únics efectes indesitjables dels antiretrovirals que poden sofrir els nens portadors del virus de la immunodeficiència humana. La comorbilidad (malalties associades a la infecció per VIH i a la sida) i els efectes adversos dels antiretrovirals són els mateixos que en els adults, però «amb un major perill i risc, pel fet que hauran d’exposar-se durant més temps de la seva vida a aquest tractament, tret que es descobreixin noves alternatives», declara Constança Morén de l’IDIBAPS.
Quan es va descriure la sida per primera vegada, es va concloure que els afectats anaven a ser més susceptibles a patir infeccions orals, per la qual cosa aquestes manifestacions formen part dels indicadors inicials més importants de la infecció per VIH i la seva progressió a sida en nens seropositius, segons estudis publicats en diverses revistes d’odontologia. Quant a altres efectes indesitjables del tractament figuren la lipodistrofia -una distribució anòmala del greix corporal- i malalties com les polineuropatías, miopaties i alteracions a nivell cel·lular – hiperlactatemia-, així com cardiopaties, que exigeixen un major control d’aquests pacients.
