Article traduït per un sistema de traducció automàtica. Més informació, aquí.

El Defensor del Pacient

Aquesta entitat xifra en 70.000 les denúncies sanitàries que es van cursar en 2003
Per miren 10 de març de 2004

El personal sanitari no està lliure de cometre errors i d’actuar de manera incorrecta. Informar, assessorar, reclamar i actuar judicialment sempre que calgui perquè es reconeguin els errors originats per un descuit, falta d’atenció o un diagnòstic erroni, és la labor de l’Associació El Defensor del Pacient (ADEPA). Aquesta entitat, legalment constituïda com una ONG, va tramitar en 2003 gairebé 12.000 reclamacions. D’elles, 514 corresponen a persones mortes per presumpta negligència mèdica i 102 a bebès que van néixer amb alguna discapacitat per mala atenció en el part. La descoordinació del servei d’ambulàncies i les dilatades llistes d’espera, juntament amb el mal funcionament d’Urgències, encapçalen les queixes dels usuaris.

On acudir?

Problemes organitzatius, retards, escassa atenció verbal, errors mèdics… L’assistència sanitària genera i rep centenars de queixes cada dia. En general, aquestes es formalitzen en els serveis d’Atenció al Pacient dels centres de salut, oficines de reclamacions, conselleries pertinents o en les institucions autonòmiques en les quals, com el Defensor del Poble d’Andalusia o Extremadura, existeix una branca de sanitat. Fins avui, la Comunitat de Madrid és l’única que posseeix, des de novembre de 2002, una Institució Del Defensor del Pacient.

Un elevat percentatge dels casos es resol “in situ”, asseguren des del Ministeri de Sanitat, on, una vegada traspassades les competències de l’INSALUD (avui Institut Nacional de Gestió Sanitària) a les comunitats autònomes, ja no existeixen dades sobre el nivell de satisfacció dels usuaris de la Sanitat pública.

No obstant això, Carmen Flores, presidenta de l’Associació El Defensor de Pacient (ADEPA), la més representativa de quantes es dediquen a aquestes labors, considera que aquests tràmits en hospitals i ambulatoris només serveixen, en la majoria de les ocasions, perquè qui hagi posat la queixa rebi una carta benintencionada de l’administració sanitària corresponent en la qual es demanen excuses i s’insisteix que l’ocorregut no tornarà a succeir.

Arribat el cas de denunciar una llista d’espera inadmissible, per exemple, “resulta més eficaç mantenir una entrevista amb la gerència o direcció del centre”, comenta Flores des de la seva experiència en la defensa dels afectats per equivocacions mèdiques. “Si el responsable té una mica de seny solucionarà la demora. Si no, el pacient té l’opció d’interposar un procés penal davant el jutjat de guàrdia per denegació d’assistència”, detalla la presidenta.

Respecte a les figures institucionals dedicades a protegir als malalts i a atendre a les mates dels errors mèdics, la presidenta d’ADEPA considera que “no tenen capacitat executiva” i, per tant, “no es preocupen de desenvolupar una recerca seriosa”.

“No existeix un criteri d’independència respecte del sistema sanitari, sinó d’anàlisi de les reclamacions que es plantegen”, relata el director de l’Oficina del Defensor del Pacient de la Comunitat de Madrid, Juan Siso. La figura institucional creada en defensa del pacient persuadeix, dóna propostes i recomanacions “que es van acceptant” malgrat no tenir força vinculant.

Menys bel·ligerant és la postura de Gustavo López-Muñoz, president de la Fundació Pro-Pacients Cristina. Considera que “tots els defensors del pacient són pocs”, encara que reconeix que des de la seva organització les queixes s’articulen mitjançant denúncies administratives i demandes judicials.

Posar els mitjans

La pràctica de qualsevol professió relacionada amb la salut, en tant que es tracta de la labor d’un ésser humà, no està exempta d’errors. I la Medicina, tal com la defineix Juan Siso, és un “exercici de risc que opera amb els béns més preuats”: la salut i la vida.

Per a les entitats que defensen els drets dels pacients tots els ciutadans tant si són atesos de manera privada com per la Seguretat Social, paguen l’atenció sanitària que reben. Per tant, tots els pacients poden exigir, com a mínim, que es posin els mitjans necessaris perquè se’ls dispensi una correcta assistència. I si el centre hospitalari ha de “posar els mitjans”, malalts i personal sanitari han de repartir-se aquests dos consells:

  • Com a pacients, que conservin i guardin bé tots els documents que es refereixin a la seva història clínica.
  • Com a professionals de la medicina, que humanitzin el seu tracte envers el malalt i procurin comprendre que, tard o d’hora, tots serem pacients.

ADEPA va més enllà: exigeix que es modifiquin les condicions de formació i treball dels metges residents , així com el canvi del sistema MIR, via única mitjançant la qual els llicenciats en Medicina s’especialitzen i que comporta el cobrament d’un sou juntament amb obligacions docents i assistencials. L’Associació pensa que la preparació d’aquests doctors no s’ajusta a les necessitats reals i que aquest és, precisament, l’origen de l’elevat percentatge d’errors de diagnòstic d’aquests professionals.

Denúncies

Per a López-Muñoz les estadístiques són poc fiables respecte al recompte d’errors sanitaris. No obstant això, l’Associació El Defensor del Pacient calcula que durant l’any 2003 es van produir no menys de 70.000 denúncies sanitàries en tota Espanya, de les quals aproximadament 2.400 casos van tenir resultat de mort per negligència o irregularitat sanitària.

Referint-se als professionals sanitaris, Carmen Flores apunta que quan algú s’equivoca i comet una responsabilitat, aquesta ha de ser assumida. “La vida i la integritat no tenen preu ni es poden reparar. Si es reconeguessin els errors, el 40% de les denúncies s’evitarien. D’altra banda, la ciutadania ha d’exigir encara més”, conclou.

La pròpia ADEPA, constituïda per la seva presidenta i fundadora en 1998 com una ONG, va tramitar l’any passat 11.922 denúncies i reclamacions, 614 casos més que en 2002. Destaquen en número els casos rebuts per presumpta negligència mèdica (en 514 dels quals es va produir la defunció del pacient), seguits dels errors de diagnòstic, les llistes d’espera i problemes en urgències.

Com en anys anteriors traumatologia i ginecologia van ser en 2003 les especialitats més denunciades. D’altra banda, s’acumulen les queixes per naixements amb paràlisi cerebral o alguna altra discapacitat per deficient atenció en el part.

ADEPA compta amb la col·laboració d’advocats especialitzats en cada comunitat autònoma. La majoria són víctimes directes o indirectes, quan l’afectat és un familiar directe, d’errors mèdics. L’Associació cobra els seus serveis d’assessoria i tràmits una sola vegada a cada usuari (50 euros). Les donacions són una de les seves majors fonts d’ingressos. Els advocats, una vegada que són requerits per a interposar una denúncia davant els tribunals, cobren els seus respectius honoraris.

Com consultar un cas amb l’ADEPA

Els qui acudeixen a ADEPA contacten telefònicament amb el número 91 465 33 22 a Madrid o amb el de la comunitat autònoma corresponent. La labor d’assessoria personalitzada comença en aquest moment i es realitza seguint sempre les mateixes pautes:

  • El pacient o familiar del pacient afectat per un error mèdic exposa el seu cas.
  • ADEPA li facilita informació sobre la pròpia associació, que agrupa en l’actualitat a 4.000 socis. Íntegrament pacients perjudicats o familiars d’aquests.
  • Si l’afectat desitja formar part d’ella haurà d’emplenar un petit apartat en el qual es requereixen les seves dades personals, una foto i el pagament de la quota única que li servirà per a ser soci per a tota la vida.
  • Una vegada que l’associació obra en poder de l’escrit signat i emplenat pel denunciant que ha relatat els fets constitutius de denúncia, es remet el cas a un dels seus 21 gabinets d’advocats col·laboradors.
  • El bufet d’advocats corresponent inicia els tràmits oportuns. En gairebé totes les ocasions el lletrat que s’encarrega del cas ha de sol·licitar els historials mèdics per via judicial. L’interessat o els seus representants completaran la documentació aportant radiografies, receptes, informes mèdics, pressupostos i factures.
  • El lletrat efectuarà al seu client un descompte en els seus honoraris per pertànyer a ADEPA.

.

Drets del pacient

Convé conèixer els drets de tot pacient davant la proximitat d’una intervenció, o com a simples usuaris que tots som de l’actual sistema sanitari:

  • Dret a ser respectat sense cap discriminació.
  • Dret a ser informat sobre els serveis sanitaris als quals pot accedir i sobre els requisits necessaris.
  • Garantia de confidencialitat de tota la informació relacionada amb el seu cas.
  • Obligació de ser advertit si els tractaments que li aplicaran poden ser utilitzats en algun projecte docent o de recerca, per al que serà imprescindible la prèvia autorització per escrit del pacient i l’acceptació per part del metge i de l’adreça del centre.
  • Dret al fet que li subministrin informació completa, comprensible i continuada a ell o als seus familiars o afins, verbal i escrita sobre la seva evolució. Ha d’incloure pronòstic, diagnòstic i alternatives terapèutiques.
  • Dret a triar lliurement les opcions existents, sent precís el previ consentiment escrit de l’usuari per a la realització de qualsevol intervenció, excepte quan la “no intervenció” suposi un risc per a la salut pública, o quan no estigui capacitat per a prendre decisions, i en aquest cas correspondrà a les seves persones reunides.
  • Dret al fet que se li assigni un metge, el nom del qual se li farà saber i que serà el seu interlocutor principal.
  • Dret al fet que li lliurin un certificat acreditatiu del seu estat de salut si es requereix per disposició legal o reglamentària.
  • Dret a negar-se al tractament.
  • Dret al fet que quedi constància escrita de tot el seu procés quan finalitzi la seva estada en una institució hospitalària.
  • Dret a utilitzar els canals de reclamació i de suggeriments en els terminis establerts.
  • Dret a triar metge i sanitaris titulats segons les condicions contemplades per la Llei 14/1986, de 25 d’abril, General de Sanitat.
  • Dret als medicaments i productes sanitaris que es considerin necessaris per a promoure, conservar o restablir la salut, en els termes que reglamentàriament s’estableixin.