Article traduït per un sistema de traducció automàtica. Més informació, aquí.

El Ferro

És un oligoelemento fonamental per al desenvolupament de les funcions vitals de l'organisme, com la de transportar l'oxigen a tots els teixits del cos
Per Blanca Álvarez Barco 23 de juny de 2005

Encara que és de sobres conegut que la falta de ferro en l’organisme pot provocar anèmies, també el seu excés pot originar trastorns. Però, per què és tan important mantenir els nivells adequats d’aquest oligoelemento? Bàsicament, perquè el fereixo s’encarrega de transportar l’oxigen als teixits de l’organisme, unit a l’hemoglobina -la proteïna dels glòbuls vermells-. Aquest important paper que exerceix en el nostre organisme converteix al ferro en un mineral essencial que s’ha d’incloure diàriament en la dieta. Per a fer-ho, el millor és una dieta variada, segons els experts en nutrició.

Nivells adequats

El ferro es troba en el nostre organisme en una quantitat que se situa entre els 3,5 g i els 4,5 g en la sang, en el fetge, en la melsa, en els músculs i la medul·la òssia. El nivell ideal de ferro en l’organisme varia segons les necessitats de cada persona, però la mitjana oscil·la entre els 50 i els 180 mil·ligrams per decilitre de sang en una persona adulta, segons indica el doctor Martín, dels Laboratoris Ruiz-Falcó de Madrid. Cada etapa de la vida presenta unes necessitats diferents de ferro, que varien molt des de la lactància fins a les necessitats d’un adult, passant per l’adolescència o la gestació.

Nivells adequats

  • Lactants fins a 1 any: Depèn de l’administració de llet materna o maternizada. És de gran importància que en el període de lactància la mare tingui molt bones reserves de ferro.
  • Entre 1 any i els 10 anys: Les necessitats de ferro en aquesta etapa varien des dels 10 als 15 mil·ligrams al dia.
  • En l’etapa adolescent: Els joves han de consumir una taxa mitjana de 15 mil·ligrams al dia, xifra que augmenta en les dones, sobretot quan estan en període d’edat fèrtil, a causa de les contínues pèrdues que els ocasiona la menstruació.
  • En dones gestants: La necessitat d’aquest mineral augmenta a un mínim de 30 mil·ligrams al dia.
  • En període postmenopáusico: Les necessitats baixen als 10 o 15 mil·ligrams al dia, igual que en l’home adult.
  • En la vellesa: Deu suplementarse ferro a la dieta a causa de la menor ingesta del mateix així com la dificultat que presenten molts ancians per a mastegar. Com indica el doctor Martín, les persones majors tenen pèrdues cròniques que no solen notar-se perquè succeeixen de manera molt lenta, però cal estar molt pendents perquè l’organisme es va adaptant a la seva nova situació i a vegades es nota quan ja les pèrdues són molt agudes.

Així mateix convé tenir en compte, segons adverteix el metge, que el ferro pot presentar variacions molt grans en el propi individu al que cal afegir que no ha d’analitzar-se de forma aïllada, sinó que els seus nivells han d’estudiar-se tenint una visió més global, que inclogui més valors com l’hemoglobina, hematocitos? Quan pot llavors considerar-se que les variacions dels nivells de ferro són una malaltia?

En excés i defecte

La variació dels nivells mitjans de ferro pot afectar de manera seriosa a la salut, ja que el seu dèficit produeix anèmia ferropènica i hemocromatosis, dues malalties que poden afectar la vida diària dels qui les pateixen. L’anèmia ferropènica pot aparèixer en els períodes d’embaràs i lactància, així com en la tercera edat, període en el qual l’alimentació és gairebé sempre deficitària en aquest mineral. Els seus símptomes generals són fàcils de detectar, encara que a vegades poden confondre’s amb els d’altres malalties. Els més rellevants són, segons indica el doctor De la Vall, hematòleg i director dels Laboratoris De la Vall a València:

  • Fatiga
  • Feblesa
  • Pal·lidesa cutània i de mucoses
  • Marejos
  • Mal de cap i en les extremitats
  • Problemes gàstrics
  • Depressió
  • Irritabilitat
  • Dificultat per a concentrar-se
  • Disminució de la memòria
  • Fragilitat del pèl i les ungles
  • Major risc de contreure infeccions i major durada d’aquestes

Per a solucionar aquest problema, a més de tractar la causa que origina l’anèmia ferropènica, és necessari recuperar els nivells de ferro disponibles en l’organisme. El tractament habitual consisteix, com indica el doctor, a administrar sals ferroses per via oral. “La més emprada és el sulfat ferrós, al que cal unir una alimentació rica en ferro”, assenyala.

En excés i defecte

Però no sols és perillós per a la salut comptar amb nivells de ferro inferiors al nivell idoni. L’excés de ferro pot causar també greus malalties. La més comuna es denomina hemocromatosis, que afecta principalment el fetge, pàncrees i altres òrgans vitals. Els excessos de ferro han de ser diagnosticats per un hematòleg o per un especialista de Digestiu, i a vegades tenen difícil solució, ja que poden ser originats per de un defecte congènit i hereditari “que es diagnostica a través de proves genètiques”, assenyala De la Vall. A més, la causa d’un excés de ferro pot trobar-se en la falta d’eliminació d’aquest mineral, la qual cosa provoca un exagerat augment del dipòsit de ferro (ferritina). Com assenyala el doctor Martín, per a corregir l’excés de ferro hi ha diversos camins: “Es pot optar per utilitzar medicació útil per a aquesta malaltia o bé realitzar sagnies, una pràctica molt habitual”.

Cuidar l’alimentació

Per a mantenir a ratlla els nivells de ferro recomanables és necessari cuidar especialment la dieta i prendre de manera habitual aliments rics en aquest mineral. Però no tots els aliments contenen ni aporten a l’organisme la mateixa quantitat d’aquest preuat mineral. Existeixen dos tipus de ferro que absorbeix l’ésser humà:

  • Ferro hemo: És el ferro d’origen animal, el ferro que es troba en les carns i peixos.
  • Ferro no hemo: És el ferro d’origen vegetal, present en els cereals, fruita seca, llegums i verdures de fulla.

A causa de la seva similitud amb els teixits del nostre organisme el ferro hemo és més ben absorbit que el d’origen vegetal, com explica Amaia San Miguel, biòloga i nutricionista de Sant Sebastià. De cada 100 g de ferro que són absorbits pel cos humà, 20 g són els procedents de ferro hemo i només 5 g provenen de ferro no hemo. Però entre la majoria de la població aquesta diferència és desconeguda i existeix molta confusió sobre què és una dieta rica en ferro-assenyala Amaia San Miguel- ja que es tendeix a pensar que una verdura de fulla (que conté més ferro que un peix) aporta més ferro a l’organisme. “No ocorre d’aquesta manera, perquè no s’absorbeix de la mateixa manera que el ferro que conté el peix, sinó en quantitats molt més petites. Per això és molt important conèixer no sols l’aportació de ferro de cada aliment, sinó el seu nivell d’absorció”, diu San Miguel.

Independentment que sigui d’origen animal o vegetal, el ferro és imprescindible per a l’organisme

Independentment que sigui d’origen animal o vegetal, el ferro és imprescindible per a l’organisme

, per la qual cosa no han de faltar en la dieta els següents aliments:

  • Qualsevol tipus de carn, sobretot fetge, i carn de xai i vedella.
  • Cloïsses, ostres i musclos.
  • Peix.
  • Llegums, principalment llenties, mongetes i cigrons.
  • Fruita seca oleaginosa com les ametlles, les avellanes i les nous, que aporten a més de ferro grasses saludables i fibra.
  • Verdures i hortalisses de fulla verda.

Les persones que segueixen una dieta vegetariana, que no mengen carn i per tant no absorbeixen ferro tipus hemo, tenen fàcil solució per a mantenir els seus nivells de ferro: combinar la vitamina C amb el ferro que ingereixen, d’origen vegetal, perquè aquesta vitamina contribueix al fet que el ferro es fixi més. D’aquesta manera, és molt sa combinar “un suc de taronja amb cigrons o una amanida de tomàquet amb un bon plat de llenties”, assenyala la nutricionista.

L’experta recalca la importància de la dieta rica en ferro i assenyala que una anèmia ferropènica respon a una dieta inadequada, monòtona i rutinària durant un llarg període de temps: “No es produeix d’un dia per a un altre, sinó que respon a mals hàbits continuats en la dieta”. Però també incideix en què existeixen períodes determinats, com l’embaràs o la lactància en els quals la dieta rica en ferro no és suficient per a mantenir els nivells de ferro òptims, per la qual cosa en aquests casos és necessari un suplement.