En 1976 va aparèixer el primer brot d’Ébola a Àfrica. Des de llavors, un miler de persones ha mort -segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS)- a conseqüència d’aquesta infecció incurable, que provoca ràpidament la mort al 95% de les seves víctimes sense deixar temps al fet que el virus s’estengui massa. Des de principis d’aquest mateix any, un nou brot de la malaltia ha acabat amb 81 persones a la regió oest de Cuvette -situada a 800 quilòmetres al nord de la capital de la República del Congo, Brazzavile- i hi ha més de cent infectats, segons dades d’un panell d’experts de l’OMS.
L’origen del brot està en el consum de carn de mico infectada, que suposa la base alimentària dels habitants del lloc. Els especialistes de l’OMS han confirmat, després d’analitzar les mostres sanguínies, que les morts -72 en el districte de Kelle i 9 en Mbomo, 800 quilòmetres més al nord- es deuen realment a aquesta malaltia.
El virus de la febre de l’Ébola es va confirmar en les mostres efectuades en els cadàvers de primats no humans trobats als voltants dels boscos, on els goril·les, els ximpanzés i els micos moren per centenars, provocant una autèntica catàstrofe ecològica a l’Àfrica Central, assegura Joseph Mboussa, funcionari d’alt rang del govern del Congo. Igualment, els morts presentaven els símptomes característics de la febre hemorràgica de l’Ébola: dolors abdominals, de cap, febre alta, violentes hemorràgies internes i úlceres. “Les proves de laboratori confirmen que l’Ébola és la causa de les morts”, va assenyalar Nacions Unides.
Com explica el Ministeri de Sanitat congolès, la ràpida transmissió de la malaltia -que es pot manifestar entre els 4 i els 21 dies posteriors a la infecció- a través de la saliva, la suor, la sang, els vòmits i el contacte directe amb una persona infectada, ha provocat que “s’hagin restringit els desplaçaments humans sense autorització, les competicions esportives i els actes culturals per a evitar que es dispersi el virus”. Però, malgrat aquestes prevencions, la gent ha començat a fugir de les seves llars a mesura que els brots han anat augmentant.
Amb aquesta situació i davant la gravetat dels fets, les autoritats locals han demanat ajuda internacional per a erradicar aquesta epidèmia, que ha deixat a la zona en estat de quarantena. Juan Pablo Horcajada, metge especialista en malalties infeccioses de l’Hospital Clínic de Barcelona, sosté que l’ajuda ha de consistir a aportar “infraestructures hospitalàries en condicions adequades. A més de material mèdic d’un sol ús, vestuari i, per descomptat, la col·laboració de tècnics, experts i epidemiòlegs per a, en el millor dels casos, i depenent dels mitjans prestats, es pugui acabar amb el virus a Àfrica Central” en el menor temps possible.
Les organitzacions donants de fons, entre les quals figura l’Organització Mundial de la Salut, el Fons de Nacions Unides per a la Infància (Unicef) i la Unió Europea (UE), han anunciat ja la seva intenció de col·laborar amb el Govern congolès per a combatre l’epidèmia al costat dels dos antropòlegs mèdics i l’epidemiòleg de l’OMS que ja estan sobre el terreny.
Aquestes organitzacions han acordat amb el Ministeri congolès de Sanitat un pla d’emergència per a garantir una correcta coordinació de la mobilització social, la cura dels malalts, la vigilància epidemiològica i les mesures necessàries de sanejament i higiene.
Pla d’emergència
L’epidemiòleg del departament tècnic de Metges Sense Fronteres (MSF), Josep María Escribá, explica referent a això que resulta fonamental elaborar un bon pla d’emergència “per a tallar la cadena de transmissió del virus per mitjà del contacte entre persones”. Per a això, afirma aquest especialista, “és important fer recerques sobre el terreny, explicar i educar a les autoritats i a les comunitats de la zona sobre els passos que se seguiran”. “Això provoca -continua Escribá- un greu conflicte amb els familiars dels morts, ja que aquests volen portar-los-hi i no poden fer-ho, ja que tota persona que ha sofert la malaltia ha de ser enterrada o incinerada al més aviat possible per a evitar nous brots”. D’igual forma, qualsevol persona que presumiblement hagi estat en contacte amb el virus de l’Ébola “ha d’estar aïllada i estrictament vigilada per a observar la seva evolució, ja que pot estar en perill de desenvolupar la malaltia”; per això, en aquests casos també es requereix l’ajuda de les autoritats.
Al seu torn, es donen una altra sèrie de problemes entre els parents. “S’acusen de contagiar-se el virus i això provoca agressions físiques entre ells i també atacs a les infermeres”, afegeix. Els familiars de les víctimes s’han negat al fet que l’Organització Mundial de la Salut i el Ministeri de Salut extraguessin sang dels seus familiars finats.
Al principi, a l’ésser una malaltia estigmatitzada amb uns índexs de mortalitat d’entre el 50 i el 95%, “el seu estudi provoca molta por. A més, resulta complicat el seu diagnòstic, ja que per a realitzar-lo cal fer proves molt arriscades, com prendre mostres de sang, anàlisis microbiològiques o exàmens de laboratori, que eleven les possibilitats de contagi”, comenta l’epidemiòleg de Metges Sense Fronteres.
També el reservorio i l’origen de la febre hemorràgica de l’Ébola és un enigma, ja que existeixen diverses hipòtesis sobre els portadors del virus que infecta a l’home. Entre ells, “trobem petits rosegadors, plantes que podrien infectar a alguns invertebrats i ratapinyades salvatges. Però les teories més sòlides se centren en els primats. No obstant això, encara no existeix una vacuna eficaç per al seu tractament”, conclou Josep Maria Escribá.
Símptomes
La simptomatologia de la febre hemorràgica de l’Ébola es comença a manifestar en el malalt entre els 4 i 16 dies posteriors al contagi. Abans que l’organisme pugui defensar-se, les persones presenten febre alta, esgarrifances, dolors musculars i de cap al costat de la pèrdua de l’apetit. L’evolució progressiva de la malaltia evoluciona amb símptomes com a vòmits, diarrea, dolors abdominals, de gola i de pit. La sang no coagula i els pacients poden sofrir hemorràgies internes.
Els índexs de mortalitat a causa de la infecció pel virus Ébola – subtipus Sudan- és del 50% i per virus Ébola -subtipus Zaire- del 90%. Mentrestant, el virus Ébola -tipus Restón- no ha produït danys en els humans. El mateix succeeix amb el subtipus denominat Ivory Coast o Tai, que tan sols va afectar, en 1994, a una persona que va sobreviure a la infecció.
En l’actualitat no existeixen tractaments preventius ni vacunes disponibles, només un tractament pal·liatiu de suport basat en la rehidratació adequada a través de mesures apropiades en els centres de salut.
