L’Hospital Vall’d Hebron de Barcelona ha separat amb èxit a dos siamesas de set mesos que van néixer unides per l’abdomen i que compartien el fetge, en el marc d’una operació delicada que va durar prop de set hores i que ha permès que ambdues duguin a terme actualment una “vida independent i normal”. Les petites, Núria i Marta, van poder créixer i alimentar-se correctament fins que van aconseguir els 12 quilos de pes entre les dues, el mínim necessari per operar amb les menors complicacions futures, segons va explicar el codirector del Programa de Cirurgia Fetal, José Luis Peiró.
En la intervenció, en la qual van participar cirurgians pediàtrics i plàstics, anestesistes, obstetras, neonatólogos, radiòlegs i infermeres i auxiliars, es va fer una separació de vísceres i del fetge de les petites, que ara solament acudeixen a l’hospital per a revisions periòdiques. Es van utilitzar dos quiròfans per atendre a les petites al moment de la separació d’abdomen i de la part baixa de l’estèrnum, que també va requerir de la divisió dels equips per assegurar el tancament de l’operació, finalitzada segons el previst. La mare de les petites va assenyalar que la malformació es va detectar en la primera ecografia de les 12 setmanes, i malgrat que el centre no li va garantir totalment l’èxit de la intervenció, va posar tots els mitjans tècnics per a això, va assegurar. A aquest efecte, va planificar el part per cesària per als vuit mesos de gestació, en què van néixer amb un únic cordó umbilical molt gran i una mitjana d’1,5 quilos de pes cadascuna, com va apuntar el cap del Servei de Cirurgia Pediàtrica i capdavantera de l’operació, Vicenç Martínez, que va detallar que als 27 dies ja tenien l’alta.
Per planificar l’operació es van dur a terme nombrosos estudis morfològics i clínics de les dues nenes, que van determinar que l’únic òrgan vital que compartien era el fetge, a pesar que la certitud total no es va poder tenir fins al moment de l’operació. Els metges sabien prèviament que les nenes tenien cadascuna el seu propi aparell digestiu, però malgrat disposar de proves radiològiques amb molt detall, no podien assegurar amb rotunditat que l’arrel de l’intestí no fos comú.
Martínez va detallar que el tancament cutani de pell i múscul era una de les parts més crítiques de l’operació, sobretot a l’hora d’evitar infeccions que poden provocar la mort. No obstant això, la grandària més crescuda de les menors va poder subministrar el suficient contingent de pell i musculatura per tancar la cicatriu. Els casos de siameses són excepcionals, si bé es dona un cas per cada 200.000 naixements i, de tots ells, un 7% presenta una unió abdominal, enfront de les unions de cap -amb molt mal pronòstic- i de maluc.
