La depressió és el trastorn mental més freqüent en el món. Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), afecta a uns 350 milions de persones. La prevalença oscil·la a Espanya entre el 5% i el 10% de la població i, segons els especialistes, podria ser superior, ja que estimen que hi ha molts casos que no estan diagnosticats. Donar a conèixer aquesta realitat i les implicacions d’una malaltia que implica un alt grau d’incapacitat és l’objectiu del Dia Europeu de la Depressió. Ana Catalán, psiquiatre de l’Hospital Universitari de Basurto (Bilbao) i professora de la Universitat del País Basc (UPV-EHU), apunta en aquesta entrevista algunes claus sobre aquesta malaltia que, com altres relacionades amb la salut mental, continua arrossegant cert estigma social.
Per què es produeix la depressió?
Sabem algunes causes, però no totes. Encara queda per investigar. La depressió es produeix per uns factors que es van sumant, un dels quals és la vulnerabilitat. Hi ha persones que són més susceptibles a patir depressió, igual que unes altres ho són a patir diabetis. A partir d’aquesta vulnerabilitat, hi ha altres factors externs que influeixen, com l’estrès, alguns duels complicats o el consum de tòxics.
S’utilitza amb freqüència a l’expressió ‘estic depre’ per a assenyalar una baixada de l’estat d’ànim, però la depressió és molt més que un sot emocional, no?
Va bastant més enllà de tenir una baixada anímica un dia concret, que és alguna cosa que sofrim tots perquè forma part de la normalitat. La persona que passa per una depressió és incapaç de fer les activitats de la vida quotidiana, fins i tot el més senzill, com ficar-se a la dutxa.
Hi ha alguna vinculació entre l’assetjament laboral o escolar i la depressió?
Hi ha una associació clara perquè l’assetjament laboral o l’assetjament escolar és un estrès afegit a la vida diària. Per descomptat, que són factors que influeixen, però sempre en persones que, pel motiu que sigui, presenten una vulnerabilitat a patir aquest tipus de trastorn. No tothom que sofreix assetjament en el treball tindrà una depressió, però és veritat que hi ha un percentatge important que sí que la sofrirà.
Influeixen també factors socioeconòmics? És més freqüent a la ciutat que en el camp, per exemple?
Sí, les malalties mentals, entre elles la depressió, es donen majorment a les ciutats i en estrats socials econòmicament més vulnerables. Els diners no dóna la felicitat, però ajuda a pal·liar algunes dificultats que un té en el dia a dia. D’altra banda, l’estrès que genera la ciutat, major que el del camp, també influeix. A més, està demostrat que el contacte amb la naturalesa ajuda al benestar mental. És alguna cosa que també podem aconsellar als nostres pacients: que gaudeixin de la naturalesa.
Per què la malaltia és més comuna en les dones que en els homes?
La prevalença de la depressió en dones és gairebé el doble que en homes. El motiu no és únic. D’una banda, té a veure amb les característiques biològiques i hormonals de les dones. D’altra banda, influeix que la societat tracti de manera diferent a homes i a dones i els exigeix a elles més responsabilitats. Encara que ha millorat en els últims anys, continua existint una pressió cap al rol de la dona i el seu paper de cuidadora en la societat que influeix en què hi hagi més depressió en les dones. A més, s’ha dit tradicionalment que acudeixen abans que els homes a demanar ajuda en situacions de vulnerabilitat i tristesa. Pot ser que això encara condicioni socialment a l’home i no acudeixi amb tanta facilitat a la consulta.
Hi ha cada vegada més casos de depressió o és que es detecta i diagnostica millor del que es feia abans?
Les dues coses. Es detecta millor, sense cap dubte, perquè la població disposa de més informació, té més consciència de la importància de sol·licitar ajuda i acudeix abans al metge. D’altra banda, també el tipus de societat en la qual vivim, amb tant d’estrès i problemes afegits, està augmentant el percentatge de quadres depressius.
La depressió es cura?
Sí, és una de les malalties que els psiquiatres veiem millorar i comprovem com desapareix l’episodi depressiu i el pacient recupera la situació prèvia. És motivador poder tractar-la adequadament i tenir l’esperança que pugui cedir. Una altra cosa és que en un petit percentatge de pacients es donin més episodis al llarg de la vida.
Quina importància té la detecció precoç en l’evolució de la malaltia?
Com en qualsevol altra patologia, psiquiàtrica o física, com més aviat millor l’abordem és molt més fàcil de tractar i les possibilitats que el pronòstic sigui bo augmenten. Quan alguna cosa està més aferrissat i cronificado, el tractament és més difícil.
Quins hàbits de vida poden contribuir a sortir de la malaltia?
No m’agrada donar consells genèrics perquè depèn de la persona a la qual et dirigeixes, però el sentit comú té un paper important. Ajuda portar una vida ordenada o fer exercici físic. En les meves consultes solc recomanar moltíssim l’exercici perquè mantenir bé el cos ajuda a conservar bé la ment. No hi ha una cosa sense l’altra. Per descomptat, no consumir alcohol ni drogues, alimentar-se adequadament i portar una vida social activa reporten un benefici.
Però hi haurà pacients que seran incapaços de fer aquestes activitats, no?
Quan una persona està deprimida no se li pot demanar que faci tot això perquè, com dèiem, la depressió va més enllà. Sortir de la malaltia no té a veure amb la voluntat.
Què pot fer l’entorn, la família, els amics d’una persona que sofreix depressió?
Adoptar la mateixa actitud que tindríem davant una persona que està travessant un procés patològic d’una altra índole. El fonamental és secundar i no pressionar, que a vegades ens costa molt a tots. Convé evitar consells com ‘anima’t’ o ‘el que vol pot’. Són missatges culpabilizadores perquè vénen a dir que la persona deprimida no surt de la malaltia perquè no vol o perquè no és prou forta. Hi ha persones amb moltíssima fortalesa que poden sofrir episodis depressius molt greus.
Sempre és necessària la medicació en el tractament?
No, té a veure amb la gravetat de la malaltia. Hi ha depressions lleus o moderades que poden tractar-se amb psicoteràpia exclusivament, però en la depressió greu sí que es necessita la medicació.
Continua sent una malaltia estigmatitzada?
Sí, però menys que abans. Totes les malalties que tenen a veure amb la salut mental segueixen estigmatitzades. Probablement, la depressió i l’ansietat són de les quals menys perquè són més conegudes. Desestigmatizar la malaltia mental és molt important i en això hem de treballar tots: pacients, professionals i la societat en general.
Com pot contribuir a normalitzar-la que personatges famosos hagin fet públic que han sofert depressió?
Ajuda, sens dubte, perquè les persones s’identifiquen amb aquestes figures que tenen cert èxit social en comprovar que també elles poden travessar un quadre d’aquestes característiques. Els testimoniatges de famosos ajuden a humanitzar la malaltia, a posar-li cara. Un malalt pot veure que no està sol i això és molt important perquè, a vegades, pot sentir vergonya en dir que està passant per una depressió.
Les noves tecnologies poden servir per a abordar millor la depressió?
Ja s’utilitzen per a monitorar mitjançant un qüestionari els símptomes del pacient en el dia a dia. Això permet al professional que li atén estar al corrent dels canvis que es produeixen en la vida real i saber a què estan associats. D’altra banda, pot servir també per a acompanyar a aquesta persona i aconsellar-li activitats que l’ajudin. No ens queda un altre remei que adaptar-nos als nous temps i aprofitar les noves tecnologies en el nostre benefici.
La complicació més greu de la depressió és el suïcidi. Els estudis assenyalen que la malaltia està present en el 50% dels suïcidis consumats. A Espanya no existeix un pla nacional que previngui aquesta xacra, però sí s’han posat en marxa estratègies per a abordar el problema, especialment des dels serveis de psiquiatria dels hospitals. Ana Catalán apunta que “el primer pas en la prevenció és parlar d’això”. Nomenar la paraula ‘suïcidi’ ha suposat un canvi radical; fins fa uns anys es creia que parlar d’aquesta realitat podia fomentar els intents. No obstant això, ara se sap que ocorre tot el contrari, explica l’especialista de l’Hospital Universitari de Basurto: “Els professionals tenim clar que cal preguntar per a saber el que les persones senten i pateixen, i si existeix un risc real o no de suïcidi”.De fet, un dels símptomes que es valora en psiquiatria per a diagnosticar la depressió són els pensaments recurrents de mort, ideació suïcida o temptativa de suïcidi. Si el professional de salut mental veu que el risc és real, “es poden prendre mesures addicionals, com un monitoratge més estret d’aquesta persona o fins i tot un ingrés, si veiem que és una idea imminent i cal protegir-la en un ambient més controlat”, explica la doctora Català.
