La incontinència fecal és un símptoma amb importants implicacions mèdiques, socials i econòmiques que causa una reducció significativa de la qualitat de vida. Les opcions de tractament inclouen tractaments conservadors (biorretroalimentación, entrenament dels músculs del pis pelviano, tractament dietètic o farmacològic) o cirurgia (reparació d’esfínters o neoesfínter, entre uns altres) encara que normalment s’opta per un combinat de tots dos tractaments.
La incontinència fecal (encopresis), definida com la incapacitat de controlar voluntàriament l’emissió de femta, està provocada per multitud de situacions. Una de les causes és la deterioració del múscul de l’esfínter anal o l’existència de cicatrius en el recte que impedeixen la retenció de la femta. Aquestes cicatrius poden ser la conseqüència de malalties com la colitis ulcerosa o malaltia de Crohn (dolència crònica que es caracteritza per una inflamació del tracte digestiu, sobretot de l’ili o tram final de l’intestí prim).
Un altre factor important en l’aparició de l’encopresis és l’allargament dels nervis que afecten a l’esfínter, que pot ocórrer per trauma obstétrico (durant el treball del part o pel naixement d’un bebè gran), edat avançada o traumatismes. També hi ha casos documentats de malalties com l’esclerosi múltiple i la diabetis mellitus, les quals presenten afectació nerviosa.
Afecta més a les dones majors
La incontinència fecal afecta entre el 2% i el 7% dels adults i en persones majors de 65 anys la freqüència s’incrementa. Encara que és una alteració que també afecta als homes, la incontinència fecal està estesa tres vegades més en dones, sobretot en aquelles multíparas, amb parts vaginals que han precisat d’instrumental mitjançant l’ús de fórceps, espàtules o ventoses, o intervingudes d’histerectomía (extracció de la matriu). Aquests són les dades que s’extreuen d’un estudi realitzat per especialistes nord-americans.
L’estudi realitzat per experts de la Universitat de Michigan i Washington (EUA) i publicat en American Journal of Obstetrics and Gynecology revela que la prevalença d’incontinència fecal en una població de 6.000 dones d’entre 30 i 90 anys és del 7,2%, valor que s’incrementa proporcionalment amb l’edat. Els resultats demostren que l’encopresis té repercussió important en la vida quotidiana. Les dades de l’estudi són reveladors; per primera vegada, els experts assenyalen la depressió major com a causa i, alhora, conseqüència d’aquest trastorn.
Tractaments disponibles
No existeix un únic tractament per l’encopresis. Cal tenir en compte que ha d’incloure un suport psicològic complet per atenuar les repercussions socials de la malaltia. En alguns casos la dieta rica en fibra ajuda a la teràpia augmentant la consistència del volum fecal i donant major control al pacient. En altres afectats, no obstant això, afavoreix una dieta amb pocs residus que redueixi aquest volum. Les recomanacions bàsiques inclouen una dieta que eviti la hipermotilidad intestinal, les begudes gasoses i els aliments flatulentos.
La incontinència fecal afecta entre el 2% i el 7% dels adults i en majors de 65 anys la freqüència s’incrementaEl tractament de retroalimentació biològica i exercicis esfinterianos consisteix en la realització d’exercicis per enfortir els músculs del sòl pelviano i facilitar estratègies per mostrar com utilitzar adequadament la musculatura afectada. En una revisió bibliogràfica de la Fundació Cochrane de 2006 realitzada pel Cochrane Incontinence Group es conclou que no hi ha evidència suficient derivada d’assajos com per jutjar que els exercicis i l’estimulació elèctrica empleades en el conducte anterior de l’anus siguin més útils que els exercicis vaginals per a dones amb incontinència fecal després del part.
En una altra publicació del mateix grup d’experts es comparava l’efectivitat de varis dels fàrmacs més utilitzats. Aquests fàrmacs actuen inhibint el trànsit intestinal o la secreció intestinal o com a absorbents d’aigua, incrementant la massa fecal i estimulant els reflexos fecals. Entre els fàrmacs d’elecció estan els opioides, les dosis dels quals antidiarreicas són inferiors a les necessàries per produir analgèsia, que produeixen una inhibició de l’alliberament de neurotransmisores implicats en la regulació de la motilidad intestinal.
El resultat és un retard en el vaciamiento gàstric i en el trànsit intestinal per disminució del peristaltismo. Aquest retard augmenta el temps de contacte del contingut intestinal amb la mucosa, permetent major absorció d’aigua i electròlits, conduint a un augment de la consistència de la femta. En el tractament amb opioides els especialistes prefereixen l’ús de loperamida, difenoxilato i difenoximina per la seva menor capacitat de travessar la barrera hematoencefálica amb pocs efectes sobre el sistema nerviós central. La codeína, també usada com antitusígena i analgésica, té efecte antidiarreico, però amb majors efectes secundaris com són broncoespasmo, somnolència i visió borrosa, entre uns altres. Després d’examinar els assajos, les dades van revelar que hi ha encara poques proves clíniques que demostrin la seva eficàcia i que, majorment, el focus del tractament era la diarrea, disminuint la motilidad intestinal més que la incontinència.
Dins de les opcions invasives estan els procediments quirúrgics. La cirurgia s’usa principalment en aquelles incontinències per defectes estructurals i funcionals dels músculs del sòl pelviano o de l’esfínter anal. La cirurgia consisteix en la reparació de l’anatomia anorrectal, plastia amb músculs aliens a l’aparell esfinteriano o la creació d’un esfínter anal artificial. Encara que sol ser el tractament més eficaç per a aquest tipus d’incontinència, els experts del Cochrane Incontinence Group tampoc han trobat les suficients evidències científiques per jutjar els possibles beneficis i desavantatges de diferents opcions quirúrgiques.
El major problema amb que s’enfronten tant els afectats com els seus cuidadors és com aconseguir un millor control per contribuir, en la mesura del possible, a seguir realitzant les seves activitats quotidianes.
Existeixen al mercat diversos dispositius per facilitar la vida diària dels afectats. L’ocupació de bolquers pot evitar que el llit i la roba es mullin, encara que aquests sistemes tendeixen a mantenir el material fecal en contacte permanent amb la pell. Amb el temps, la humitat i les substàncies càustiques de la femta afebleixen la pell facilitant la seva deterioració i fent-la més susceptible a infeccions i a l’aparició de lesions cutànies. Per aquest motiu cal mantenir la pell neta, seca i ben hidratada.
També cal considerar la interacció de l’ús de cremes protectores juntament amb els bolquers. Les cremes o olis hidratantes queden absorbides per la cel·lulosa del sistema d’incontinència, saturant-la, deixant la pell sense la protecció adequada i anul·lant la capacitat d’absorció d’una zona en concret.
Existeix un sistema de recol·lecció externa que consta d’una borsa de drenatge que va acoblada a una estructura adhesiva que s’ajusta a l’orifici anal o recte i que col·locat adequadament duren 24 hores. Més nou és un dispositiu anal per a incontinència que té la característica que deixa eliminar els gasos però no la matèria fecal i manté al pacient net durant diverses hores. La seva col·locació és similar a la d’un tampó i existeixen diferents presentacions.
La Nacional Association For Continence publica una guia de productes i serveis per a la incontinència que inclou una llista dels fabricants i distribuïdors de productes específics.
