Salta el menú de navegació i ves al contingut

EROSKI CONSUMER, el diari del consumidor

Cercador

logotip de fundació

Canals d’EROSKI CONSUMER


Estàs en la següent localització: Portada > Salut i psicologia > Atenció sanitària

Aquest text ha estat traduït per un sistema de traducció automàtica. Més informació, aquí.

Entendre els resultats d’una anàlisi de sang

La interpretació dels resultats d'una analítica pot donar lloc a confusions, ja que alguns valors de normalitat depenen de cada persona

Les anàlisis de sang formen part dels controls de salut habituals. No obstant això, en ocasions, interpretar els resultats es torna confús a causa de termes que es desconeixen i a valors de normalitat reflectits de diferents formes. A més, cal tenir en compte dos aspectes: els valors de les determinacions no sempre s’expressen en les mateixes unitats i les xifres de “normalitat” poden tenir petites variacions, ja que depenen del laboratori que analitzi la mostra. En aquest article es descriuen algunes de les determinacions que es realitzen en una anàlisi de sang rutinari, encara que sempre és millor confiar en el criteri del professional de salut abans d’alarmar-se davant un resultat que no s’entén. També es donen les indicacions que s’han de seguir abans d’una analítica.

Img analisis sangre art
Imatge: Stephen Dickter

Anàlisi de les cèl·lules de la sang: l’hemograma

Els tres grups de cèl·lules presents en la sang són: els glòbuls vermells, els glòbuls blancs i les plaquetes. Els glòbuls vermells, també anomenats hematíes o eritròcits, són els corpuscles (elements) encarregats de transportar l’oxigen des dels pulmons fins a totes les cèl·lules de l’organisme. En el seu interior es troba l’hemoglobina, que porta l’oxigen i és la responsable del característic color vermell de la sang.

Abans d’una anàlisi de sang, es recomana no realitzar exercici intens, no fumar i evitar un sopar copiós

Les analítiques reflecteixen diversos valors dels glòbuls vermells. En primer lloc, és freqüent que consti el nombre d’hematíes, expressat en milions per mil·límetre cúbic, els valors normals del qual oscil·len entre 4.300.000 i 5.900.000/ml. En l’hemograma també es quantifica l’hemoglobina (entre 12,5 i 17gr/L), que sovint és proporcional als hematíes; és a dir, quan hi ha anèmia, tant el nombre d’hematíes com la xifra d’hemoglobina són baixos. L’hematocrito és el tant per cent d’hematíes en el volum total de la sang i també és un bon indicador per a les anèmies. Els resultats acceptables són diferents en homes, d’un 40,7% a un 50,3 %, que en dones, del 36,1% al 44,3%.

En l’hemograma consten altres dades que resulten útils: VCM (Volum Corpuscular Mitjà, amb valors entre 78 i 100 femtolitro, fL), que reflecteix la grandària dels hematíes; HCM (Hemoglobina Corpuscular Mitjana, que oscil·la entre 27 i 32 picogramos per cèl·lula, pg/cél), referit a la quantitat d’hemoglobina de cada hematíe; i CHCM (Concentració d’Hemoglobina Corpuscular Mitjana, de 32 a 36 gm/dl), que relaciona la quantitat d’hemoglobina que porta l’hematíe amb el seu volum.

Respecte als glòbuls blancs o leucòcits, l’hemograma reflecteix la seva xifra total (consta amb la paraula “recompte”, amb valors normals entre 3.500 i 11.000/ml) i les diferents classes de leucòcits (es recull com a “fórmula leucocitaria”). Els leucòcits són el pilar bàsic de defensa enfront dels microorganismes. Hi ha diversos tipus i cadascun d’ells s’encarrega d’una funció específica: neutròfils, limfòcits, monòcits i eosinòfils.

El nombre de leucòcits augmenta en les infeccions i predomina un tipus o un altre, segons el tipus de microorganismes (en les infeccions bacterianes augmenten els neutròfils i en les provocades per virus, els limfòcits i els monòcits). Poden disminuir en infeccions molt greus, davant malalties de la medul·la òssia o com a efecte secundari d’algun fàrmac.

Finalment, l’hemograma estudia les plaquetes (130.000 i 450.000/ml), que intervenen en la formació de coàguls sanguinis. Les malalties hematológicas i els trastorns hepàtics són les causes més freqüents que alteren el seu nombre.

Estudi de la funció del fetge i del ronyó: bioquímica

Les determinacions relacionades amb el ronyó són la urea (valor normal: 10 i 40 mg/dl), la creatinina (entre 0.6 i 1.2 mg/dl) i el ionograma. La creatinina és una proteïna muscular que circula per la sang i que s’elimina a través de l’orina. Els seus nivells són un dels indicadors més precisos del funcionament del ronyó. La urea mesura també la funció renal i el grau d’hidratació. Augmenta en la insuficiència renal, en estats de deshidratació i en individus amb molta massa muscular.

Transaminasas amb valors per sobre dels normals denoten que hi ha un procés que provoca una inflamació

Atès que una de les funcions primordials del ronyó és l’eliminació d’aigua i d’electròlits, l’estudi de la funció renal es complementa amb el ionograma, que determina els nivells de sodi, potassi i clor. Aquests últims, en ocasions, s’identifiquen amb les sigles de la taula periòdica d’elements: Na (135-146 mEq/l), K (3,5-5,0 mEq/l)i Cl (98-106 mEq/l), respectivament.

A l’apartat de la bioquímica també s’estudia la funció del fetge. Els valors que es mostren com GOT/ALT (valor normal entre 0 i 37 O/L ), GPT/AST (entre 0 i 41 O/L) i GGT (entre 11 i 50 O/L) corresponen al que de forma genèrica es coneix com transaminasas. Són enzims que es troben a l’interior de les cèl·lules hepàtiques. Valors per sobre dels normals denoten que hi ha un procés que provoca una inflamació. Aquests processos poden ser d’índole tan variada com una hepatitis (aguda o crònica) o els efectes tòxics de l’alcohol o de certs fàrmacs.

La fosfatasa alcalina és un altre enzim que està present en el fetge, a més d’estar-ho en altres zones com l’os/os, i el seu valor oscil·la entre 40 i 129 O/L. Sol elevar-se en problemes d’obstrucció de les vies biliars i en algunes alteracions de l’os/os, com en la fase de consolidació d’una fractura o en infiltracions tumorals. Sovint, els nens tenen xifres altes de fosfatasa alcalina durant l’etapa de creixement.

Els nivells de fosfatasas alcalines i bilirubina (0,2 mg/dl i 1 mg/dl) també són indicadors de la salut del fetge. La bilirubina es forma en destruir l’hemoglobina i la capta el fetge, que l’elimina per la bilis. Quan aquest no és capaç de metabolizarla correctament (com ocorre en diverses hepatopatías) o quan hi ha algun problema en l’excreció de la bilis (com a pedres en la vesícula), es detecten nivells elevats de bilirubina. Si són importants, ocorre un tint groguenc de la pell, molt característic, que es coneix com a icterícia.

Estudi del metabolisme: la glucosa i el colesterol

La glucosa és un sucre (hidrat de carboni) considerat com la principal font d’energia per a les cèl·lules. Els seus nivells varien durant el dia i són màxims en les dues hores que segueixen a la ingesta i mínims després de dejunis perllongats. Els nivells normals oscil·len entre 70 milígramos per decilitre de sang (mg/dl) i 110 mg/dl. El diagnòstic de diabetis s’estableix quan hi ha dues determinacions en dejú per sobre de 126 mg/dl o una per sobre de 200 mg/dl, encara que sigui després d’un menjar.

Una LDL elevada, responsable del transport del colesterol als teixits, contribueix al fet que es dipositi més colesterol en les parets de les artèries

En el cas que els valors de glucèmia estiguin per sobre de 100mg/dl, però per sota de 126mg/dl, es parla d’intolerància a la glucosa, que pot indicar un estat previ de diabetis. En aquests casos, es recomana fer un estudi de sobrecàrrega de glucosa: consisteix a administrar un preparat amb 75 gr de glucosa i determinar la glucèmia a les dues hores. Si s’obtenen valors entre 140 i 199, s’estableix també el diagnòstic de diabetis.

Per a l’estudi dels greixos o lípids, les analítiques determinen els valors del colesterol i els triglicèrids. Del colesterol s’estudien els seus nivells totals i algunes de les seves fraccions, que es coneixen com a colesterol “bo” (HDL) i colesterol “dolent” (LDL). El colesterol és un element imprescindible per a la vida, ja que és el precursor d’algunes hormones i dels àcids biliars. Atès que és una substància grassa, no és soluble en l’aigua de la sang i necessita una lipoproteïna que la transporti. Les lipoproteïnes més conegudes són la LDL i la HDL. La LDL és la responsable del transport del colesterol als teixits, per la qual cosa si és elevada, contribueix al fet que es dipositi més colesterol en les parets de les artèries. Per contra, la HDL retira el colesterol dels teixits i, per aquest motiu, es coneix de manera popular com a colesterol “bo”.

La interpretació dels resultats que figuren en l’analítica pot donar lloc a confusions ja que, al contrari del que ocorre amb la glucèmia, no hi ha uns valors de “normalitat” que s’acceptin per a tothom, sinó que estan en funció de cada persona i depenen del seu risc cardiovascular. Això significa que no es recomanen els mateixos nivells de colesterol a una persona que hagi patit un infart que a una altra jove, sana i no fumadora.

Com a orientació, les persones que hagin patit un problema cardiovascular (infart, accident vascular cerebral…) han de mantenir el colesterol total per sota de 200 mg/dl i la fracció LDL, entre 70-100 mg/dl (o 2,58 mmol/l). Per contra, si el risc cardiovascular és baix, és suficient que es mantinguin nivells de LDL per sota de 130 mg/dl. Els triglicèrids corresponen al greix que ingerim amb la dieta. Augmenten amb les dietes riques en greixos i en persones amb sobrepès o amb ingesta alcohòlica important. Es recomanen valors per sota de 150 mg/dl.

PREPARAR-SE PER A UNA ANALÍTICA DE SANG

  1. És aconsellable retardar l’analítica almenys tres setmanes, si s’ha patit alguna malaltia lleu o canvis en la dieta (vacances, nadal…), o tres mesos, en cas de cirurgia o malaltia greu.
  2. Mantenir la dieta, estil de vida i pes habitual en les dues setmanes prèvies a l’extracció.
  3. Si el motiu de l’analítica és l’estudi de colesterol i triglicèrids, és millor realitzar l’extracció després de 12-14 hores de dejuni. També és una bona idea evitar un sopar copiós o rica en greixos la nit anterior.
  4. Evitar la realització d’exercici físic intens en les 24 hores prèvies a l’extracció.
  5. No fumar en les tres hores anteriors.
  6. Per a les anàlisis d’orina, no es necessita preparació especial. La mostra idònia és la primera orina del matí perquè representa la de tota la nit (10-12 hores) i és més probable que reveli alteracions.
  7. Abans de recollir la mostra d’orina, es recomana rentar i assecar els genitals per garantir l’absència de microorganismes que puguin contaminar-la. Pel mateix motiu, ha de rebutjar-se la primera orina i recollir a partir de la meitat del doll miccional.
  8. En cas que la mostra d’orina o de femta es reculli a casa, és millor conservar-la en el frigorífic si es demora el seu trasllat al laboratori.

RSS. Sigue informado

Et pot interessar:

Infografies | Fotografies | Investigacions