Epilèpsia

A la fi de la dècada dels 90, en la Declaració Europea d’Epilèpsia, signada per l’OMS i més d’un centenar de professionals, es calculava que almenys 40 milions de persones sofrien epilèpsia, de les quals 6 milions eren europees. A més, s’estimava que les xifres augmentarien considerablement en els pròxims anys.

Encara que pot ser considerada una malaltia comuna, són moltes les incògnites i els falsos mites que l’envolten. “Un dels més comuns és el que confon la crisi epilèptica amb l’epilèpsia: la primera és resultat d’una descàrrega neuronal incontrolada de manera aïllada. Qualsevol persona en determinades circumstàncies pot sofrir-la sense que això signifiqui que s’és epilèptic. Per exemple, una baixada de glicemia en una persona diabètica pot provocar-li una crisi. Com també la poden provocar alguns fàrmacs, l’abús de drogues o una infecció cerebral”, explica el doctor Eloy Elices, neuròleg de la Clínica Sagrada Família de Barcelona i especialista en el diagnòstic i tractament d’epilèpsies.

Què és l’epilèpsia i a qui afecta? Es tracta d’un trastorn del sistema nerviós central, provocat per un augment de l’activitat neuronal en el cervell. Afecta a totes les edats, encara que es produeix sobretot en la infància, adolescència i edat madura, i als països en vies de desenvolupament la seva aparició es deu als problemes obstètrics i les infeccions del sistema nerviós. “No obstant això, la possibilitat de desenvolupar una epilèpsia mai és zero”, explica el doctor Elices.

Quines són les seves causes? Són múltiples. No obstant això, “entre el 30% i el 35% són desconegudes, mentre que en un 70%-75% dels casos es deuen a factors perinatals”, explica el doctor Francisco Villarejo, cap del Servei de Neurocirurgia de l’Hospital Nen Jesús de Madrid. Les més comunes fan referència a problemes en el part, malalties metabòliques, traumatismes cranials importants, tumors cerebrals, meningitis o aneurismes.

Són diferents les causes segons l’edat? Sí. En edats madures és més habitual que es desencadeni l’epilèpsia com a conseqüència de problemes vasculars cerebrals, mentre que en la infància ve provocada per problemes durant l’embaràs, el part o malalties del metabolisme. “El que s’ha de tenir en compte és que no tots els casos són iguals. Per exemple, existeixen casos en els quals la malaltia és hereditària i uns altres en el que no”, aclareix el doctor Julio Albisua, membre de la Unitat d’Epilèpsia de la Fundació Jiménez Díaz.

Quins són els símptomes de l’epilèpsia? Els símptomes es poden presentar en forma de sensacions, anomenades aures que només el pacient pot notar, i també de desconnexions del medi ambient, marejos, riure nerviós o episodis en els quals el malalt parla sense que a penes se li entengui. “Només un 40% de les crisis són del tipus generalitzades tònic clòniques amb episodis de caigudes brusques al sòl, convulsions o rigidesa generalitzada de tot el cos”, comenta el doctor Elices.

Quins són els tipus de crisis o atacs més comuns? Les crisis es divideixen en dos grans grups: les crisis parcials o focals i les crisis generalitzades. Les primeres poden ser crisis parcials simples en les quals no hi ha alteració de consciència i els seus signes són motors, sensorials i psíquics; crisis parcials complexes en les quals es produeix una alteració de la consciència; i crisis parcials que progressen a secundàriament generalitzades. El segon gran grup és aquell on s’inclouen les crisi tònic-clòniques (amb convulsions), crisis d’absència (sobretot, es donen en la infància), crisis tòniques i atòniques.

Quant dura un atac? “La durada oscil·la entre un i tres minuts”, explica el doctor Villarejo, encara que després d’aquest, el pacient pot romandre més temps adormit o confús.

Tant els professionals com els pacients i familiars dels mateixos coincideixen a subratllar que és fonamental mantenir la calma, encara que en algunes ocasions, sobretot en els primers atacs, no sol ser fàcil. “Si per als malalts ja és dur, per als familiars encara ho és més”, explica Ana Isabel, epilèptica des dels dos anys i presidenta de l’Associació Aragonesa d’Epilèpsia.

Davant un atac els experts recomanen:

• No espantar-se. Mantenir la calma.
• Tombar al malalt en el sòl, col·locar-li de mig costat i descordar-li coll de la camisa o corbata per a evitar que li oprimeixin. “Durant molts anys es va dir que calia ficar un drap en la boca perquè el malalt no es mossegués la llengua. Però és fals”, explica el doctor Albisua.
• Assegurar-se que té la via aèria lliure (sense menjar).
• Si té dentadura postissa, retirar-la-hi.
• No subjectar-li, ja que es poden produir lesions com a luxacions d’espatlla i fractures òssies.
• Quan finalitzi la crisi, netejar les secrecions respiratòries i romandre amb el pacient fins que s’hagi recuperat.

S’ha d’acudir a un hospital si…

• El malalt sofreix diverses crisis seguides: ‘estatus epilèptic’.
• Si és la primera crisi.
• Si la pacient està embarassada.
• Si el pacient ha tingut un traumatisme important.

Amb la finalitat de minimitzar al màxim aquests atacs, els malalts epilèptics han de ser extremadament rigorosos amb el tractament que els imposen els professionals i amb l’estil de vida. “Han de dormir almenys set hores diàries, preferiblement a la nit, no prendre drogues, alcohol ni begudes estimulants”, aconsella el doctor Villarejo. Seguint aquestes pautes, “la majoria dels malalts poden i han de portar una vida normal”, recalca el doctor Elices.

Viure una existència ‘normal’ és possible en el 80% dels casos gràcies als fàrmacs, “el tractament més habitual de la malaltia”, explica el doctor Albisua, qui afegeix que amb ells (hi ha molts i no sempre els resultats s’aconsegueixen a la primera) la gran majoria dels epilèptics es controlen i no sofreixen crisis. L’altre 20% restant pateixen el que es denomina epilèpsia fármacorresistente.

“Com tots els medicaments, els utilitzats per a controlar les crisis epilèptiques també tenen efectes secundaris, per aquest motiu els malalts no podem en molts casos conduir i tinguem altres limitacions. Pel que necessitem encara més ajuda social de la que existeix en aquests moments”, explica Luis Ors, de la Societat Andalusa d’Epilèpsia. A més, degut a aquest efecte secundaris convé que les dones embarassades recorrin a una monoteràpia, segons explica el doctor Francisco Villarejo; a la presa d’un sol medicament i de suplements vitamínics com l’àcid fòlic.

En el cas que la medicació no ajudi a evitar la crisi, la solució pot trobar-se en la cirurgia.”Entre un 50% i un 70% dels pacients intervinguts queden lliures de crisis després de la cirurgia. Especialment favorable és el pronòstic postquirúrgico en aquells pacients amb epilèpsia temporal fármacorresistente, on ja s’ha demostrat la superioritat de la cirurgia enfront del manteniment únic del tractament farmacològic”, assegura el doctor Elices.

Fins fa uns anys, la mitjana de durada de l’epilèpsia abans de la valoració quirúrgica superava els 10 o 15 anys, no obstant això, en aquests moments, els professionals advoquen perquè la valoració es realitzi quant al pacient se li reconegui l’epilèpsia resistent als medicaments (entre dos i quatre anys). A més “no hi ha un límit d’edat, encara que lògicament aquest és un factor que també es valora durant l’estudi del pacient”, indica el doctor Albisua.

Les proves a les quals ha de sotmetre’s el malalt abans d’operar-se són moltes, encara que cada cas concret precisa d’un estudi diferent. “Les més comunes són una ressonància d’alta definició, l’estudi vídeo-EGG; el registre per mitjà de vídeo i EGG simultani de les crisis del pacient a fi de localitzar el focus originari de les crisis epilèptiques”, explica el doctor Elices, i un estudi neuropsicològic específic.

Amb aquest exhaustiu estudi previ s’obtenen els següents resultats:

• Confirmar que el pacient sofreix crisis epilèptiques. “Fins a un 20% dels pacients que es considera que tenen una epilèpsia fármacorresistente tenen una altra patologia que s’assembla a les crisis epilèptiques”, detalla el doctor Elices.
• Localitzar amb la major precisió possible l’origen de les crisis.
• Valorar que la resección d’aquesta regió cerebral no li suposarà problemes al pacient.