Estrès infantil

Canviar de professor o d’etapa escolar, mudar-se de ciutat? són circumstàncies que poden provocar estrès en un nen. La raó és que en aquesta etapa de la vida aquest mal pot estar produït per qualsevol situació que requereixi una nova adaptació o canvi, situacions que sovint causen ansietat. Així, l’estrès infantil pot definir-se com la falta de resposta adequada a les exigències de la vida diària, segons explica Concepción Etiens Croat, psicòloga especialista en Psicologia Clínica de la Clínica Arga de Madrid. Una situació d’estrès pot derivar-se de canvis positius, com començar una nova activitat, però generalment, segons assenyala María Rodríguez, del Centre d’estudis i Teràpia del Comportament de Sant Sebastià, “està vinculat a canvis negatius, com el que pot produir la separació dels pares, la mort de sers estimats , o alguna situació traumàtica”. Les causes que provoquen l’estrès en la infància són moltes i variades, des de la separació o divorci dels pares, la mort d’algun familiar o les activitats extraescolars, si són massa. El dolor i la malaltia -explica Rodríguez- són les principals fonts d’aquesta malaltia en els nens.

L’estrès és, per tant, la resposta a qualsevol situació o factor que crea un canvi emocional o físic. I no és una qüestió de sexe ni d’edat, sinó que qualsevol pot patir estrès. Com diu Etiens Croat, en els nens apareix des d’edat primerenca, “per la por de separar-se de la seva mare quan va a la guarderia, entre els 2 o 3 anys, o més endavant, a mesura que ha de complir amb més objectius, com les exigències en classe entre els 8 i 10 anys”. Més endavant, en l’adolescència, el problema es complica amb els canvis d’aquesta etapa, i amb símptomes més pròxims als de l’estrès adult.

Encara que cert nivell d’estrès és útil -ja que serveix de motivació per a afrontar els reptes vitals- l’excés d’ansietat pot interferir d’una manera excessiva en la vida, les activitats quotidianes i fins i tot la salut de qui el pateix. La capacitat de resposta davant una situació que provoca ansietat depèn, en gran manera, de l’experiència prèvia i de l’educació rebuda, que permeten a la majoria de les persones respondre de manera apropiada quan les circumstàncies ho exigeixen. Però no sempre es produeix aquesta resposta i és aquest moment quan apareix l’estrès, que en la infància es torna encara més greu que en els adults. Per als nens, “fins i tot situacions que exigeixen canvis petits, com conèixer nous amics, poden tenir un enorme impacte en els seus sentiments de seguretat”, segons assenyalen des del gabinet psicològic CBP, de Madrid. Però aquest excés d’ansietat pot semblar insignificant per a un adult, per la qual cosa, com assenyala Concepción Etiens, només s’acudeix a l’ajuda d’un professional quan l’estrès és ja un quadre clínic que produeix símptomes. Quins són els més importants?

Els nens no se solen donar compte que estan suportant una situació estressant i, per això, no saben expressar el malestar que senten, de manera que mostren símptomes que poden alertar a pares i professors, segons explica Etiens Croat, qui assenyala que en molts petits apareixen maldecaps , dolor abdominal, depressió, lloros per qualsevol cosa, i fins i tot, irritabilitat. La seva conducta en classe també canviarà, així com el seu rendiment, que serà més lent. Els principals símptomes d’estrès infantil poden resumir-se en els següents:

• Símptomes físics: els més importants són mal de cap, molèstia estomacal, problemes per a dormir, malsons, una major tendència a mullar el llit o una clara disminució d’apetit.
• Símptomes emocionals: ansietat, preocupacions, incapacitat de relaxar-se, por a la foscor, a estar sol o a la mort; aferrar-se a l’adult, ràbia, plor o ploriqueig, incapacitat per a controlar les seves emocions, comportament agressiu, regressió a comportaments típics d’etapes anteriors del desenvolupament, o ser poc inclinat a participar en activitats familiars o escolars.

També poden derivar en estrès els trastorns d’ansietat iniciats en la infància o adolescència. Els més importants, com assenyalen totes dues psicòlogues, són:

• Trastorn d’ansietat de separació: El que sent el nen en separar-se d’una persona a la qual està vinculat. Sol aparèixer quan el nen ha de desplaçar-se (anar a una excursió, a jugar a casa d’un amic o al col·legi), o quan són els pares els qui es desplacen. El trastorn inclou idees angoixants, la sensació que ocorrerà alguna cosa que impedirà tornar a veure als sers estimats.
• Trastorn d’evitació: El nen evita de manera excessiva el contacte amb persones desconegudes, la qual cosa interfereix en les seves relacions socials. S’acompanya d’una intensificació del contacte amb persones conegudes (família i amics íntims). Són nens insegurs, tímids, i poc assertius (no diuen el que realment pensen o senten).
• Trastorn per ansietat excessiva: És una preocupació injustificada provocada temor anticipatori. Ocorre, per exemple, quan el nen es preocupa angoixantment per exàmens futurs, visites al metge, complir amb les seves obligacions, tenir accidents? Poden aparèixer trastorns del somni i sensació d’inquietud o tensió. Normalment aquest trastorn s’associa a fòbies específiques (fòbia escolar, fòbia social…).
• Trastorn per estrès posttraumàtic: És un trastorn debilitant que sol presentar-se després d’haver viscut un succés aterridor, que fa que la persona tingui pensaments i records persistents i aterridors de l’experiència. En els nens generalment es transforma en un trastorn crònic.
• Trastorn adaptatiu: És la dificultat d’adaptar-se a noves situacions i sol portar aparellat canvis de comportament. El nen canvia la seva pauta d’actuació en produir-se un canvi extern com la separació dels pares, un canvi de col·legi, el trasllat a un barri diferent o fins i tot el canvi d’activitat laboral d’un dels pares.

És possible prevenir l’aparició d’aquest trastorn en els nens? Segons els experts del gabinet psicològic CBP Psicòlegs, de Madrid, La millor manera d’evitar la seva aparició és donar al nen una vida afectiva equilibrada

. A més, com indica María Rodríguez, és important que el nen tingui amics i jugui, que es relacioni i no passi el dia ocupat en activitats extraescolars. Concepción Etiens Croat assenyala que la prevenció és difícil, i fins i tot existeixen molts nens que presenten la simptomatologia d’estrès i no estan diagnosticats ni tractats. L’habitual -incideix l’experta- és recórrer al psicòleg quan ja hi ha un trastorn clar que produeix problemes al nen, la família i l’entorn escolar. A més, aclareix que existeixen proves de diagnòstic d’estrès infantil, encara que solen realitzar-se quan ja se sospita la seva existència, no de manera preventiva.

Una vegada diagnosticat, què pot fer-se? Des de CBP Psicòlegs proposen que el problema no sols l’abordin el psicòleg i el nen, sinó que participi tota la família, ja que quan les dificultats es presenten en la infantesa “és necessari comptar amb els pares, tant per a entendre el que està vivint i sofrint el seu fill, com perquè puguin formar part de la solució”. Concepción Etiens coincideix que moltes vegades la teràpia amb el nen ha de combinar-se amb teràpia de família, en la qual es dóna consells els pares sobre com tractar al nen i què exigir-li. Així mateix, el psicòleg ha de valorar el tipus d’ansietat i el grau de depressió que té el menor per a poder actuar sobre els símptomes amb diverses tècniques, que en aquest cas solen ser:

• Relaxació
• Autoinstrucciones
• Reestructuracion cognitiva: És necessari arribar a la causa de l’estrès i avaluar de quina manera interpreta el nen els problemes per a poder donar-li solucions.

L’estrès infantil té solució i, segons assegura Etiens Croat, després del pas dels nens i de la família per la consulta d’un especialista, l’evolució sol ser molt bona, i en poques sessions s’aconsegueix eliminar els símptomes i manejar les tècniques per a prevenir l’estrès.