Evaristo Encallo presideix la Societat Espanyola de Trasplantament Hepàtic i és responsable de la unitat de trasplantaments abdominals de l’Hospital Clínic Universitari de Santiago de Compostel·la, on va engegar en 1994, per primera vegada al nostre país, un programa de trasplantaments combinats de fetge i pàncrees. Aquest cordovès de naixement ens va explicar a Barcelona, a propòsit d’unes jornades nacionals sobre trasplantaments, com està la situació a Espanya.
És una decisió que competeix només als gestors del trasplantament, valorant l’edat i l’estat del candidat. Els pacients més joves són els qui, en principi, es beneficiaran dels òrgans també més joves i en millor estat. El que té de bo el nostre país és que en això no s’estan fent paranys; en cas contrari, anirien a la presó tant el metge, com el gestor de trasplantaments i el candidat.
Conec la situació dels trasplantaments allí lloc que he viscut un temps en aquell país, i li asseguro que no tenim gens que envejar. Només les persones amb assegurances sanitàries molt cars poden beneficiar-se d’un trasplantament amb òrgans extrets, normalment, a persones sense recursos. Els familiars d’aquestes persones sense recursos acaben farts que els metges els demanin usar els seus òrgans, sabent que ells mai estaran en disposició d’accedir a un. La pel·lícula “John Q” (2002), de Nick Cassavetes, il·lustra perfectament el problema.
Sens dubte. En la nostra unitat de Santiago portem realitzats més de 700 trasplantaments de ronyó en 14 anys, uns 600 de fetge i cinc de pàncrees-ronyó. Aquestes xifres són inimaginables en hospitals estrangers, i és que en matèria de xarxa de trasplantaments, en comparació de la resta del món, els espanyols estem al capdavant.
Èticament no hi ha cap límit fixat, ni per a dalt ni per a baix. Tècnicament, per a dalt tampoc hi ha límits (s’han trasplantat òrgans de 80 anys). Per a baix, no obstant això, és difícil dur a terme un trasplantament a un nen amb pes inferior als 10 kg.
Més aviat al contrari. Andalusia posseeix una xarxa de trasplantaments molt bé organitzada, partint de l’experiència dels propis pacients donants i receptors; és com una germanor invisible, encara que generosa. Va ser el doctor Joaquín Potel, a Galícia, qui va contactar amb el meu mestre en trasplantaments, el catedràtic Carlos Pera, de l’Hospital Regna Sofia, per exposar-li la decisió administrativa d’engegar un programa gallec de trasplantament hepàtic pel qual es requeria un expert.
Acabava de tancar un període de formació en el Transplant Center de la Universitat de Minnesota (EUA), que era llavors un hospital capdavanter al món en qüestió de trasplantaments de pàncrees, fetge i ronyó.Allí es realitzaven pocs trasplantaments, però cal reconèixer que, si es té molts diners, es trasplanta amb les millors garanties.
En matèria de xarxa de trasplantaments, els espanyols anem al capdavant del mónInsisteixo en la bona situació dels trasplantaments aquí. Cal recordar que, al maig de 1988, es va realitzar a Còrdova el segon trasplantament de pàncrees d’Espanya (el primer s’havia fet a Barcelona poc temps abans). Al juliol de 1989 iniciem el programa andalús de trasplantament hepàtic que, cinc anys després, va servir d’inspiració per a l’Hospital Xeral de Galícia. Ara, l’hospital gallec també és un centre de referència espanyol en aspectes com la cirurgia de la carcinomatosis peritoneal [un modo de extenderse el cáncer de estómago. Las células cancerosas, en lugar de viajar por las sangre o por la linfa hacia lugares lejanos, se desprenden del tumor y quedan dispersas por la cavidad abdominal].
Per descomptat, encara que no actuen sols. En el trasplantament cardíac, per exemple, el cardiòleg gairebé té més pes que el propi cirurgià toràcic; en el renal, la intervenció del nefrólogo és essencial. La nostra unitat està dotada d’un equip multidisciplinari que inclou a metges de diferents especialitats -cirurgians, hepatólogos, nefrólogos, oncólogos, uròlegs, anestesistes-, així com a personal d’infermeria i auxiliar.
Codi zero és un recurs extrem. S’utilitza quan el perill de mort és imminent per la gravetat de qui precisa l’òrgan a trasplantar. També és la forma de posar a prova la generositat dels ciutadans i l’habilitat quant a recursos d’un programa de trasplantaments.
Per generosos que siguem, la demanda supera a l’oferta, la qual cosa ens obliga a buscar alternatives als trasplantaments de cadàverPer generosos que siguem, la demanda supera a l’oferta, la qual cosa ens obliga a buscar alternatives als trasplantaments de cadàver. En alguns casos podem servir-nos de donants vius (en aquest aspecte, els països escandinaus ens avantatgen), en uns altres ens servim de donants complexos (donants no idonis però que ens poden ajudar a salvar vides).
Així és. Des que l’ús del casc i del cinturó s’ha fet obligatori moren molts menys joves en accidents de trànsit i la majoria d’òrgans que disposem pertany a persones majors que, en determinats casos, presenten malalties importants.
A això aspirem. També és cert que l’edat mitjana dels demandants de trasplantament és ara major. Haig de subratllar, d’altra banda, que la disponibilitat d’òrgans no és la mateixa en tots els racons de la geografia espanyola. A Santiago hi ha ara mateix 80 persones en llista d’espera que necessiten un ronyó, un fetge o un pàncrees; però no fa molt superava el centenar i ens posava davant un compromís. Les donacions rebudes i noves formes de gestionar la llista d’espera han afavorit l’evolució a millor.
Els més afortunats es trasplanten a les poques setmanes de la seva inclusió en la llista d’espera; uns altres esperen mesos, fins i tot anys. El grup sanguini i el pes de qui necessita l’òrgan són factors que incideixen en la idoneïtat de l’òrgan disponible.
A les bondats del clima o els guisats, podem afegir la nostra xarxa de trasplantaments. Segons el coordinador nacional de trasplantaments espanyol, Rafael Matesanz, “un de cada 20 trasplantaments que es realitzen al món té lloc a Espanya”. Els trasplantaments de fetge per part de donant viu són la modalitat que pot ser que camini més coixa, “lloc que requereixen d’una tècnica complicada, restringida, i no tots els hospitals que compten amb unitats de trasplantament hepàtic estan encara capacitades per dur-la a terme”.
Així i tot, Matesanz assegura que a Espanya es realitzen unes 20 o 30 intervencions d’aquest tipus a l’any. A Santiago, l’equip d’Evaristo Encallo ha realitzat també empelts de pàncrees. “Es tracta d’una altra modalitat difícil de programar”, admet Encallo, “a causa que hi ha dificultat per trasplantar-ho d’un donant d’edat avançada a un altre receptor de la mateixa edat, com sol ser habitual, i no solen trobar-se pàncrees de pacients joves.
La majoria de les persones candidates a donar òrgans a Santiago és d’edat avançada i mor per problemes aguts, com una hemorràgia cerebral o un infart. Aquests i altres dades va aportar el passat dia 11 de desembre a Barcelona Evaristo Encallo, en el context d’unes jornades d’actualització, patrocinades per la indústria farmacèutica (Novartis) i a les quals va assistir un centenar i mitjà d’especialistes de tot el país.
