En la batalla entre la ciència i els fenòmens sovint catalogats com a místics, la ciència acaba de guanyar uns quants punts. Les implicacions són importants. No només perquè la troballa podria servir per desenvolupar tota una nova generació de jocs virtuals, sinó perquè dona als neurocientífics una eina per estudiar la consciència d’un mateix, com l’organisme construeix el concepte del «jo».
Imagen: José Gelida
El descobriment procedeix de dos treballs similars realitzats per equips independents i publicats l’agost passat en la revista Science. I venen a ser en realitat la continuació d’observacions casuals en anys anteriors per part d’un dels equips, el liderat per Olaf Blanke, de l’Escola Politècnica Federal de Lausana (Suïssa). Aquest grup examina a pacients d’epilèpsia que han de ser operats. Abans de la intervenció, per localitzar el focus dels atacs i identificar àrees veïnes amb funcions importants que han de preservar-se, els neuròlegs implanten dotzenes d’elèctrodes en el cervell, i els activen un a un mentre demanen al pacient que descrigui el que sent. És un procediment que ha donat lloc a moltes sorpreses en la neurociencia.
Del místic al científic
En 2006 Blanke va descriure en Nature el cas d’una dona de 22 anys sense problemes psiquiàtrics a la qual l’estimulació d’un àrea precisa del cervell, la unió temporoparietal, li va fer sentir que hi havia una persona després d’ella. La pacient relatava que la figura adoptava les seves mateixes postures, i no reconeixia aquesta ombra com una il·lusió del seu propi cos. A cert moment -relaten els investigadors- es va demanar a la pacient que s’inclinés cap a endavant, la qual cosa va provocar la sensació, descrita com a desagradable, que l’ombra l’abraçava.
Apropar certes experiències místiques a la ciència podria ajudar a entendre símptomes paranoicos o fins i tot l’esquizofrènia
No és l’únic cas d’experiència extracorpórea que exhibeix el grup de Blanke. En la revista especialitzada Brain van ser descrits en 2004 els casos d’altres varis pacients, com el d’una dona que va declarar: «Em veig a mi mateixa en el llit des d’a dalt, però només veig les meves cames. […] Estic en el sostre». L’escena vista per la pacient, que se sentia molt intrigada i sorpresa, incloïa a les altres tres persones a l’habitació vistes des d’a dalt. L’experiència es va repetir diverses vegades.
Aquests treballs han ajudat a atreure a la recerca «seriosa» fenòmens als quals abans pocs neurocientífics volien apropar-se. «No era un camp molt estudiat perquè es relacionava amb experiències místiques, un món no científic…», explica Javier de Felipe, de l’Institut Cajal de Neurociencias del Consell Superior de Recerques Científiques (CSIC), a Madrid. «Però veure que es tractava de recerques amb tots els controls ha convertit aquest tema en alguna cosa molt interessant». De Felipe confessa la seva sorpresa la primera vegada que va escoltar a Blanke exposar el seu treball.
Cervell i espai
Una de les potencials aplicacions d’aquestes troballes, segons van suggerir l’any passat en Nature Blanke i els seus col·legues, és que podrien ajudar a entendre símptomes paranoicos o fins i tot l’esquizofrènia, que pot incloure la sensació de que l’autor de les pròpies accions és una altra persona. Però per què es produeixen aquestes sensacions? «Els estudis de Blanke amb pacients epilèptics desperts suggereixen que les experiències de dissociació entre el jo i el cos sorgeixen d’una fallada en la integració d’informació somatosensorial i vestibular del cervell», afirma De Felipe. «És a dir, són recerques molt importants per estudiar com el cervell és capaç de sentir el nostre cos en relació a l’espai, i com nostre jo està dins d’aquests límits espacials. Les alteracions d’aquests circuits donen lloc als viatges astrales, les transformacions il·lusòries…».
A més, aquests treballs proven que la fallada cerebral que genera les il·lusions pot ser induït estimulant àrees concretes del cervell, àrees implicades en la integració de la informació. L’espiritualitat dels viatges extracorpóreos queda reduïda a un literal encreuament de cables. De fet, afirma De Felipe, no és casual que aquest tipus d’experiències siguin descrites sovint per persones en situacions extremes, on per exemple pot haver-hi falta d’oxigen en el cervell -muntanyencs, durant dejunis, o quan se sofreix una privació sensorial, per exemple. Es creu que una de cada deu persones declara haver tingut una experiència extracorpórea en algun moment de la seva vida.
Si algun halo de màgia quedava en aquestes sensacions, els últims treballs publicats en Science el passat mes d’agost, aquesta vegada amb persones sanes, contribueixen a esborrar-ho. No només els desdoblaments corporals tenen una causa fisiològica, sinó que també poden induir-se amb simples trucs casolans. El grup liderat per Henrik Ehrsson, de l’Institut de Neurologia de l’University College de Londres, va muntar un experiment simple.
El voluntari se senti en una cadira portant posades en cada ull sengles pantalles, que mostren la imatge que està sent gravada per dues càmeres de vídeo col·locades dos metres per darrere. Així que el que veu el subjecte és una imatge en 3D de la seva pròpia esquena, com l’estaria veient algú situat darrere. Llavors l’investigador toca el pit del voluntari i, simultàniament, fa el mateix moviment, amb l’altra mà, a l’espai davant de les càmeres on estaria el pit d’algú assegut allí. Això provoca en els participants la sorprenent sensació d’estar asseguts darrere de si mateixos, veient-se des d’enrere. «Molts dels participants somreien i deien «Això és raríssim», declara Ehrsson.
Els investigadors van fer un pas més. Per mesurar el grau de realisme de la sensació, «van amenaçar» amb copejar al cos fantasma davant de les càmeres i van mesurar reaccions fisiològiques dels participants, com la sudoració. Aquestes respostes corporals -pràcticament impossibles de fingir- indiquen que els participants van prendre l’amenaça com a real. «Les experiències extracorpóreas han fascinat a l’ésser humà durant mil·lennis«, ha afirmat Ehrsson. «La seva existència ha plantejat qüestions fonamentals sobre la relació entre la consciència humana i el cos, i han estat molt discutides en teologia, filosofia i psicologia. I encara que [estas sensaciones] han estat descrites en diverses situacions clíniques, les bases neurocientífiques del fenomen segueixen sense estar clares. La invenció d’aquesta il·lusió és important perquè revela el mecanisme bàsic que genera la sensació d’estar dins del propi cos físic. [Y esa sensación] és un aspecte fonamental de la consciència de si mateix».
En l’experiment del grup de Blanke, els participants -també amb pantalles en els ulls- contemplaven una imatge de la seva pròpia esquena mentre era acariciada, al mateix temps que efectivament ho era. Els voluntaris s’identificaven amb la imatge de la seva esquena, creient que aquesta era la seva posició correcta fos del seu cos «real». Les aplicacions d’aquests treballs no són només mèdiques. Com el propi Ehrsson assenyala, «aquest és un mitjà per projectar-se a un mateix, una forma de teleportación. Si podem projectar a persones reals en un personatge virtual, de manera que poguessin sentir-se i respondre com si fossin realment una versió virtual de si mateixos… imaginin les aplicacions. Els videojocs podrien aconseguir un nivell completament nou, però podria ser molt més que això. Un cirurgià podria dur a terme operacions de forma remota, per exemple».
