El càncer de mama cada vegada es diagnostica en fases més inicials i a més dones, gràcies als programes de garbellat d’aquesta malaltia. Els bons resultats en la detecció precoç dels tumors mamaris han elevat de manera notable les possibilitats que les dones afectades sobrevisquin al càncer. La cara amable dels programes de garbellat és aquest impacte positiu en la supervivència de les malaltes i, per això, els experts defensen la seva plena vigència i eficàcia. No obstant això, també hi ha una cara negativa. A vegades es diagnostiquen suposats tumors de mama que al final no ho són, una situació que eleva l’ansietat de les afectades.
Els programes de garbellat del càncer de mama han suposat una millora inqüestionable en la detecció precoç d’aquesta malaltia oncològica. El diagnòstic, que cada vegada es realitza en fases més primerenques, ha aconseguit que el 90% de les dones afectades sobrevisqui als cinc anys. No obstant això, els programes de diagnòstic precoç delcàncer de mama també tenen alguns inconvenients. Un d’ells és el sobrediagnóstico, és a dir, la detecció de tumors mamaris que, en realitat, no ho són. Els denominats falsos positius.
“A vegades, es diagnostiquen casos que, sense el cribaje, no es diagnosticarien i tampoc passaria res”, explica Francesc Macià, coordinador del Programa de Càncer de Mama i cap de la Unitat de Prevenció i Registre del Càncer del Servei d’Epidemiologia de l’Hospital de la Mar (Barcelona). Assegura que això succeeix perquè, si es diagnostica de forma tan precoç una lesió que podria ser un càncer “pot ser que, al final, no ho sigui. Però també és evident que, amb aquesta anticipació, es cura a més gent que podria haver mort als cinc anys”, assenyala Macià, coordinador de la XIV Jornada de Càncer de Mama organitzada en el citat centre hospitalari.
Una part de les dones que participen en aquests programes de garbellat poden, durant aquests cinc anys, morir per una altra causa, com un atropellament. En aquest cas, el diagnòstic tan precoç d’un càncer de mama és un generador d’angoixa que no hauria tingut cap utilitat i que es podria haver evitat, exposa Macià. Però això “no invalida el cribaje”, matisa.
Els programes de garbellat
Els programes de garbellat o cribaje són una activitat de salut pública en la qual es convida a les dones de certa franja d’edat (de 50 a 69-74 anys, quan el risc és major) a participar en ells cada dos anys. L’objectiu és detectar o descartar una neoplàsia de mama al més aviat possible, quan les lesions encara són molt inicials i, per tant, les possibilitats de sobreviure, molt altes. A Espanya, la taxa de supervivència de les dones afectades, quan el diagnòstic és precoç, és del 90% als cinc anys, una xifra que supera a la de la mitjana europea.
Els experts es decanten per tractar les lesions que es visualitzen amb les mamografies, encara que suposin tractaments agressius
Tots aquests programes convoquen a entre quatre i cinc milions de dones de la geografia espanyola, precisa Macià, i encara que resulten beneficiosos, com tots els cribajes, “generen angoixa en les dones”. S’envien cartes per a proposar-los participar en un programa de detecció precoç, però són cartes de conscienciació i un crit d’atenció “que causa alarma”, explica.
La detecció precoç es realitza mitjançant mamografia. En l’actualitat, cada vegada està més estès l’ús de la modalitat digital, que desplaça a la convencional. En el 95% de les dones convocades que accedeixen a participar, la prova dóna resultats negatius, però en un 5% dels casos és a l’inrevés.
Quan el resultat és positiu, es demana a les participants que acudeixin de nou per a estudiar la lesió sospitosa. S’estima que es diagnostica càncer al 10% de les dones que reben una d’aquestes crides. Amb freqüència, són les més joves i amb les glàndules mamàries més denses els qui tendeixen a registrar més falsos positius o falses alarmes.
Per aquest motiu, els programes de garbellat es realitzen a partir dels 50 anys i no en dones joves (de 40 anys), que tenen una major probabilitat de rebre una falsa alarma. No obstant això, aquests falsos positius disminueixen a mesura que les dones joves participen en més garbellats successius. Un altre dels motius pels quals es retarda la participació de les dones i la mamografia es realitza cada dos anys, en lloc de cadascun, és perquè les radiacions que emet el mamògraf no són innòcues.
La cara i la creu de les lesions petites
Un dels èxits dels programes de garbellat és que cada vegada tenen major capacitat per a discriminar lesions més petites i curables, de fins i tot 2 mil·límetres, encara que a vegades aquest avantatge es pot convertir en un inconvenient. Aquestes lesions atípiques, que mesuren menys de 10 mm, són tan minúscules que ni tan sols són palpables i poden ser malignes (com el carcinoma in situ). No obstant això, ara com ara es desconeix amb certesa quins evolucionaran cap a un càncer i quins quedaran autolimitadas i no seguiran endavant. “Ara afloren lesions que abans passaven desapercebudes”, diu Macià.
La troballa d’aquestes lesions tan incipients, canceroses o no, és un dels efectes secundaris dels programes de garbellat. El futur passa per tractar d’identificar uns indicadors o marcadors que revelin quins d’aquestes lesions són de baix grau (i no evolucionaran) i quins d’alt grau (i si ho faran). “Ara sabem una mica sobre això, però no de forma prou fiable”, afirma Macià. Per aquesta raó, els experts encara es decanten per tractar les lesions que es visualitzen amb les mamografies, encara que suposi aplicar tractaments agressius com la cirurgia, la radioteràpia i la quimioteràpia i els seus efectes secundaris.
Certs estudis “in situ” sobre el carcinoma han demostrat que alguns no evolucionen. Si la dona que ho té, i desconeix, no participa en un programa de garbellat, no serà possible el seu diagnòstic. Però si es detecta, en desconèixer la seva evolució, es tractarà. “No podem esperar a veure quin camí segueix i això ens genera un altre problema: sobrediagnosticamos i sobretratamos el càncer de mama?”, planteja Macià.
L’ansietat davant la participació en un programa de garbellat de càncer de mama i la recepció d’una segona crida per una possible lesió varia en funció de les característiques de cada dona. Moltes no rebran cap notícia, a unes altres se’ls dirà que han de sotmetre’s a més controls i intentaran suportar-ho, unes altres patiran trastorns passatgers i angoixa fins a la realització de la segona prova (ecografia o biòpsia) i, finalment, al cap de sis mesos, algunes dones experimentaran encara ansietat i insomni perquè, per a elles, pensar en la idea de pateix càncer haurà estat una autèntica commoció i un sobresalt tan important que, fins i tot, necessitin atenció psicològica per a afrontar-lo.
El 5% de les noves cites que reben les dones corresponen a falsos positius o falses alarmes. Una vegada que participen per segona vegada, aquesta possibilitat baixa i la recepció d’una falsa alarma decreix del 5% al 3%. Però durant tots els anys que participin en el programa de garbellat, el risc acumulat de rebre una d’aquestes notícies és del 30%, segons Francesc Macià, bastant alt.
Com influeixen aquestes falses alarmes en la participació en els programes de garbellat? Els estudis realitzats han obtingut resultats discrepants. La psicòloga Rebeca Espasa, que col·labora amb el grup de Macià, assenyala en la seva tesi doctoral que no hi ha un descens de la participació de les dones a causa de l’angoixa que experimenten davant una segona crida per a realitzar més proves. En canvi, “altres estudis sí han comprovat una disminució significativa en la taxa de col·laboració”, afirma Macià.
Per a pal·liar aquesta situació, en els últims anys, els programes de garbellat com el de l’Hospital de la Mar, que compta amb una dilatada experiència (convoca a 70.000 dones cada dos anys), han intentat combatre l’angoixa en reduir el màxim possible el temps que transcorre entre el crit d’alerta per la detecció d’una lesió sospitosa i l’ecografia o biòpsia que han de realitzar-los per a confirmar o descartar la naturalesa de la lesió. Es procura que rebin el resultat en un o dos dies o, en qualsevol cas, en menys d’una setmana. “A vegades li ho donem tan ràpid, que pensen que és més greu del que en realitat és. Una d’aquestes crides no vol dir que es pateix càncer, sinó que cal realitzar més proves”, assenyala Macià.
