Salta el menú de navegació i ves al contingut

EROSKI CONSUMER, el diari del consumidor

Cercador

logotip de fundació

Canals d’EROSKI CONSUMER


Estàs en la següent localització: Portada > Salut i psicologia

Aquest text ha estat traduït per un sistema de traducció automàtica. Més informació, aquí.

Farmàcies i herbolaris es disputen les plantes medicinals davant la seva pròxima regulació

La UE prepara una normativa perquè segueixin les mateixes normes i controls que els fàrmacs

  • Autor: Per
  • Data de publicació: Dilluns, 30deDesembrede2002

“Els principis actius de les plantes medicinals poden trobar-se presents en el total de l’espècie (cas de les algues) o bé en diferents òrgans o parts del vegetal. En el ginkgo, senes i melissa, es troben en les fulles; en el salze, en l’escorça; en l’equinácea, en l’arrel; en el mirtil i l’anís, en el fruit, per citar alguns exemples”, assenyala Concepción Navarro, catedràtica de Farmacologia de la Universitat de Granada i presidenta del Centre de Recerca sobre Fitoteràpia (Infito).

Són aquestes virtuts terapèutiques les que les converteixen ara en objecte de discussió. La Unió Europea (UE) prepara una Directiva, que hauria de veure la llum l’any pròxim, i el punt de partida del qual és que les plantes medicinals han de ser considerades com a medicaments i, per tant, seguir les mateixes normes i controls que aquests.

Aquesta premissa traçarà necessàriament una línia fronterera entre els “medicaments tradicionals a base de plantes” (fitofármacos), que només podran dispensar les farmàcies, i les espècies vegetals que puguin adquirir-se en un herbolari.

“A Europa no és una norma especialment polèmica; a Espanya, sí. Espanya té una llarga tradició de consumir herbes medicinals, que sempre han tingut el “privilegi” de comerç lliure -i així queda recollit en una norma de 1973-, mentre que els medicaments tenen la seva venda restringida a les oficines de farmàcia”, explica Diego Martínez, adjunt de la direcció de l’Agència Espanyola del Medicament i responsable de l’elaboració de la norma espanyola.

Aquesta norma està pendent d’aprovació des de la Llei del Medicament de 1990, que ordenava la seva elaboració en dos anys i admetia la venda lliure de plantes medicinals tradicionals, sempre que no s’oferissin amb finalitat terapèutica.

Es van elaborar diversos esborranys que no van tirar endavant per diversos problemes. I el que ara s’està preparant, en coincidir amb la iniciativa europea, també ha d’esperar. “El que haurà de dilucidar l’Agència Espanyola del Medicament és quines plantes continuaran venent-se lliurement, i baix quines preparacions, i quins només podran dispensar-se en oficines de farmàcia”, continua Diego Martínez.

Ara, el primer grup “s’embeni sense indicacions, amb el sol esment de la seva forma d’utilització, i teòricament no han d’oferir dubtes quant a la seva seguretat. A part, existeixen els medicaments de plantes medicinals, de distribució en oficines de farmàcia i amb un registre sanitari que especifica indicacions, contraindicacions, efectes secundaris, interaccions i posologia”, indica María José Alonso, vocal de Plantes Medicinals del Col·legi de Farmacèutics de Barcelona. Però el mercat s’ha desordenat, diu, “com s’ha pogut comprovar per la retirada de nombrosos productes de plantes medicinals de caràcter il·legal que ha dut a terme el Ministeri de Sanitat i Consum” l’any que acaba.

Tots els experts relacionats amb aquest sector (farmacèutics, metges, fabricants, naturòpates, herbolaris i botigues naturals) coincideixen que la regulació és necessària, però discrepen del camí que ha de seguir.

A aquesta divergència no és aliena la confrontació d’interessos en un sector que està creixent en els últims anys. La fitoteràpia recupera adeptes entre els consumidors i interès entre els científics: tan sols l’any passat quatre plantes medicinals (soia, te verd, hipèric i ginkgo biloba) han acumulat més de 400 estudis en revistes científiques, apunten des de l’Infito. I la demanda? El 70% dels espanyols ha utilitzat en algun moment les plantes medicinals per a alleujar un trastorn, i el 30% ho fa habitualment, segons les dades difoses al setembre passat durant el Congrés Anual de la Societat de Recerca en Plantes Medicinals.

Unes tres-centes espècies formarien part del nostre patrimoni fitoterápico. Les que més es venen són laxants, aprimadors, inductors del somni, tònics, relaxants i digestius, segons dades de la consultora AC Nielsen. El 65% d’aquestes vendes es realitzen a través d’herbolaris, botigues de productes naturals i establiments similars, i el 35% en les oficines de farmàcia. Just al contrari que a Alemanya i França (els països europeus més aficionats a la fitoteràpia), en els quals aquesta proporció s’inverteix.

“Quan això no era important ningú es preocupava. En aquest esborrany figuren plantes que tradicionalment s’han venut en els herbolaris. Per exemple, el sen (del qual s’usen les fulles i les flors) i la pela sagrada (de la qual s’empra l’escorça), que són de tipus laxant, porten anys usant-se i mai hi ha hagut cap problema. Si es vendran només en farmàcies haurà de ser amb recepta mèdica; si no, només haurem transferit els guanys d’un sector a un altre”, objecta Jaume Garrit, naturòpata i vicepresident de l’Associació Espanyola de Dietètica i Herbolaris (Aedher). “Nosaltres demanem que es regulin les plantes medicinals i la naturopatía, però no sols des del punt de vista de les vendes, sinó de la formació, dels estudis reglats”.

Les plantes medicinals estan especialment indicades per a trastorns lleus o moderats i crònics (actuen més lentament, però també els seus efectes secundaris són menors, la qual cosa permet emprar-les per llarg temps). “Mai han de considerar-se substitutes d’un tractament farmacològic. I tampoc el fet de ser naturals les fa absolutament innòcues”, adverteix Garrit.

“Les drogues vegetals i derivats solen presentar un marge terapèutic ampli, però no estan exemptes de possibles efectes adversos, interaccions i contraindicacions”, afegeix Salvador Cañigueral, president de la Societat Espanyola de Fitoteràpia. Per això, en la seva opinió han de comptar amb estrictes controls de qualitat i anar acompanyades de les seves indicacions com qualsevol fàrmac.

Concepción Navarro enumera alguns exemples: el consum no controlat de ginseng pot produir un augment de la pressió arterial, el mateix efecte que poden provocar dosis excessives de regalèssia. Els senes, d’acció laxant i que apareixen amb massa freqüència en preparats destinats a combatre el sobrepès, poden donar lloc, en ús prolongat a alteracions en la mucosa intestinal. Els preparats elaborats amb escorça de salze o amb reina dels prats (amb derivats salicílics) estan contraindicats en persones amb gastritis o amb úlcera gàstrica.

L’hipèric, de demostrada eficàcia en el tractament de depressions lleus i moderades, interactua amb altres fàrmacs, entre els quals es troben els anticonceptius i els antiretrovirals. “Hem de tenir en compte -comenta Navarro- que les plantes medicinals han de ser considerades com a medicaments, ja que estan dotades d’activitat farmacològica i el seu objecte és corregir una disfunció en el nostre organisme o minimitzar la molèstia de determinada simptomatologia. Per tant, hauran d’utilitzar-se d’una forma racional, comptant en tot cas amb una correcta informació facilitada per persones amb una adequada formació en el medicament”.

Per a Camil Rodiño, secretari de l’Associació Espanyola de Fabricants de Preparats Alimentosos Especials, Dietètics i Plantes Medicinals (Afepadi), la clau per a resoldre la polèmica és el dosatge. “Cal separar conceptes, perquè la Llei del Medicament dóna una definició tan àmplia de medicament que, partint d’aquesta base, fins a un plàtan podria ser considerat com un medicament pel seu contingut en potassi”, argumenta. “No s’ha de contemplar el producte aïlladament, sinó associat a un dosatge concret. La camamilla, per exemple, és un gran digestiu, però en dosis altes és també un vomitiu. Qualsevol planta és innòcua si s’utilitza bé, però pot representar algun problema en dosis elevades. Per això, a partir de certes dosis hauria de considerar-se medicament i, per sota d’elles, preparat alimentós”, conclou Rodiño.

Et pot interessar:

Infografies | Fotografies | Investigacions