Els morts a Espanya per la COVID-19 s’expliquen per milers. Després de la declaració de l’estat d’alarma, moltes famílies no han pogut acomiadar-se dels seus familiars, amics i sers estimats. Solament es permet que tres assistents acudeixin als enterraments o cremacions de les víctimes en unes cerimònies que tenen una durada màxima de deu minuts. No és fàcil, ni en el terreny psicològic ni en l’emocional, afrontar la defunció d’un familiar en unes circumstàncies tan especials com les quals ens trobem sense acomiadar-nos. Avui dia, més que mai, els experts busquen respostes a aquest brutal dolor que la humanitat està sentint.
Les persones necessitem tancar processos per aconseguir l’estabilitat emocional. Portem centenars d’anys realitzant uns rituals de comiat quan mor un ser estimat: vetllar-ho i enterrar-ho o incinerar-ho. Amb aquests passos, tanquem psicològicament el primer impacte emocional que ens provoca la mort i entrem en el temps del duel. “En les circumstàncies actuals, aquest procés d’equilibri no pot dur-se a terme i provoca que l’intens dolor després de la pèrdua es perllongui molt més en el temps, provocant en el doliente moltes més dificultats per iniciar un duel normalitzat”, afirma el psicòleg Vicente Prieto, director tècnic de l’Àrea Clínica del Centre de Psicologia Àlaba Reyes i autor del llibre ‘La solitud del cuidador’.
Quins són les fases del duel
La psiquiatra suïssa Elizabeth Kübler-Ross va descriure, l’any 1969, en el seu llibre ‘Sobre la mort i els moribunds’, les cinc fases del duel per les quals tot ésser humà travessa en produir-se la pèrdua d’un ser estimat al final d’una malaltia: la negació, la ira, la negociació, la depressió i l’acceptació. Però no sempre tots els éssers humans fan aquest recorregut en els seus duels. Això depèn en gran mesura de la manera i manera en la qual es produeix la defunció del ser estimat.
“Aquesta pandèmia va a ser traumàtica”, avisa el doctor José Antonio Gallastegui, psicòleg especialista en psicologia clínica del servei de psiquiatria de l’Hospital Clínic Sant Carlos, de Madrid. “L’ésser humà es caracteritza per buscar sentit al que ocorre al seu al voltant. Quan coneixem les raons del que ocorre sentim alleujament i una certa pau interior per molt dur que sigui el que hagi ocorregut. No obstant això, en aquesta pandèmia pressenteixo que anem a tenir a molts milers de persones instaurades permanentment en la ira, en la ràbia, cabrejades amb la vida, sentint-se mal amb si mateixes i amb el seu entorn perquè resulta enormement difícil explicar o raonar tot el que està ocorrent al nostre al voltant”, confessa.
Altres experts afirmen que veure desaparèixer la figura del ser estimat sense acompanyament i sense ritual que li honri és una de les coses més cruels que ens puguin passar. Per afrontar-ho és necessari recórrer a els recursos amb que cadascun expliqui, tant físics com a cognitius, emocionals, relacionals i espirituals. “És l’hora de la interioritat i de la comunicació des del cor sense abraçades físiques. És l’hora de la paraula, perquè aquesta pugui recollir el que normalment preferim vehicular a través del contacte físic. És l’hora de la creativitat: tindrem molts sentiments de solitud, abatiment, indignació, impotència i ràbia. És necessari buscar la manera de socialitzar amb qui a un li venja bé per no morir de pena. Conrear el record positiu, rebutjar els mals pensaments catastròfics, utilitzar fotos, cuidar l’oració… són camins per afrontar el drama”, proposa José Carlos Bermejo Figuera, director del Centre Assistencial i d’Humanització de la Salut Sant Camilo de Tres Cants (Madrid) i coautor de l’obra ‘El duel. Llums en la foscor’.
Atenció al desgast psicològic i emocional
Imatge: Pixabay
Si abans de la defunció la persona ha estat ingressada a l’hospital, hem de tenir en compte que els dies d’ingrés hauran estat molt durs també per als sers estimats, atès que no hauran pogut estar acompanyant al seu familiar. De la mateixa manera, la freqüència amb la qual hauran tingut informació sobre el seu estat haurà estat menor que la desitjada per la situació especial en la qual ens trobem. “Per aquest motiu, els sers estimats ja senten impotència, frustració, ràbia, por, ansietat, incertesa… Si, finalment, el familiar mor, se sumen altres estats emocionals com la tristesa, la pena, i fins i tot pot aparèixer sentiment de culpa”, afirma la psicòloga Pilar Conde, directora tècnica de Clíniques Origen.
A aquestes tristes circumstàncies s’afegeixen la incertesa i el confinament, que no podem estar amb la resta de la família i amics per canalitzar emocions i esplaiar-nos, per la qual cosa s’incrementa el dolor i el sofriment per la pèrdua. Necessitem contacte físic, expressar les emocions amb les persones que ens uneixen llaços afectius, sentir-nos acompanyats i escoltats, per iniciar el duel.
“L’impacte emocional és molt intens, es perllonga més en el temps provocant reaccions importants de tristesa infinita, de ràbia per la percepció d’injustícia, lloros espontanis, sensació de viure-ho en solitud per no envoltar-se de familiars i amics, apatia. Si no ventilem bé aquestes emocions, pot provocar un duel complicat i en molts casos una intervenció psicològica”, conclou Vicente Prieto.
Per aquestes raons, a més de ser creatius a l’hora de buscar consol, com suggeria Bermejo Figuera, i de demanar ajuda professional durant aquests dies en cas de necessitar-ho, potser pugui ser útil planificar un comiat pòstum, quan sigui possible reunir-se i acollir-se en la calidesa de les abraçades.
