Fongs i piscines

Els casos de fongs o micosis cutànies augmenten fins a un 30% durant els mesos d’estiu. Encara que les estadístiques són “enganyoses”, segons afirma José Luis Díaz Pérez, president de l’Acadèmia Espanyola de Dermatologia i Venereología (AEDV). Cal anar amb compte tot l’any per a no contreure aquestes infeccions, encara que aquests microorganismes troben en l’estiu les condicions d’humitat i temperatura òptimes per a desenvolupar-se.

Les patologies produïdes per fongs són “molt vulgars”, una cosa molt comuna, i l’estiu sol ser un revulsiu. Tres són les claus que es concatenen en les també anomenades dermatomicosis o tinyes: falta d’aire, falta de llum i humitat.

Els fongs troben el seu hàbitat idoni en els llocs humits i umbríos on la temperatura oscil·la entre 20 i 28 graus. Per això proliferen en saunes, gimnasos i piscines. Per les seves característiques, aquests petits éssers vius són capaços de romandre tancats en les seves espores en un estat vegetatiu durant molt de temps, a l’espera que es donin circumstàncies propícies per a poder créixer i estendre’s.

Els llocs en els quals es corre major risc de contreure fongs són aquells en els quals es camina sense sabates i es donen les condicions assenyalades. Les saunes, vestuaris i les piscines on els banyistes es dutxen abans d’entrar en la piscina poden convertir-se en un formiguer de fongs si no s’observen les condicions d’higiene adequades.

Els fongs sobreviuen malament en aigües clorades. A Espanya és la normativa sanitària de piscines d’ús públic, de caràcter autonòmic, la que està destinada a garantir les condicions d’higiene i salubritat d’aquestes instal·lacions. En general no hi ha problemes, perquè es realitzen revisions periòdiques i és obligatòria la dispensació de productes contra la contaminació de l’aigua com el clor. No obstant això, cal observar unes mínimes normes d’higiene i assecar-se molt bé, especialment els plecs de la pell i entre els dits.

Però els fongs estan presents en molts altres llocs. Tal com informa Carlos Aragó, instructor de busseig, l’ambient que es crea en utilitzar un vestit per a bussejar és molt propens a l’aparició de micosis dèrmiques provocades per aquesta microfauna que es genera si el material es manté en les condicions d’humitat i temperatura idònies per a la vida d’aquests microorganismes.

Per a evitar els fongs els bussejadors saben que és molt important el manteniment, cura i conservació de l’equip, així com la neteja i desinfecció de les zones en les quals es canvien i equipen. El material ha de mantenir-se net, sense olor i ben cuidat quan es guarda o emmagatzema entre immersió i immersió. És necessari que estigui sec per complet abans de guardar-ho.

Tasques com aquestes i fins i tot més senzilles són suficients per a prevenir l’aparició d’aquests inquilins que, en general, es presenten als peus. Hi ha algunes mesures de precaució:

• Convé calçar-se unes xancletes o sabatilles de goma per a trepitjar sobre els llocs humits, sobretot en els quals el sol no incideixi de manera directa.
• Una dutxa abans i després de banyar-se en una piscina ajuda a eliminar gran part del carregament de gèrmens que tots portem.
• Cal procurar assecar-se bé després d’un bany, i posar especial cura en els espais interdigitals dels peus i en els plecs de la pell.

Cal assecar-se bé després d’un bany i posar especial cura en els plecs

• Vigilar l’excés de sudoració. Aquest és un altre dels factors que contribueixen a la generalització a l’estiu d’aquesta afecció. Per a les persones amb major volum de suor hi ha productes farmacèutics antitranspirants com les sals d’alumini en esprai i molts altres en pols o crema que disminueixen la humitat. Sobretot per als qui suen massa és aconsellable portar calçat que faciliti la transpiració i mitjons de cotó.
• Moltes persones són portadores de fongs i no ho saben ni els desenvolupen fins que troben l’ambient propici. Solen trobar-se entre el quart i cinquè dit del peu (el petit i el contigu), on és freqüent que hi hagi una mica de descamació i esquerdes. Quan es donen les condicions apropiades pot sobrevenir una infecció amb aparició de simptomatologia a partir dels fongs existents per endavant. Si es produeix picor, enrogiment o maceració (estovament de la zona) caldrà acudir a l’especialista.

El dermatòleg és l’especialista més qualificat per a identificar els fongs

Tant el metge de capçalera, com el podòleg pot prescriure els antifúngics precisos, però caldrà valorar la conveniència d’acudir al dermatòleg. L’especialista de la pell és el més qualificat per a identificar si es tracta de fongs, ja que les seves manifestacions varien. Poden anar des de canvis en l’olor corporal a modificacions en la queratina, i a vegades poden confondre’s les infeccions causades per dermatofitos (fongs que creixen en la pell de manera similar a la floridura) amb altres produïdes per llevats i bacteris, immunes al tractament antihongos.

Si un pacient és propens a les infeccions per fongs, és a dir, si ja ha sofert micosis alguna vegada, ha d’estar atent a una possible reaparició. És important que hagi tractat també el seu calçat amb productes fungicides. No és necessari tirar les sabates perquè s’hagi tingut fongs. El que sí que cal, segons els experts, és caminar amb aquest calçat i utilitzar-lo mentre s’apliquen els tractaments, fins i tot impregnar-los d’aquestes pólvores perquè penetrin bé en la pell i en el material de la sabata.

Si algú ha contret fongs ha d’iniciar com més aviat millor el tractament. En la majoria d’ocasions és suficient amb un tractament tòpic. Si són fongs superficials -han atacat a la pell sense arribar al fol·licle pilós-, serà suficient aplicar un tractament d’un mes a dos mesos i mig. No obstant això, si la infecció micótica afecta al fol·licle sebáceo o a les ungles, erradicar aquests fongs pot costar més d’un any.

Els fongs són molt contagiosos. La persona que els ha contret ha d’evitar intercanviar el seu calçat, tovalloles i mitjons per a evitar la transmissió. D’igual manera haurà d’anar amb compte de no “autotransportarlos” en gratar-se, per exemple, entre els dits dels peus i després a les mans, els engonals etc. Podria estendre aquesta petita plaga.

Els nens tenen major risc de contagi perquè caminen més temps descalços i s’assequen pitjor els peus. També són susceptibles les persones joves i d’edat mitjana, perquè freqüenten més les instal·lacions esportives en les quals abunden aquests microorganismes i utilitzen amb més freqüència calçat oclusiu.

Els fongs que parasitan el cos humà reben el nom de tinyes. Amb aquest apel·latiu comú, encara que amb connotacions pejoratives, es refereixen els professionals de la salut a les malalties micóticas originades per dermatofitos, per fongs que apareixen en estructures amb queratina: l’epidermis o capa més superficial de la pell, el pèl i les ungles.

Els metges distingeixen múltiples tinyes (capitis, barba, corporis, cruris -zona genital-, pedis, manum, ungueal-de les ungles-…). Les més freqüents són les següents:

• Tinea corporis. El seu nom engloba a gairebé totes les infeccions dermatofíticas (de fongs que colonitzen els teixits queratinizados) en el cos, excepte les dels engonals, els palmells de les mans i els peus.

• La coneguda com a “peu d’atleta” és la micosi més comuna, i afecta al peu

  Tinea pedis també dita “peu d’atleta”, per la professió de les persones a les quals més afecta, en clara al·lusió al calçat esportiu que utilitzen. És la més comuna. Afecta al peu i pot presentar-se de diverses formes (butllofes, escates, úlceres o zones blanquinoses…) però gairebé sempre s’acompanya d’enrogiment de la pell, esquerdes i picazón. En alguns pacients pot aparèixer també forta olor. Però el “peu d’atleta” pot englobar infeccions també per fongs no dermatofitos, com les càndides (llevats), i per bacteris.
• Tinea ungueal i onicomicosis. En la majoria dels casos no produeix un altre símptoma que la pèrdua de transparència de les ungles, que passen a ser d’un color groguenc juntament amb zones blanques. També apareix una espècie de serradures blanques entre l’ungla i la pell, que, a vegades, pot arribar a enlairar-la. Si no s’ataca la colònia de fongs es converteix en crònica. Algunes estimacions apunten que almenys dos milions d’espanyols tenen fongs en les ungles.