Francesc Artigas és Director del Departament de Neuroquímica i Neurofarmacología del Consell Superior de Recerques Científiques i Coordinador de l’Area de Neurociencias de l’Institut de Recerques Biomèdiques de Barcelona, adscrit a la mateixa institució. Del seu laboratori han sortit, i segueixen fent-ho, interessants idees per al tractament de la depressió, de l’esquizofrènia i d’altres trastorns psiquiàtrics. A la seva qualitat científica cal afegir a més la seva obstinació per apropar el que passa amb les molècules als pacients. Artigas ha estat un pioner en el maridatge entre la recerca bàsica i la clínica. De fet, és un dels pocs científics del món de les cèl·lules i dels animals que comparteix presència en congressos, cursos i altres esdeveniments amb especialistes en psiquiatria que tracten directament amb els malalts.
S’han fet bastants estudis de combinació d’antidepressius de la família dels inhibidors de la recaptación de serotonina i pindolol [un antihipertensivo antiguo que también actúa sobre un receptor de serotonina] que han donat molt bons resultats. En aquests moments algunes companyies estan traient productes millors que el pindolol per a la combinació i altres empreses han dissenyat molècules que tenen les dues activitats simultàniament.
El pindolol funciona bé perquè accelera la resposta i en ocasions fins i tot l’augmenta, però ho fa en pacients que no són resistents. El que ha ocorregut és que a causa de la forma que tenen de seleccionar als malalts, els estudis que s’han fet a EUA han inclòs un percentatge elevat de resistents. Resultat: els estudis allí no han donat bons resultats i s’han obviat tots els que s’han obtingut a Europa. Les companyies farmacèutiques donen més crèdit als experts nord-americans.
«En la depressió hi ha canvis en el funcionament dels circuits neuronals mentre que en esquizofrènia hi ha canvis en la seva arquitectura»Hi ha companyies que estan treballant en aquest camp. Nosaltres estem fent un estudi amb l’Hospital de Sant [Barcelona] Pau per veure si la barreja de les dues activitats funciona. Jo crec que en menys d’un any sabrem si el concepte de la combinació en una mateixa molècula té veritablement un efecte antidepressiu.
Se sap molt poc perquè no s’han fet estudis a llarg termini. Es considera que aquests fàrmacs són segurs, però jo veig perillós que es recomani que els nens prenguin medicaments d’aquest tipus perquè no hi ha evidències que permetin assegurar que no va a passar gens.
L’esquizofrènia està cobrant molt més interès en aquests moments, possiblement perquè estem molt més lluny de l’òptim que en la comprensió dels mecanismes bàsics de la depressió. Ocorre també en el nostre cas, el nostre grup treballa bàsicament en esquizofrènia. Estudiem el mecanisme d’acció dels antipsicóticos atípics Estem veient com aquests fàrmacs modulen els sistemes de transmissió, com afecten als circuits.
L’esquizofrènia és molt més difícil de tractar que la depressió perquè hi ha una alteració anatòmica i cel·lular del cervell, de manera que convé ser caut pel que fa a les expectatives. Jo crec que si s’aconsegueixen fàrmacs més efectius i es diagnostica al pacient a l’inici dels episodis, es podrà ralentir la deterioració i millorar els aspectes cognitius que són realment el problema. La simptomatologia ja té un bon tractament. Crec que la recerca ha d’anar cap a la part més cognitiva per aconseguir una millora del rendiment, una millor integració del pacient en el mitjà social i familiar.
És clar que el component social és molt important, però els psiquiatres asseguren que la psicoterapia no funciona. L’abordatge ha de ser farmacològic, encara que sens dubte les mesures d’atenció social i suport psicològic van a fer que el pacient evolucioni millor.
Una cosa és l’estructura del circuit i una altra és el funcionament. En depressió hi ha fonamentalment canvis en el funcionament del circuit i en esquizofrènia hi ha canvis en la seva arquitectura. Aquesta és una diferència important entre les dues malalties. La qüestió és que en l’esquizofrènia existeix una reducció del volum de l’escorça. L’estructura del circuit cerebral de l’esquizofrènic és diferent pel que fa a la d’una persona normal.
«Un bàsic que vol influir en la clínica», així es defineix Francisco Artigas. Amb la proliferació dels grans centres monogràfics de recerca és freqüent sentir parlar de la importància d’apropar el que passa en els laboratoris moleculars o d’experimentació animal als llits dels hospitals, però quan el científic català va donar els primers passos era gairebé un gos verd. «La recerca clàssica bàsica cerca centrar-se en un sistema cada vegada més petit -ja no la cèl·lula, sinó una molècula en una zona de la membrana de la cèl·lula- perquè així el coneixement és més profund. Però això suposa caure en el reduccionisme». I és que al final el coneixement busca una aplicació més o menys pràctica. «Jo crec que el que coneixem del cervell ha de servir per millorar els tractaments. Sempre m’he interessat el contacte amb els clínics perquè el treball que jo faig amb animals pugui ser útil per als pacients, així de simple».
Tan simple com el fet que la seva bona experiència personal fa que Artigas s’hagi proposat, juntament amb altres científics, impulsar un moviment col·lectiu. «Estem engegant una xarxa dedicada a l’estudi de trastorns psicóticos i afectius que uneix a vuit grups de recerca bàsica amb una dotzena de clínics. La idea és que hi hagi interacció, debat, que ens coneguem i que ens aportem idees mútuament».
No obstant això, no tot és tan senzill com sembla. Cal dir que no totes les portes estan obertes. «Els bons investigadors clínics són molt conscients del valor de la recerca bàsica, però a Espanya es compten amb els dits de les mans».
