Salta el menú de navegació i ves al contingut

EROSKI CONSUMER, el diari del consumidor

Cercador

logotip de fundació

Canals d’EROSKI CONSUMER


Estàs en la següent localització: Portada > Salut i psicologia > Psicologia i salut mental

Aquest text ha estat traduït per un sistema de traducció automàtica. Més informació, aquí.

Inclinació natural a l’optimisme

Científics revelen per què el cervell és, gairebé sempre, optimista i per què, a vegades, s'equivoca i crea falses expectatives

Les emocions i els estats d’ànim no són un intangible de l’ànima, sinó una utilíssima habilitat creada per l’evolució per a ajudar-nos a desembolicar-nos millor en el mitjà. Els neurocientífics aprofundeixen cada vegada més en aquesta idea, i no sols estan revelant els substrats biològics de les emocions, sinó que estan descobrint el seu paper essencial en moltes altres tasques que exerceix el cervell com, per exemple, en la d’imaginar esdeveniments futurs.

Àrees cerebrals implicades

/imgs/2007/12/cerebro1.jpg

Quant als escàners cerebrals realitzats, aquests van revelar que les àrees més implicades en l’estat d’ànim optimista són l’amígdala i el nucli cingulado anterior rostral. L’amígdala és una regió clau sobretot a l’hora de ‘tenyir’ d’emocions els records, i en la presa de decisions. Els resultats del treball d’Elisabeth Phelps (departament de Psicologia de la Universitat de Nova York) indiquen, en opinió dels investigadors, que a més és important en la simulació d’esdeveniments futurs emocionals però no de qualsevol esdeveniment futur, sinó dels quals impliquin emocions.

El nucli cingulado anterior rostral està molt ben connectat amb l’amígdala i altres regions que proporcionen informació emocional. Ha estat associat a tasques que impliquen reflexionar sobre un mateix, com pensar en somni i il·lusions, indicar preferències o jutjar el grau de confiança que inspiren altres persones. Però amb les dades del treball ara publicat Phelps suggereix que, a l’hora de simular el futur, aquest nucli s’ocupa de valorar la informació autobiogràfica, emocional i motivacional.

I creuen que és precisament d’aquesta àrea cerebral d’on part la inclinació del cervell cap a l’optimisme: «en l’activitat del nucli cingulado anterior rostral durant la imaginació d’esdeveniments futurs […] subjeu un biaix en l’atenció dedicada als esdeveniments futurs positius enfront dels negatius», escriuen.Errors a l’hora de ‘experimentar’

En simular un esdeveniment futur es pensa només en els primers moments d’aquest fetPot ser que el cervell sigui en general optimista respecte als grans plans de la vida. Però les petites decisions de la vida quotidiana també fan treballar la capacitat humana de ‘pre-experimentar’ el futur: vaig o no a aquesta pel·lícula? M’agradarà, o no? M’ho passaré bé en el sopar de Nadal de l’empresa? En aquesta mena de valoracions el cervell simplement tira mà de l’experiència acumulada prèviament (pel·lícules prèvies d’aquest director o actor; sopars d’altres anys), rememora si va ser plaent o no, simula l’esdeveniment futur i en funció de les dades disponibles emet un veredicte.

Un veredicte que sovint es demostra erroni, perquè al final la peli resulta avorrida o el sopar a la qual s’assisteix per obligació, molt divertida. Aquests errors de judicis no són enterament casuals. Psicòlegs com Daniel T. Gilberth i Timothy D. Wilson, de les universitats de Cambridge i Virgínia (els EUA) respectivament, han estudiat per què ocorren. Les conclusions s’han publicat en la revista ‘Science’ el setembre passat. Aquests experts expliquen que les nostres simulacions del futur no són representatives. Per a simular i pre-experimentar el futur recorrem als records, però no a tots. L’habitual és recordar més l’última experiència, o la pitjor o la millor, amb la qual cosa no ens estem basant en records de grau emocional ‘mitjà’, sinó en els extrems, no representatius. Això introdueix distorsions en la simulació.

També revelen que només se simula l’essencial. Quan imaginem el concert d’òpera de la setmana pròxima pensem en la música, el vestuari… però no en les dificultats de trobar aparcament, per exemple. I aquests detalls no essencials poden influir molt en l’experiència real. Això és especialment acusat quan se simulen esdeveniments molt llunyans en el temps, i per això és tan freqüent el penedir-se (o que doni mandra) d’un determinat compromís assumit temps enrere.

Així mateix, els psicòlegs expliquen que les simulacions són abreujades. En simular un esdeveniment futur es pensa només en els primers moments d’aquest fet, i se sol menysprear la capacitat d’adaptació de l’organisme. Gilberth i Wilson posen com a exemple la simulació de quedar-se paralític després d’un accident. És molt comú imaginar-se sent molt menys feliç del que ho són realment les persones que no poden caminar, per la tendència a recrear només els primers dies després de l’accident.

Paginació dins d’aquest contingut


Et pot interessar:

Infografies | Fotografies | Investigacions