Salta el menú de navegació i ves al contingut

EROSKI CONSUMER, el diari del consumidor

Cercador

logotip de fundació

Canals d’EROSKI CONSUMER


Estàs en la següent localització: Portada > Salut i psicologia > Atenció sanitària

Aquest text ha estat traduït per un sistema de traducció automàtica. Més informació, aquí.

Indicis i tractament de la sordera congènita

Un programa de detecció precoç de la hipoacusia infantil als hospitals espanyols comença a donar els seus fruits

Img audifono Imatge: Lisa

La sordera infantil congènita afecta a 3 de cada 1.000 bebès. No obstant això, les seqüeles socials i emocionals que comporta són molt importants, des del retard en l’evolució cognitiva a les dificultats en el desenvolupament del llenguatge, a més de la sensació d’aïllament que experimenten aquests petits. La seva detecció precoç és essencial per iniciar el tractament i la rehabilitació al més aviat possible. Espanya porta set anys en aquesta obstinació i és ara quan comencen a mostrar-se els resultats.

Més de 100.000 bebès nascuts a la xarxa d’hospitals públics de Castella-la Manxa en els últims sis anys s’han beneficiat de la Detecció Precoç de la Hipoacusia Neonatal, un programa que es duu a terme en la majoria d’hospitals espanyols. Aquests programes de screening auditiu es realitzen en tots els nounats des que en 2003 el llavors Ministeri de Sanitat i Consum, juntament amb les comunitats autònomes, aprovés el Programa de Detecció Precoç de la Sordera.

L’objectiu d’aquesta iniciativa és detectar possibles dèficits auditius en els nounats i iniciar el tractament i la rehabilitació al més aviat possible para, així, minimitzar les seqüeles socials i emocionals que implica la sordera congènita: dificultats en l’adquisició del llenguatge, retard en l’aprenentatge, la comunicació i la relació social. A més, és important aprofitar la plasticitat cerebral en aquesta franja d’edat per no deixar passar un moment vital amb la finalitat d’estimular els primers aprenentatges.

Els resultats obtinguts als hospitals de Castella, dels exàmens que es realitzen a partir de les 48 hores de vida, mostren que la sordera severa o profunda afecta a tres de cada 1.000 nounats. Una vegada que l’exploració, després de tres intents amb resultats alterats que es repeteixen fins als sis mesos de vida, confirma la presència d’hipoacusia, s’apliquen de manera immediata pautes per pal·liar el dèficit auditiu: el tractament audioprotésico i la intervenció logopédica.

Diferents orígens i graus

Les pèrdues lleus no causen alteracions importants del llenguatge però poden provocar dislalias i dificultats d’aprenentatge

Segons dades de la Confederació Espanyola de Famílies de Persones Sordes (FIAPAS), el 60% de les sorderas infantils són d’origen genètic. Aquestes poden desenvolupar-se al llarg de la vida (tardanes) o en el naixement (congènites). La sordera de naixement s’associa també a un baix pes en néixer o a infeccions perinatals, així com a determinades anomalies, com la síndrome de Waardenburg (trastorn de la pigmentació), la síndrome d’Usher (que implica pèrdua auditiva i alteracions visuals provocades per Retinitis Pigmentaria), la síndrome Pendreal (patologia de la tiroide) o tumors neuronals.

A la sordera que es detecta en els primers mesos de vida la hi coneix com prelocutiva, perquè es dona abans de l’adquisició del llenguatge. El grau de la pèrdua determinarà si és lleu, mitjana, severa o profunda, quan aquesta supera els 90 decibels (dB), segons la Classificació del Bureau Internacional d’Audiofonología (BIAP). També hi ha variacions en l’origen de la sordera, si afecta a cau d’orella intern, a l’extern o mitjà.

Tots aquests factors provoquen conseqüències dispars en el desenvolupament de la persona i, per tant, obliguen a tractaments individualitzats que garanteixin el màxim desenvolupament cognitiu, comunicatiu i lingüístic possible. Les pèrdues lleus d’audició no provoquen alteracions significatives en l’adquisició i el desenvolupament del llenguatge, però poden provocar dislalias (incapaç de pronunciar de manera correcta tots els sons) i alguna dificultat d’aprenentatge. Les pèrdues lleus requereixen pròtesis que minimitzin el retard evolutiu i les dificultats de comprensió. En ocasions, aquest tipus de sordera és difícil de detectar i es considera als pacients com a “desobedients” o “rebels”.

Les pèrdues severes han d’incloure suport logopédico i les profundes impliquen alteracions importants en el desenvolupament global del nen, en els quals es veuen alterades les funcions d’alerta i orientació, l’estructura espai-temporal i el desenvolupament social.

Senyals que delaten

En moltes ocasions són els pares els primers a adonar-se que el bebè no respon als estímuls normals a mesura que creix. Segons la Comissió per a la Detecció Precoç de la Hipoacusia en nounats (CODEPEH), hi ha senyals d’alerta que ajuden a pediatres i progenitors a sospitar d’una pèrdua d’audició. Entre els primers indicis -fins que el bebè té un any- destaquen la falta de reacció o que no se sobresalti davant sons forts, com la caiguda d’un objecte pesat al sòl o el so d’una porta que es tanca de cop.

També pot ser que el nen no faci cap so o no giri el cap quan els seus familiars li parlen, o que deixi de balbotejar o emeti crits d’alta freqüència als 6 o 8 mesos. FIAPAS afegeix altres indicis, com no mostrar senyals de tranquil·litat davant la veu de la mare o no fer sonar el sonall si se li deixa a l’abast de la mà. Dels 6 als 9 mesos cal preocupar-se si no responen al seu nom, no vocalitzen per cridar l’atenció, no juguen imitant gestos que acompanyen cançons infantils o no intenten imitar les vocalitzacions dels adults.

Hi ha altres senyals, com a anomalies visibles en les orelles, haver pres fàrmacs nocius per a l’oïda, ingrés hospitalari per alguna complicació com a meningitis, falta d’oxigen en el part, sota pes en néixer o alguna infecció congènita com toxoplasma, rubèola, citomegalovirus, herpes o sífilis.

INTERACTUAR AMB UN FILL AMB SORDERA PROFUNDA

Segons dades de la Comissió per a la Detecció Precoç de la Hipoacusia, més del 95% dels nens sords neixen en famílies els pares de les quals són oïdores. Per tant, l’educació paterna és essencial per al bon desenvolupament d’un nen amb sordera, més enllà del tractament mèdic al que puguin estar sotmesos. En 2007 la Confederació Espanyola de Famílies de Persones Sordes (FIAPAS) va publicar, en el “Dossier divulgatiu per a famílies amb fills/as amb discapacitat auditiva. Informació Bàsica”, unes senzilles estratègies per facilitar la relació amb els petits que pateixen algun grau de sordera.

Entre elles destaquen cridar-los l’atenció amb el tacte i amb el contacte visual, així com la necessitat de respectar els torns per parlar; posicionar-se de front, a la seva altura i de manera que visualitzin ben la boca de qui parla; comunicar-se amb naturalitat, de forma tranquil·la, sense cridar i sense vocalitzar a l’excés; repetir el missatge tantes vegades com sigui necessari i simplificar les paraules, i utilitzar, si convé, paraules escrites o dibuixos.

La Federació també recomana aprofitar tots els moments per a la comunicació, des dels menjars a l’hora de vestir-se; estimular-los de manera multisensorial, amb abraçades, joguines perquè aprenguin paraules i exclamacions per als seus encerts; mostrar interès cap a les seves intencions comunicatives; no ser rígids davant les seves dificultats comunicatives; explicar-los sempre el que ocorre en el seu entorn i mostrar-los les conseqüències del seu comportament mitjançant jocs o amb l’ús de ninots.

Et pot interessar:

Infografies | Fotografies | Investigacions