El coordinador de la Unitat de Rinología inclosa en el Servei d’Otorrinolaringologia de l’Hospital Clínic és també autor del primer estudi dut a terme a Espanya sobre epidemiologia dels trastorns olfactoris, l’OLFACAT. Amb ell parlem del més aromàtic dels sentits i del nas, aquest apèndix que és porta d’entrada de l’aire en el nostre organisme.
Provi a no fer olor i pensarà d’una altra manera. Sé de pacients amb autèntiques depressions motivades per una incapacitat total (anosmia) o parcial (hiposmia). Per cursi que pugui semblar, no poder sentir l’olor d’un fill o d’un ser estimat produeix una enorme frustració. D’altra banda, els trastorns de l’olfacte poden estar darrere d’algunes explosions de gas en edificis urbans. Sota una perspectiva més clínica, els nostres quimiosensores també orienten sobre problemes greus en la salut. Obesitat, diabetis, hipertensió, malnutrició, malaltia de Parkinson, malaltia d’Alzheimer, esclerosi múltiple o psicosi de Korsakoff guarden relació amb trastorns de l’olfacte.
El nas és important per moltes raons. A més d’actuar com a instrument essencial per als sentits de l’olfacte i el gust, allotja l’aire inspirat en la cavitat marcada per un envà cartilaginós i ho desplaça després fins a la part superior del paladar, la gola i els pulmons. Aquest emmagatzematge i redirecció de l’aire en el nas no és baladí. Al seu pas pel nas, l’aire s’escalfa, s’humidifica i es filtra. A l’interior del nas existeix una membrana mucosa que escalfa l’aire i ho humidifica en un 75%.
En la superfície interior del nas se situen uns pèls que atrapen pols i altres irritantes que resultarien nocius si s’inhalessin directament. L’esternut és un reflex la funció del qual és la d’eliminar tals corpuscles. Cervell, musculatura respiratòria i nas actuen de forma coordenada perquè els irritantes captats pels pèls del nas siguin expulsats de forma fulminant, a una velocitat de prop de 150 km/h.
Hi ha estudis que interrelacionen la memòria, sobretot la primera memòria, l’anterior a la segona dècada de vida, amb tot un catàleg d’olorsEn la part superior de la cavitat nasal es troba l’epiteli olfactori, un teixit format per cèl·lules nervioses amb pelitos microscòpics anomenats cilis, recoberts de receptors especials sensibles a les molècules de l’olor que viatgen suspeses en l’aire. Hi ha almenys vint tipus diferents de receptors, i cadascun té la capacitat d’identificar olor.
Els trastorns de l’olfacte tenen moltes causes, algunes més clares que unes altres. La majoria de les persones comencen a sofrir trastorns de l’olfacte després d’haver patit una infecció important de les vies respiratòries superiors o un traumatisme encefàlic. L’aparició de pòlips en les fosses nasals, les infeccions dels sins paranasales, els trastorns hormonals i alguns problemes dentals poden causar tant anosmia com hiposmia. L’exposició a certs productes químics (insecticides i dissolvents) o determinats medicaments també s’ha associat amb trastorns de l’olfacte. Finalment, les persones amb càncer en el cap i coll que reben tractament amb radioteràpia també experimenten dificultats a l’hora de fer olor.
L’associació té certa evidència científica: el sentit de l’olfacte és sovint el primer a advertir-nos sobre un perill: el fum d’un incendi o les emanacions de gasos perillosos poden advertir-nos d’alguna cosa que som incapaços de veure i que, no obstant això, ens aguaita.
En l’evolució dels primats s’ha anat perdent progressivament la capacitat de discriminar olors. Aquesta deterioració evolutiva es relaciona amb l’adopció d’una posició alçada que separa el nostre nas del sòl, que és on més olors es concentren
El cervell s’educa relacionant algunes olors amb emocions i el record d’escenes viscudes. Hi ha estudis que interrelacionen la memòria, sobretot la primera memòria, l’anterior a la segona dècada de vida tot un catàleg d’olors. Hi ha olors que poden evocar una situació passada amb molta major exactitud que els sentits de la vista o l’oïda.
Faríem olor millor si eduquéssim l’olfacte. Investigadors gals han descobert que l’olfacte humà és capaç de destriar entre 10.000 olors diferents. Pot ser que sigui poc en comparació del que fa olor un gos, però l’organisme humà alberga de dos-cents a mil gens codificadors de receptors olfactoris.
L’estudi va partir d’un qüestionari distribuït en el 2003 pel rotatiu català El Periódico, que incloïa quatre olors micro-encapsulats: rosa, perfum, gas natural i plàtan. Van emplenar el qüestionari un total de 10.783 lectors, el perfil social dels quals mitjà es va correspondre amb el d’una dona en la quarta dècada de vida, amb estudis mitjans o superiors i resident en un mitjà urbà.
Els resultats de l’OLFACAT apunten al fet que un 0,5% de la població enquestada presenta una pèrdua total de l’olfacte, mentre que gairebé un 17% sofreix pèrdua parcial. Així mateix, una quarta part dels enquestats va reconèixer haver perdut l’olfacte durant un curt període de temps en alguna ocasió, atès que un 6% va assegurar haver-ho perdut durant un espai més perllongat.
Una altra conclusió curiosa de l’estudi és que la detecció d’olors sembla aconseguir la seva plenitud entre la segona i la quarta dècades de vida i empitjora a partir de la sisena. Però el veritablement sorprenent i insospitat va ser la troballa que l’hàbit tabáquico afina el sentit de l’olfacte. El propi Mullol reconeix que alguna substància present en el fum del tabac «protegeix les neurones i estimula el sentit de l’olfacte».
