Aquest text ha estat traduït per un sistema de traducció automàtica. Més informació, aquí.
Joaquín Sastre, alergólogo de la Fundació Jiménez Díaz de Madrid
La vitamina D, alliberada per l'exposició solar, regula el nostre sistema immune
- Autor: Per JORDI MONTANER
- Data de publicació: Dimarts, 19deAgostde2008
Imatge: CONSUMER EROSKI Un de cada tres asmáticos afirma que la malaltia li impedeix la pràctica de l’exercici físic. Els Jocs Olímpics, no obstant això, han marcat amb or la trajectòria de més d’un afectat d’asma que ha fet de l’esport de competició la seva manera de vida. Amb Joaquín Sastre, especialista en asma professional i esportiu, repassem l’actualitat entorn d’aquesta malaltia al·lèrgica, també en clau olímpica.
Expliquen que l’aire de Pequín no és el millor per a la pràctica de l’esport de competició.
Teòricament, les modalitats que més acusen un aire d’escassa qualitat ambiental serien la carrera de fons (marató) i la natació; però hi ha atletes que han après a treure profit de l’aire compromès i a efectuar, malgrat el contratemps, uns jocs brillants. Em refereixo als atletes asmáticos.
No serà per falta de tractaments, però els controlis antidopatge són molt estrictes.
Els asmáticos tenen un permís federatiu per reglamentar el tractament de manteniment que estan seguint, de manera que no interfereixi amb les anàlisis al fet que se sotmet a tots els atletes. Cal subratllar, així mateix, que en el cas de les al·lèrgies es poden fer ben pocs paranys, perquè ningú va a tenir més força ni va a anar més ràpid per consumir els tractaments antiasmáticos amb propòsit de dopatge.
Pacients tractats no sempre veuen els reptes esportius com una possibilitat…
Normalment és perquè no es tracten bé. No em refereixo al fet que ben tractats poguessin competir en certàmens d’elit o al fet que els tractaments tinguin una utilitat molt limitada, sinó al fet que només una tercera part dels malalts asmáticos aconsegueix un control eficaç de la malaltia amb els tractaments que disposem. Els atletes saben que, si escau, de controlar-se a no fer-ho, està en joc la seva dedicació. Per aquest motiu solen ser disciplinats i bons cumplidores de les teràpies i, d’aquesta manera, poden competir amb les mateixes garanties que un atleta no asmático.
És, llavors, culpa del pacient?
Es coneix, així mateix, que un dels desencadenants de les crisis asmáticas és l’estrès emocional. No és mal assumpte per a un esportista de competició?
En una pràctica esportiva de tan alt nivell, l’entrenament ho és gairebé tot. Els atletes no només entrenen els seus cossos, els seus reflexos i la seva respiració, sinó també l’estat mental amb el qual han d’escometre cada repte.
En qualsevol cas, l’aire i el que sura en ell determinen la malaltia de l’asmático.
Entre altres coses, perquè del 70% al 80% de tots els asmes té un desencadenant ambiental al·lèrgic; pot tractar-se de pòl·lens o àcars. Però, a més, s’ha descrit que substancies com el tabac, les emissions de residus combustibles o el clor emprat en les piscines poden empitjorar el quadre asmático… Així i tot, xoca comprovar que un dels esports en els quals millor els va als asmáticos sigui la natació.
Que el medi ambient pesa, també ho demostra el fet que la prevalença de l’asma varia molt segons la zona d’Europa que es prengui en consideració.
En el Regne Unit sobrepassa el 20%, mentre que en alguns països mediterranis no arriba al 5%. A més de les hipòtesis higienistas (el món desenvolupat està tan desinfectat i vacunat que el nostre sistema immunològic és incapaç de reconèixer estímuls exteriors), es postula que la dieta mediterrània i els molts dies de sol a l’any poden protegir-nos… Sobre això últim s’ha demostrat recentment que la vitamina D, alliberada per l’exposició solar, exerceix un efecte inmunorregulador.
Quant a tractament, l’últim són els anticossos monoclonales anti-IgE.
Es tracta d’agents biològics que han demostrat la seva utilitat com a alternativa al tractament estàndard en pacients que no aconsegueixen el control preceptiu amb el de sempre: medicaments controladors de la simptomatologia (antihistamínics), la inflamació (corticoides inhalats), els broncodilatadores de llarga acció i les vacunes (immunoteràpia). No obstant això, la meva opinió és que, en l’asma, educar i informar al pacient és tan important com prescriure.
Què és el consens BASI?
És una iniciativa de l’Acadèmia Europea d’Al·lèrgia i Immunologia Clínica (EAACI) en suport dels atletes al·lèrgics que prenen part en els Jocs Olímpics de Pequín. El BASE (Bronchoconstriction, Asthma and allergy in Sports And Exercise) pretén servir-se de l’exemple d’aquests esportistes d’elit per inculcar la pràctica esportiva entre afectats d’asma, de rinitis o d’al·lèrgia en general. L’esport és saludable també per a ells, sota l’oportuna vigilància mèdica i l’adequat seguiment del tractament prescrit. Quants dels atletes que concorren en aquestes Olimpíades creu vostè que són asmáticos?
Ni idea.
Doncs, un 25%… Una proporció gens menyspreable i que il·lustra la bona condició física que és possible aconseguir fins i tot amb una condició crònica penjada a l’esquena.
ALLEUJAMENT EN LA PISCINA
El que més tem un pacient asmático és l’ofec (dispnea), i costa pensar que l’esport en el qual els asmáticos han collit més medalles d’or es practiqui en una piscina. La natació nord-americana disposa d’una col·lecció d’asmáticos cèlebres; des dels llegendaris Rick Demont, Mark Spitz o Greg Louganis, als actuals Tom Dolan o Amy Van Dycken, la primera dona nedadora que ha guanyat quatre medalles d’or per a EUA en uns sols Jocs.
Al nostre país, David Meca aspira també a fer història, havent guanyat fins avui 28 copes del món i inscrivint set records mundials en el seu palmarès. L’exercici, opina Meca, és tan necessari per un asmático com para qualsevol altra persona; “desenvolupa la capacitat pulmonar i fa que et trobis ben psicològicament”. L’asma, assegura, no és cap barrera.
