Estimar, treballar i gaudir. Qui conrea aquestes tres metes en la vida està més protegit enfront de l’estrès que qui només se centra a posseir béns materials. Per això, quan fallen la família i el treball alhora, dues situacions estresantes, s’encén una llum vermella: les persones en aquesta situació poden ser a punt d’emmalaltir. Al costat dels problemes en la família i en el treball, l’estrès econòmic, més habitual en temps de crisi, és una altra de les fonts reconegudes d’estrès. José Buendía, professor de Psicopatología, vinculat a la Universitat de Múrcia, i autor del lliuro “Família i Psicologia de la Salut”, parla de tots aquests factors desencadenants de l’estrès.
Hi ha una gran confusió respecte a l’estrès. Ens trobem amb persones que l’hi prenen com una patologia, però no ho és. L’estrès sorgeix quan un individu no pot canviar de forma adequada tota la pressió que està rebent. Seria com omplir amb molta aigua un riu, de manera que arriba un punt en el qual aquesta no cap pel canal. El treball, la família i altres factors, si no es poden controlar ni canalitzar, o determinades situacions, si són duradores i agudes, poden donar lloc a certes malalties, però l’estrès en si no és una patologia, sinó un factor desencadenant de trastorns.
Les conseqüències depenen de la vulnerabilitat de cada persona. Però cal posar l’accent en dos: l’infart agut de miocardi (IAM), que està relacionat amb certs nivells d’estrès, i la depressió, que està molt relacionada amb l’estrès.
Sí, una persona que és molt vulnerable a nivell intestinal sofrirà trastorns digestius; unes altres, problemes dermatológicos o trastorns d’ansietat o depressió. Estem en una societat del benestar que produeix molt estrès a causa de les expectatives inassolibles que se’ns plantegen.
Una disminució important d’ingressos, un reajustament empresarial, canviar de treball o d’horaris i les vacances són esdeveniments estresantesS’aprecien dues grans fonts d’estrès. Unes vegades el problema està en la família, on es viuen canvis i modificacions en l’estructura familiar. Quan a algú li falla la família, es recolza sobretot en el treball i, fins i tot, pot ser que augmenti el seu ritme laboral. I quan la dificultat està en el treball, “burnout”, estrès o “mobbing”, la persona afectada es refugia en la família.
Exactament, quan fallen ambdues coses, s’encén la llum vermella de l’estrès.
Pot ser que no s’adoni i que la persona amb la qual té una relació més íntima -un amic o familiar- sigui qui li digui que “alguna cosa pansa”. Quan tens un problema, has de ser positiu i permetre’t pensar.
Més que acudir a un psicòleg d’entrada, un ha d’atrevir-se a pensar. Alguna cosa canvia quan un pensa, la qual cosa ocorre és que no tenim temps o no volem. Una vegada que pensem, podem atrevir-nos a comunicar la nostra opinió, dir-la públicament i, fins i tot, actuar en conseqüència. En la vida, la font dels trastorns mentals o psicològics, en el fons, és l’ambivalència: “vull, però no”. Quan un s’analitza i estableix una relació estreta entre el que pensa, diu i fa, això li protegeix.
Les vacances són un moment per a l’oci que cal aprofitar. A la volta al treball, moltes persones pensen que sofreixen síndrome postvacacional, però aquest no existeix: un torna a trobar-se amb els problemes que va deixar abans d’iniciar les vacances i que no hi havia resolt. Les vacances cal omplir-les d’activitats satisfactòries i saludables, sense obsessionar-se a l’excés. A més, els problemes de parella solen apareixen en primera línia durant les vacances, ja que es conviu de forma molt estreta. La prova és que, a la seva volta, hi ha més separacions i divorcis. Les relacions ja no estan destinades a durar tota la vida. Es mantenen només sota certes condicions. Són fràgils.
Em sembla desproporcionat i innecessari en una societat com la nostra, això és propi d’un entorn on és necessari per subsistir físicament. Les persones no viuen per treballar, treballen per viure. L’important és viure. En una recerca internacional van participar persones majors de Mèxic, Cuba i Espanya, de 90, 95 i fins a 105 anys a les quals es va preguntar per què mereixia la pena viure, la pregunta clau que resol l’estrès, i van respondre que “per estimar, treballar i gaudir”. Una persona que se centri a aconseguir aquestes metes en la seva vida tindrà menys riscos d’emmalaltir per estrès que una persona que ho posi tot a posseir béns, dominar i subjugar.
Indubtablement. Nosaltres hem treballat l’impacte psicològic de la desocupació, una situació en la qual amb prou feines es compta amb ingressos. Aquestes persones sofreixen estrès, igual que aquelles amb contractes laborals molt precaris. Aquests són factors d’estrès molt importants que es mesuren en les escales d’estrès com les d’Holmes i Rahe: l’acomiadament, la jubilació, sofrir una disminució important d’ingressos, un reajustament empresarial, canviar de tipus de treball o, fins i tot, d’horari i les vacances, són esdeveniments estresantes, canvis en la vida als quals amb prou feines hi ha temps per a l’adaptació. Així mateix, si una persona realitza una activitat laboral per sobre de les seves capacitats o té una preparació superior a l’activitat que li han encomanat, podrà sofrir estrès.
Disposar de pocs ingressos o sofrir una disminució dels mateixos és un factor reconegut com a desencadenant d’estrès. En l’actualitat, moltes famílies espanyoles es troben en aquesta difícil situació de falta o escassetat d’ingressos que “genera molt malestar i estrès”, afirma José Buendía. És el que es coneix com a estrès econòmic. Però, com afrontar-ho? D’una banda, l’expert sosté que s’ha d’ensenyar a administrar millor els diners, començant amb els nens. D’entrada, s’han de buscar estratègies per intentar resoldre els problemes econòmics quan és possible. D’altra banda, quan no es poden resoldre, cal aprendre a conviure amb ells. “Tot individu ha de saber que cal viure amb estrès”, explica Buendía.
Hi ha tècniques cognitives per aprendre “l’art d’usar el cap” que ajuden a modificar patrons de pensament desadaptativos i a controlar la ment. En lloc d’autocastigarse, les persones aprenen a elevar la seva autoestima i a treballar en la seva defensa amb estratègies d’afrontamiento, com meditar, evitar enfadar-se i els comportaments hostils, la qual cosa és crucial perquè “l’hostilitat té un efecte bumerang”, incideix l’especialista, en la qual la primera víctima del seu efecte és la persona que la causa.
Les tècniques d’afrontamiento són molt eficaces i ajuden a descobrir les causes específiques que les produeixen i analitzar la situació desencadenant i també la personalitat del subjecte que sofreix estrès. “La persona que s’enfronta a l’estrès amb èxit, practica l’actitud de les tres “ces”: combativa, compromesa i controlada”, segons Buendía. Així mateix, “una altra tècnica que mai falla, la més eficaç, és la de l’individu que respira bé. Així, en una situació d’estrès aconsegueix estar controlat”. I, finalment, s’han de practicar les tècniques de relaxació o d’autocontrol, molt útils en moments de tensió i de malestar.
