La fisioteràpia obstétrica és encara una disciplina poc estesa en el sistema sanitari espanyol a diferència del que ocorre en altres països, quan és molt el que el fisioterapeuta obstétrico pot fer durant l’embaràs, part i postpart d’una dona. Disminuir els símptomes dolorosos, evitar que es danyi el sòl pèlvic i facilitar l’enllumenament i la recuperació de la fémina són algunes de les seves funcions. José Miguel Amóstegui, especialista en fisioteràpia obstétrica i president de la Societat Espanyola de Fisioteràpia i Pelviperineología (SEFIP), ho explica en aquesta entrevista.
La fisioteràpia obstétrica és aquesta parcel·la o especialitat de la fisioteràpia que s’apropa al fet obstétrico de l’embaràs , el part i el posparto, amb la finalitat de que la dona embarassada gaudi d’una bona salut. Cal tenir en compte que durant la gestació, el cos de la dona arriba al límit de la seva funcionalitat i pot sofrir dolors lumbars, dorsals, alteracions del sòl pèlvic -última barrera del bebè-, i sobrecàrrega ponderal en la part vaginal, que són les principals causes del dany perineal, és a dir, en la musculatura del sòl pèlvic.
En principi, les que tenen un dolor, per descomptat que sí. Encara que tota dona que va a donar a llum hauria de comptar amb el control del fisioterapeuta, igual que ocorre a Bèlgica i els països de la cultura anglosaxona, com a profilaxi i per evitar que la regió lumbopélvica i les articulacions sacroilíacas pateixin la sobrecàrrega de l’embaràs. El fisioterapeuta obstétrico ajuda a evitar lesions del sòl pèlvic, aconsegueix que la dona tingui un millor part i una millor recuperació postpart. Pot practicar una teràpia manual, preparar les articulacions i el sòl pèlvic, oferir consells de postures específiques i ensenyar un tipus de licito (o embranzida) determinat.
Ensenyar una forma d’empènyer que no causi dany a la resta de les vísceres, que consisteixi a empènyer al bebè però sense danyar les vísceres pèlviques -bufeta, matriu i recte- ni causar dany perineal. Aquest és el valor afegit del fisioterapeuta obstétrico. En els cursos de preparació al part a Espanya, per costumbrismo o per deixadesa, el fisioterapeuta no s’ha fet càrrec d’aquesta preparació a la maternitat. Ara hi ha un major interès per part de la societat perquè assumeixi aquesta preparació.
Sí, són Bèlgica, EUA i, en general, els països anglosaxons. En ells el fisioterapeuta obstetra té una presència clara en la preparació a la maternitat, al costat d’una matrona que acompanya a l’embarassada perquè el bebè neixi bé. Per a això, li ensenya exercicis de biomecànica de la pelvis, per disminuir el dolor. En això la figura experta és el fisioterapeuta. De fet, els Estatuts de la Seguretat Social atribueixen al fisioterapeuta les funcions de parar esment prenatal i postnatal.
En aquest moment hi ha recursos perquè estigui més present, però fins fa poc hi ha hagut un abandó per part dels fisioterapeutes, que s’han dedicat a altres treballs durant més temps, mentre que la fisioteràpia obstétrica ha quedat més abandonada. A més, durant anys els fisioterapeutes s’han dedicat més a la preparació a la maternitat que al part.
La cura postural de l’embarassada consisteix a evitar els talons, els pesos asimètrics, la bipedestación perllongada i l’estrèsDesprés del primer trimestre o a partir del quart mes, quan s’evidencia l’embaràs físic (apareix la tripita) i comença a haver-hi desordres lumbars o dorsolumbares, l’embarassada hauria de rebre informació per part del fisioterapeuta. Cal destacar que la musculatura que tanca la pelvis de la dona és molt vulnerable a la incontinència urinària o a la caiguda de vísceres a l’exterior. Durant certes èpoques de la vida -l’embaràs, el part i la menopausa- així com en la dona esportista, s’hauria d’informar bé de què ocorre amb el sòl pèlvic.
En aquesta fase de l’embaràs convindria que acudís a una escola perineal, on l’atenguin una matrona i un fisioterapeuta. En ella s’explica què és el sòl pèlvic, com se sobredimensiona i com recuperar-ho després de néixer el bebè; es tracta a la dona de la seva patologia dolorosa amb teràpia manual. A partir del setè mes, s’imparteix a l’embarassada un curs de preparació a la maternitat, es treballa la gimnàstica prenatal, se li aconsella el massatge perineal i se li ensenya a controlar les postures, a fi que gaudeixi d’una major qualitat de part i un menor dany de les articulacions sacroilíacas. I també se li ensenyaran exercicis de Kegel, específics per als músculs del sòl pèlvic.
A evitar la hiperlordosis lumbar, és a dir, a portar al bebè alt; a evitar els talons, els pesos asimètrics, la bipedestación perllongada i l’estrès; a procurar, en les últimes setmanes, descansar en la meitat de la jornada; a caminar entre un i tres quilòmetres al dia, i a fer diàriament els exercicis de gimnàstica prenatal.
En l’actualitat el fisioterapeuta no està en el naixement del bebè, s’ocupa d’això la matrona. Encara que en països com Bèlgica i els anglosaxons sí que forma part de l’equip multidisciplinari que està en el paritorio, al costat del ginecòleg-obstetra i la matrona. En aquest cas, el fisioterapeuta pot col·laborar, durant la fase de dilatació, aconsellant massatges i postures per disminuir el llindar dolorós i el dolor que sobrevé amb cada contracció.
Sí. Podríem dir que el “desmoldamos”, gràcies a postures asimètriques i a moviments circulars de la pelvis amb els quals estem facilitant la sortida del bebè. També es proposen massatges i postures que la dona parturienta realitza amb la seva parella, que col·labora de forma conjunta amb ella. El fisioterapeuta, que pot haver ensinistrat prèviament a la dona, pot orientar-la després de la dilatació, al moment del part, a situar-se en determinades postures que facilitin el naixement del bebè amb el mínim dany perineal. Encara que avui la postura d’enllumenament als hospitals espanyols és la litotomía o de la postura de cap per amunt.
No és la natural en absolut. En realitat, cap mamífer pari de cap per amunt. Els micos ho fan penjats des dels arbres. La postura de la majoria de paritorios és estàtica i simètrica. Les dones parin quietes i això no és el més adequat. Seria molt millor una postura de quatre grapes que permet moure la pelvis en tots els sentits, cap a davant i cap a darrere, com la de les dones del Serengeti.
Una altra postura millor és la de decúbito lateral, com a Regne Unit, que és una adaptació feta per la doctora Bernardette Gasquet. En aquesta posició, la dona pot moure una cama a la part d’a dalt i estirar l’altra cama cap avall, i el braç a la part d’a dalt, empenyent contra la seva parella i la infermera, provocant una contracció del múscul transverso abdominal, que és una cincha que està entre el melic, els músculs tensors i la pelvis, i que és el múscul que ens permet parir, tossir, esternudar i vomitar.
En aquesta postura, la cama d’a dalt es col·loca en rotació interna per facilitar la sortida del bebè. Una altra bona postura per al part és la de semicuclillas -no de cuclillas completes-, en la qual la dona se senti en una banqueta baixa, en forma de ferradura, al costat de la seva parella, que l’estira de les espatlles cap amunt. En aquest cas, unit al licito, la dona ha de portar el diafragma cap amunt i ficar el budell per tenir un bon part.
La missió del fisioterapeuta obstétrico no finalitza amb la culminació de l’embaràs o part. Després, aquest professional realitza tècniques de teràpia manual per normalitzar les articulacions pèlviques, les sacroilíacas i el coxis, informa José Miguel Amóstegui. La seqüència de les cures que s’han d’aplicar després de l’enllumenament és la següent: 48 hores després del part, la dona ha de realitzar els exercicis de Kegel; en la sisena setmana després del part, el fisioterapeuta fa una valoració abdominopélvica i la recent mare els seus exercicis de gimnàstica postnatal específics, amb interès en la gimnàstica abdominal hipopresiva, doncs en el postpart s’han d’evitar les hiperpresiones abdominals com l’ús de faixes, “un consell desoït”, afirma Amóstegui.
I també s’ha de tenir una bona higiene postural, ja que en donar de mamar i sostenir al bebè en braços se sol sobrecarregar molt l’esquena. Segons aquest professional, “a EUA són els anomenats fisioterapeutes ginecòlegs els que fan aquesta valoració. Nosaltres som fisioterapeutes especialistes en uroginecología. A França, es faciliten deu sessions amb el fisioterapeuta obstétrico de recuperació del sòl pèlvic”.
En la valoració, que insisteix Amóstegui que no la pot fer qualsevol, es comprova com ha quedat el teixit del sòl pèlvic, si les cicatrius estan en bones o males condicions, si el massatge perineal és suficient, si hi ha dispauremias (dolor en les relacions sexuals), incontinència urinària o caiguda de vísceres i, en general, les disfuncions que pugui tenir la dona després de donar a llum. Si cal, es decideix un tractament específic per a ella.
El fisioterapeuta obstétrico continua prestant el seu suport a la dona fins a aproximadament el tercer mes després de l’enllumenament. En aquest moment, si no s’observa cap disfunció o malestar, la relació entre el fisioterapeuta obstétrico i la pacient haurà acabat. En el cas contrari, si persisteix algun tipus d’afectació, la dona seria atesa per un fisioterapeuta especialitzat en uroginecología.
