Aquest especialista de l’Institut Universitari Dexeus de Barcelona és una autoritat nacional en matèria de sexualitat i, particularment, pel que concerneix l’addicció al sexe. Ha participat en diferents estudis i ha publicat treballs en revistes d’impacte internacional però humilment reconeix que qui millor ha prodigat la sensibilitat popular sobre aquest tipus d’addicció és l’actor nord-americà Michael Douglas. «Molts poden pensar que l’addicció al sexe és una sort, més que un problema de salut; no obstant això, parlem de persones que veuen perillar la seva estabilitat emocional, les relacions familiars i socials, treball o mitjans econòmics per causa d’un impuls impossible de frenar», explica.
Fantasies aparti, viure amb algú incapacitat per dur a terme altres funcions que les sexuals resulta molt frustrant. Les parelles dels addictes al sexe experimenten una gran frustració i solitud.
Va ser una aportació interessant, puix que abans de Freud els metges només qualificàvem com a vitals els impulsos de respirar, menjar, beure, dormir, evitar el dolor o excretar… Fisiològicament seria possible sobreviure sense impulsos sexuals; però avui, i en part gràcies a Freud, no hi ha dubte que la sexualitat disposa d’un impuls clau en el comportament. Ocorre, no obstant això, que el problema dels addictes no és tant la intensitat dels seus impulsos com la dificultat per controlar-los. És aquí on ha de recalar la teràpia.
La frontera entre el que està socialment admès i el que no és summament heterodoxa. Fins i tot parafilias tals com el voyeurisme, fetitxisme, froteurismo [excitación erótica mediante el rozamiento del órgano genital u otra parte del cuerpo con el de otra persona sin su consentimiento] o exhibicionisme, costen molt de catalogar des d’un punt de vista psiquiàtric com a trastorns. Què és normal i què no ho és? Tal vegada l’única cosa dolenta sigui lastimar a algú o lastimarse a un mateix, i això té més que veure amb el control dels impulsos que amb la seva intensitat.
Les addiccions del comportament es caracteritzen per una pèrdua de control, una persistència de la conducta malgrat valorar les seves conseqüències adverses, un desig obsessiu de repetir aquesta conducta (dependència psíquica), síndrome d’abstinència i pèrdua d’interès per altres conductes prèviament satisfactòries.
Per descomptat. L’abstinència, en aquest cas, queda delatada per una certa irritabilitat, ansietat, nàusees, insomni, tremolors i cefalea; i tots aquests símptomes remeten amb una ‘dosi’ de sexe.
«L’abstinència al sexe queda delatada per una certa irritabilitat, ansietat, nàusees, insomni, tremolors i cefalea»Primer s’arriba per una fase apetitiva, un no pot sentir addicció pel sexe sense cert gust o curiositat per dur a terme actes sexuals. Després està la fase executiva, en la qual un aprèn a obtenir plaure d’aquests actes i a repetir la seva execució de forma abusiva, fins a quedar literalment exhaust. La demanda de satisfacció escala molts enters, sovint resulta impossible mantenir l’activitat sense que interfereixi amb altres assumptes, per la qual cosa l’addicte s’enfronta tard o d’hora a l’abstinència i, finalment, a una fase d’adaptació en la qual l’addicció es manté, s’agreuja o s’acaba abandonant.
Les addiccions no intervingudes químicament plantegen nombroses controvèrsies de tipus moral, semàntic i també clínic. Un addicte al sexe és un malalt o un degenerat? Es tracta d’una addicció en tota regla o d’una disfunció en el control dels impulsos? Podríem demostrar que la química ho governa tot.
Sí, fins i tot l’enamoramiento. Per si no ho sabia, en l’orina dels enamorats persisteix molta més feniletilamina que en la dels no enamorats. Sabem que en els addictes al sexe es registra una disminució en els nivells cerebrals de beta-endorfinas i serotonina; augmentant, en canvi, els nivells de dopamina. La dopamina participa fins a tal punt en la gestió del plaure, que podríem dir que sense dopamina no existeixen sensacions plaents.
Els addictes no reconeixen amb facilitat la seva addicció, per la qual cosa s’habituen a mentir de forma també compulsiva.
La pletismografía peneana [examen utilizado para medir los cambios en el flujo sanguíneo en el pene] és el millor polígrafo per als addictes al sexe.
Hi ha més addictes que addictes, però és el seu patró d’addiccions el que els sol delatar. En el 2005 duem a terme una recerca amb 47 pacients de sexe masculí i 8 de sexe femení en la qual vam demostrar la connivència de l’addicció al sexe amb un altre tipus d’addiccions. L’edat mitjana dels pacients era de 40 anys i, ja que les addiccions solen comportar forts desemborsaments, pertanyien a un substrat social més aviat ric. En 27 d’aquests pacients identifiquem addiccions a substàncies, destacant la cocaïna i l’alcohol; 18 patien trastorns d’índole depressiva i 15 eren, a més, compradors compulsius; 10 sofrien un trastorn d’ansietat generalitzada, 9 bulímia, 6 practicaven exercici de manera compulsiva i 4 eren addictes al joc.
Sí, en línies generals es tracta de persones impulsives i insegures, amb un cert ‘buit existencial’. Tenen necessitat de practicar sexe de forma impulsiva i repetitiva, mecànica, a través de breus trobades amb persones anònimes. La psicoterapia de grup sol brindar molt bons resultats; els permet reestructurar les seves vides i adquirir tècniques d’habilitat social i de solució de problemes. Així i tot, també hi ha pacients que recauen.
La castració química s’ha posat molt de moda últimament arran de la proposta del Govern francès de castrar químicament als pedòfils. La meva opinió com a psiquiatra és que aquesta opció té més de càstig que de medicina, ja que al pedòfil castrat li seguiran atraient els nens encara que no pugui fornicar amb ells…
En realitat, són varis els agents per anul·lar els impulsos sexuals. L’acetat de ciproterona, antiandrógeno per excel·lència, actua bloquejant la recaptación intracel·lular de testosterona i disminueix el desig, les fantasies i la necessitat de practicar relacions sexuals o masturbació; els seus efectes secundaris són toxicitat hepàtica i ginecomàstia. L’acetat de medroxiprogesterona, per la seva banda, accelera la producció de testosterona-A-reductasa en el fetge i augmenta la metabolización de la testosterona; però, a més de causar toxicitat hepàtica, causa també augment de pes, cefalea i fogots freqüents. També poden emprar-se agonistas hormonals del tipus de la LHRH, diuréticos (flutamida), esteroides o inhibidors selectius de la recaptación de la serotonina (ISRS).
Patrick Carnes, un dels principals experts en addiccions sexuals del Regne Unit, suggereix que són vàries els senyals d’advertiment en una addicció d’aquest tipus. La sensació de que s’està fora de control, la intuïció que pugues haver-hi greus conseqüències si es continua per aquest camí, un menyspreu del perill o la realització d’activitats d’elevat risc, són algunes d’elles.
Quan existeix limitació de les activitats socials a fi de passar inadvertits, el recurs a les fantasies sexuals com una forma de fer front a difícils situacions o sentiments, l’experimentació de dràstics canvis d’humor en virtut de la satisfacció o no de l’apetit sexual i l’ocupació de cada vegada més temps a la planificació, realització o dissimulo de les extravagancias sexuals, es podria estar davant una addicció d’aquest tipus.
A més, en els afectats és propi deixar de costat la cura de l’aspecte i la salut, les activitats socials, laborals o familiars i el consum ininterromput de pornografia. El propi Carnes va dur a terme un estudi a Gran Bretanya amb el qual va demostrar que el 70% dels addictes al sexe reclutats patia greus problemes de relació social, el 40% havia perdut a la seva parella, el 27% s’havia quedat sense ocupació, un 40% (dones) va haver de fer front a embarassos no desitjats, el 72% va exhibir una ideació suïcida, el 17% va intentar suïcidar-se i un 68% va patir infeccions de transmissió sexual.
