El càncer d’ovari és, encara avui dia, un repte per als metges i, sobretot, per a les pacients. Aquest tumor no dona símptomes fins que aconsegueix certa grandària i això significa que és difícil diagnosticar-ho aviat. Sovint es detecta en fases avançades, quan ja s’ha disseminat, i llavors la perícia del cirurgià per extirpar tot el tumor és la clau per guarir-ho. No obstant això, en els últims anys s’han desenvolupat noves teràpies que han permès esgarrapar més anys de supervivència per a les afectades, encara que encara és discreta si es diagnostica en estadis més avançats (III i IV). De fet, quan es troba en aquests estadis, el 70% de les pacients amb càncer d’ovari recauen, explica en aquesta entrevista Juan Cova Bañuelos, especialista del Servei d’Oncologia del Complex Hospitalari Universitari de Santiago de Compostel·la (CHUS), amb motiu del primer Curs de la Fundació Escola Galega d’Oncologia (FEGO).
La majoria de dades que tenim procedeixen d’Estats Units. Els registres estimen que, si ben no és una malaltia molt freqüent, va en augment. Fa uns anys s’estimava que una de cada 72 dones tenia risc de patir càncer d’ovari al llarg de la seva vida, mentre que ara aquesta freqüència ha augmentat fins a una de cada 60 dones. Això significa que hi ha entre 13 i 15 casos per 100.000 habitants cada any. Creiem que aquestes dades són extrapolables a Espanya, la qual cosa significa que una de cada 50 o 60 dones espanyoles desenvoluparà aquest tumor. Encara que la seva freqüència és molt menor que la de mama, úter o còlon, té una important mortalitat.
“Una de cada 60 dones té risc de sofrir càncer d’ovari al llarg de la seva vida”Encara que no és el més freqüent entre les dones, entre els càncers ginecológicos és el més mortal. La mortalitat depèn de l’estadi en el qual es diagnostiqui. Si és una mica precoç, es guareixen entre el 90% i el 95% dels casos, com ocorre en gairebé tots els càncers. Ara bé, si es diagnostica en un estadi IV, quan la malaltia ja està disseminada, la supervivència és del 0% i, per desgràcia, trobem la majoria d’aquests tumors en estadis III o IV. Quan es detecta en aquestes fases avançades, es guareix prop del 15% al 20% de tots els casos.
El càncer d’ovari és molt difícil de diagnosticar, perquè en les fases inicials és un tumor silenciós que amb prou feines dona símptomes, i per la seva localització. Mentre la ubicació del càncer de mama és externa, l’ovàric no es nota i no dona símptomes fins que aquest sobrepassa la càpsula ovàrica i es dissemina per l’abdomen, per la zona peritoneal, i provoca ascitis o malaltia peritoneal. Llavors, l’afectada nota inflor, dispèpsia o males digestions. És el típic tumor que “enganya”, dona molèsties difuses, males digestions, cremor i acidesa, i per això es prenen antiácidos. Ara bé, ha de quedar clar que no tota acidesa és deguda a un tumor d’ovari. No obstant això, de vegades es diagnostica en etapes inicials per casualitat, per una altra causa o per antecedents familiars. De fet, hi ha una associació entre el càncer d’ovari i la síndrome hereditària de mama i ovari. Insisteixo que molt difícil de diagnosticar ràpid i solament es pot fer amb una prova radiològica, però no és possible dur a terme campanyes de screening o garbellat en general.
“El càncer d’ovari és molt difícil de diagnosticar, perquè en fases inicials és un tumor silenciós”Les dones han de fer-se una revisió ginecológica, on se’ls realitzen citologies cervicals en començar les relacions sexuals, i exàmens de salut. Aquestes revisions ginecológicas anuals són importants per detectar el càncer de cérvix i, quanta més edat es tingui, el d’endometri ; i, encara que no estiguin dirigides per a això, el d’ovari. No obstant això, ara com ara, no és possible donar cap recomanació sobre els símptomes i se segueix diagnosticant majoritàriament en estadi III, quan el tumor ha crescut dins de l’ovari.
Desconeixem les causes del càncer d’ovari, si excloem al tabac. I tenim les sospites que hi ha factors no modificables, com el sexe o l’edat, en les quals no influeixen els agents externs, com el tabac o els anticonceptius amb hormones (que també poden estar implicats en la neoplàsia de mama). En el cas d’aquest tumor d’origen inicial, no sabem la relació amb l’edat i la fisiologia femenina. De moment, no hi ha gens que coneguem que les dones puguin fer per evitar-ho, excepte en el cas de la síndrome hereditària de mama i ovari.
“No hi ha gens que les dones puguin fer per evitar el càncer d’ovari, excepte en la síndrome hereditària de mama i ovari”És un quadre que, en essència, abasta les dues malalties, càncer de mama i càncer d’ovari que tenen característiques clíniques diferents i que, sovint, es manifesten en dones a partir dels 60 anys. La síndrome hereditària de mama i ovari augmenta el risc de patir tumors relacionats amb una mutació que es coneix com BRCA1 i BRCA2. Quan una dona té aquest gen mutat, el risc que desenvolupi càncer de mama o ovari s’incrementa de forma notable: el de mama és d’un 80% més de risc. En aquesta població concreta (moltes són dones joves de 30, 40 o 50 anys) el càncer d’ovari es presenta abans de l’habitual. I en aquests casos podem fer un tipus de prevenció que passa per una cirurgia profiláctica.
Sí, en el cas de la mama és una mastectomia bilateral (s’extirpen les dues mames) i, en el de l’ovari, una ovariectomía bilateral (s’extreuen els dos ovaris). Si el risc no és molt alt, també es pot fer un seguiment molt dirigit de la mama i l’ovari, amb anàlisi de sang (per detectar el marcador CA125), exploració ginecológica i ecografia. Amb tot aquest conjunt de proves, encara que el mètode no sigui perfecte, es pot controlar a la població de molt alt risc, que són dones sanes i joves. Aquestes revisions han de començar a partir dels 30 anys. Però aquests examanes no són suficientment sensibles com per oferir-los a la població a través d’una campanya.
“Entre el 20% i el 25% de les pacients amb càncer d’ovari es guareixen”El tractament ha de constar de dos pilars: la cirurgia, que és fonamental, i els tractaments oncològics (quimioteràpia i uns altres). En el càncer d’ovari, té un paper clau el cirurgià que opera a la pacient. Com la majoria es diagnostiquen en estadis III, quan ja s’ha estès i hi ha malaltia peritoneal i ganglionar, és clau que el cirurgià sigui capaç de llevar tot el tumor que, de vegades, és bastant extens i requereix d’intervencions molt agressives en les quals, fins i tot, cal extreure la melsa. Aquestes cirurgies les ha de dur a terme un equip quirúrgic molt expert, que realitzi moltes d’aquestes operacions al llarg de l’any.
Aquests tumors d’ovaris responen bastant bé a la quimioteràpia. De vegades, quan el càncer està estès, cal aplicar-la en tres o quatre sessions d’entrada i, després, si hi ha hagut resposta, s’avalua la possibilitat d’intervenir a l’afectada. La quimioteràpia és clau tant en un primer temps com en un segon temps, per a la curació; ha contribuït a la disminució del risc de recidiva o reaparició del tumor.
Sí, la gran majoria recauen. El risc de recidiva és del 70%: es guareixen entre el 20% i el 25% de les pacients, gràcies a una bona cirurgia i un tractament complet i correcte.
A Espanya, àdhuc malgrat la situació actual, hi ha un nivell oncològic metge i quirúrgic alt. Si es té un càncer d’ovari, no fa mancada anar-se a Houston o a les grans capitals espanyoles. Crec que hi ha bons equips quirúrgics per realitzar aquestes operacions als hospitals de tercer nivell i als hospitals generals.
Parlar del càncer d’ovari és fer-ho del seu costat fosc: no dona símptomes, no es coneixen les seves causes, no es pot prevenir i es diagnostica tarda, quan hi ha poques probabilitats de curació. No obstant això, sí que hi ha bones notícies: els avanços farmacològics dels últims anys que, a poc a poc, permeten obtenir més anys de supervivència per a aquestes pacients.
A principis dels anys 90, es tractava amb taxol (abans era el platí, de baixa eficàcia), període al que va seguir una etapa d’estancament, que s’ha trencat ara amb el desenvolupament de nous fàrmacs com Yondelis®, de Pharmamar, doxorrubicina liposomal i un altre medicament biològic (no químic), que es dirigeix de forma molt concreta a una part de les cèl·lules. Són les denominades teràpies dirigides contra dianes, com bevazicumab i, en els últims temps, els inhibidors de la PARP, com olaparib, pels més agressius.
La diversificació d’aquests tractaments es deu a un major coneixement dels tumors. Cada vegada més es constata que “no hi ha un sol tipus de tumor d’ovari, sinó varis. Comencem a conèixer com dirigir els tractaments contra cadascun d’ells. No podem tractar-los a tots igual, sinó que cal fer-ho de forma diferent. D’aquí a uns anys ja no es parlarà d’un tumor de càncer d’ovari, sinó d’un tumor localitzat en l’ovari que té certes característiques biològiques. Aprendre a conèixer a l’enemic ens facilitarà combatre-ho”, explica Juan Cova Bañuelos.
El resultat d’aquestes bones notícies “farmacològiques” és que entre les pacients que reben un diagnòstic tardà es guareixen al voltant del 20%. Les que no, poden viure amb un càncer recurrent (gràcies a la cirurgia, la quimioteràpia i altres tractaments) diversos anys, de tres fins a sis o set, en el millor dels casos. Encara que també hi ha alguns molt resistents als quals no es pot sobreviure més enllà de sis mesos, admet Cova Bañuelos.
