Salta el menú de navegació i ves al contingut

EROSKI CONSUMER, el diari del consumidor

Cercador

logotip de fundació

Canals d’EROSKI CONSUMER


Estàs en la següent localització: Portada > Salut i psicologia > Atenció sanitària

Aquest text ha estat traduït per un sistema de traducció automàtica. Més informació, aquí.

Klaus Leisinger, assessor del Consell Econòmic i Social de les Nacions Unides (ONU)

En barris marginals de Londres i París, la tuberculosi ha augmentat més del 60%

  • Autor: Per
  • Data de publicació: Dimarts, 22deJuliolde2008

Imatge: CONSUMER EROSKI

El seu sentit comú espanta tant a polítics com a empresaris. Es tracta d’un estrateg a la vella usanza, catedràtic d’Economia i Ciències Socials de la Universitat de Basilea i President de la Fundació Novartis per al Desenvolupament Sostenible (Basilea, Suïssa). Va visitar recentment Barcelona per prendre part en un seminari internacional sobre la tuberculosi, organitzat per la indústria farmacèutica, en el qual van prendre part experts de tot el món.

Vostè predica la responsabilitat corporativa per part de les empreses… No és com predicar en el desert?

Vivim en un món cada vegada millor informat, i la informació compromet tant als governs com a les institucions; també a les empreses. Els uns i els altres han de poder explicar obertament com fan front als problemes reals i quin és el seu grau d’implicació. De no fer-ho, passen a convertir-se en sospitosos.

La guerra, així, la guanyen els mitjans de comunicació.

Tradicionalment, les empreses han estat molt poc inclinades a la transparència amb els mitjans d’informació. Al món de la salut, les farmacèutiques només comunicaven els efectes beneficiosos dels seus productes -els pros-, sense amb prou feines parlar dels efectes secundaris -els contres. La seva informació era opaca, llastrada, i la societat acabava per desconfiar i pensar malament… En certa manera, la mala imatge que fan gala la hi van guanyar a pols.

Llavors?

La societat no és ximple. Sap que els fàrmacs són necessaris i que, fins i tot plantejant contres, els seus pros salven vides i permeten a molts malalts gaudir d’una major qualitat de vida. No es poden exigir remeis totalment innocus, però sí cada vegada més segurs, tolerables i sense menyscapte de la seva eficàcia. El meu ofici, a més, és el d’universalitzar, o globalitzar, els avanços i ajudar als més desfavorits.

Però la seva fundació està apadrinada per una gran empresa farmacèutica. No resta aquesta implicació objectivitat a la seva croada en pro del sostenible?

La fundació a la qual represento combrega amb aquesta idea de la responsabilitat corporativa i permet a la nostra fundació dur a terme intervencions molt puntuals a tot el món sobre devastadores malalties per la lluita de les quals no sobren fons: la lepra, la malària, el dengue i la tuberculosi. Ens paguen, perquè tots som professionals, perquè fem una labor eficaç allí on creguem oportú. La fem, i cobrem. Treballem sota un pressupost de 10 milions de francs suïssos per any.

Sona més honesta la labor desinteressada de les ONG…

“Davant les malalties del tercer món, sobretot pensant en les víctimes, convé fer l’òptim, més que el màxim”Aquest és el problema: l’interès. Nosaltres podem intervenir molt més a fons perquè cada programa que desenvolupem està dotat d’un pressupost i perquè escometem els problemes amb total professionalitat. No és la bona voluntat, sinó un contracte, la qual cosa ens motiva a aconseguir que cada any mori menys gent per aquestes malalties infeccioses.

Quin requisit indispensable exigeixen als quals treballen amb vostès?

Professionalitat és el que més exigim a tots els qui treballen en la Fundació. En 1884, Otto von Bismarck va proclamar que és possible governar un país amb males lleis i bons funcionaris i que, en canvi, les millors intencions no serviran de res si no es disposa de bons agents. No vaig a tirar per terra l’esforç sincer i noble de moltes ONG, un esforç que prestigia la condició humana enfront de les catàstrofes globals; però davant les malalties a les quals ens enfrontem al tercer món, i sobretot pensant en les víctimes, convé fer l’òptim, més que el màxim.

Avala el de pensar globalment i actuar localment?

La millor manera de pensar globalment és actuar localment.

La tuberculosi, en qualsevol cas, transcendeix al tercer món.

Així és. En determinats barris de París o Londres (els més pobres i marginals) els epidemiòlegs alerten que s’està passant d’una incidència de tuberculosi inferior al 20% a una altra superior al 80%.

Però investigar i desenvolupar fàrmacs molt cars per a malalties que només afecten a la gent pobra no sona precisament molt sostenible.

Podria ser el cas de la sida, però no el de la tuberculosi, la lepra, la malària o el dengue. No es precisen aquí fàrmacs cars ni, si m’apura, fàrmacs nous. Es tracta que a les zones epidémicas es facin ben les coses, es tracti al màxim possible de població i s’instaurin mesures preventives eficaces. Requereix molt esforç, molt treball, però no molta inversió de R+D.

Beneficència?

No, la nostra Fundació no es dedica a la beneficència, sinó al compliment de programes de sostenibilitat relacionats amb la salut, respectuosos amb els drets humans, socials i ambientals, en països com Perú, Índia, Sri Lanka, Sud-àfrica, Mali o Tanzània. Evitem qualsevol biaix colonialista en propiciar que aquests programes estiguin sempre a la mesura de les persones i dels llocs en els quals s’implanten, de manera que puguin autogestionar-se. A més, com ara en aquest seminari, em dedico a advocar per la responsabilitat corporativa de les empreses. No pretenc que sufraguin la lluita contra la pobresa, sinó que actuïn de forma coherent i responsable amb el que ocorre de debò lluny dels despatxos informatitzats i climatizados.

I si invertíssim en educació?

Aquesta és, precisament, la clau. En molts països del tercer món el normal és estar malalt. Es considera la malaltia com alguna cosa propi de l’experiència vital, com un designi diví; de vegades com un estigma secret, o una vergonya. Fa falta explicar a nens i també a adults que no naixem per viure malalts i que prevenir les malalties no és qüestió de simple atzar, sinó de voluntat i de compliment d’una sèrie de normes simples.

UN AIRE MALALT

Img mycobacterium tuberculosis1
Imatge: Research Collaboratory for Structural Bioinformatics

La tuberculosi es propaga a través de l’aire. Només amb respirar i moure’s, una persona malalta i no tractada infecta cada any a una mitjana de 15 persones més. Un de cada deu infectats va a desenvolupar la malaltia activa, i els malalts de sida són la població amb major risc de contreure tuberculosi. Al món, dos mil milions de persones (una tercera part de la Humanitat) han estat ja infectats amb bacils tuberculosos.

Són bacils molt discriminativos; fins i tot a principis del segle passat, quan la tuberculosi campejava per tot el vell continent, les poblacions més pobres i socialment marginades eren les que carregaven amb el major pes estadístic, i les classes riques escapaven miraculosament a la seva influència.

La mort no és aliena al drama. En 2006 es van comptabilitzar al món 1,7 milions de morts (231.000 en pacients amb sida), la qual cosa equival a una taxa de 4.500 morts per dia. No obstant això, la qual cosa més preocupa a l’Organització Mundial de la Salut (OMS) i a la mateixa ONU són els 9,2 milions de nous casos (709.000 en malalts amb sida) i la progressió de ceps resistents als tractaments antibiòtics. Un comunicat de març d’aquest any de l’OMS afirmava que s’han detectat ja ceps resistents als medicaments en, almenys, 45 països.


Et pot interessar:

Infografies | Fotografies | Investigacions