Cada dia se separen o divorcien a Espanya 350 parelles, segons l’Institut de Política Familiar. La falta de compromís és una de les raons que expliquen els problemes per mantenir una relació perllongada i estable. Però què provoca aquesta absència de compromís d’algunes persones? En aquest article s’explica com una bona relació amb la mare durant la infància i la capacitat de resoldre conflictes amb els amics en l’adolescència són la clau per desenvolupar la capacitat de compromís.
Cada vegada més persones opten per estils de vida molt diferents al tradicional, com viure solos o mantenir relacions obertes (que permeten relacions sexuals amb altres persones), entre diverses opcions. Fa l’efecte que el compromís no és, precisament, un dels valors que cotitzen a l’alça avui dia. S’ha analitzat molt el perquè de la falta d’implicació, ja sigui en l’esfera de les relacions de parella o en altres àmbits de la societat actual.
La falta de compromís per part d’un dels membres d’una parella pot posar de debò risc la relació
Els sociòlegs expliquen que avui es viu en una època de la postmodernitat caracteritzada per l’individualisme , la falta de veritats absolutes i la incertesa, ja sigui al mercat laboral o en les relacions personals. Aquesta manera d’obrar i viure amb independència dels altres, destaquen nombrosos investigadors, dificulta que les parelles puguin durar tota la vida, ja que para moltes persones, els seus propis desitjos i projectes seran més importants que la pròpia relació sentimental.
D’altra banda, els psicòlegs alerten de l’augment del nombre de persones que sofreixen la síndrome de Peter Pa. El psicòleg nord-americà Donen Kiley va batejar com “peterpanes” als homes adults que són incapaços de comprometre’s perquè encara es comporten com a nens.
La clau: una bona relació amb la mare
Però, a part d’un context social que sembla afavorir l’individualisme, quines causes podrien explicar la falta de compromís que tenen algunes persones? Segons un estudi publicat en la revista Psychological Science, els problemes d’homes i dones per mantenir el compromís amb les seves parelles podrien tenir origen en la infància.
Per elaborar aquest informe, els investigadors van entrevistar a 78 persones de 20 o 21 anys d’edat i van analitzar què nivell de compromís tenien en la seva relació actual. També van parlar amb les seves respectives parelles per acarar les respostes.
Però abans, els científics havien recaptat informació sobre dos aspectes importants del passat de les persones enquestades: com havia estat la relació amb les seves mares en la infància i com manejaven les discussions en els anys adolescents. Les persones que van gaudir d’una relació afectuosa i responsable per part de la seva mare i que van ser capaces de resoldre amb eficàcia els conflictes amb els seus amics en l’adolescència estaven més compromeses en les seves relacions sentimentals.
Mateix nivell d’implicació, unió més estable
Un altre dels interessants resultats que va llançar l’estudi va ser que un factor fonamental perquè una parella duri és que tingui un nivell de compromís similar, ja sigui aquest nivell baix o alt. Per analitzar-ho, cada parella va haver de debatre sobre un tema que fos important per a ella i sobre el qual no havia aconseguit un acord. Els investigadors van gravar la discussió. Les unions en les quals tots dos tenien un baix nivell de compromís tenien més possibilitats d’èxit que unes altres en les quals un volia poca implicació en la relació i l’altre molta.
Els experts conclouen que l’absència de compromís per part d’un dels membres pot posar de debò risc la relació. Segons el psicòleg nord-americà George Levinger, el defecte de compromís és un dels quatre factors que anuncien el final d’una relació. Els altres tres són: creure que una nova vida és la millor solució per als problemes sentimentals, tenir parelles alternatives i l’expectativa que la relació fracassi.
Una mala relació entre mare i fill durant la primera infància provoca, amb molta probabilitat, que el futur adult tingui seriosos problemes en les seves relacions personals. Una interessant demostració de la importància de la inclinació va ser l’experiment que va realitzar el psicòleg Harry Harlow.
Va separar a un grup de cries de micos Rhesus de les seves mares. A causa de l’absència d’aquestes, les cries s’abraçaven a uns coixinets que hi havia en el sòl de les gàbies. Harlow va tenir llavors la intuïció que la relació mare-fill tenia una funció primordial per a la supervivència psicològica de les cries. Així que va formar quatre grups de cries. Els micos d’un grup estarien en contacte amb una mare de fusta vestida amb robes suaus i que proveïa de llet. Uns altres estarien amb una mare semblant, però sense aportació de llet. Un tercer grup estaria amb una mare realitzada amb filferro i que donava llet. I, finalment, altres cries estarien amb una similar, que a més no proporcionava llet.
El resultat va ser que els micos preferien el contacte amb la mare de robes suaus que no donava llet. Optaven per passar gana abans que renunciar al contacte. Com va assenyalar Harlow, “quan la mare coberta de robes suaus estava present, els bebès corrien ràpidament cap a ella, s’agafaven al seu cos, es fregaven contra les robes, s’estrenyien contra ella… Però quan aquestes mares estaven absents, els bebès corrien d’un costat a un altre, s’agarraven als seus malucs i cossos, i cridaven d’aflicció”. Ja adults, van ser incapaços de realitzar amb èxit l’acte sexual. Segons l’especialista, tenien problemes en les seves relacions personals per culpa d’una mala relació matern-filial en la infància.
