Article traduït per un sistema de traducció automàtica. Més informació, aquí.

La claudicació del cuidador

Cuidar a una persona depenent implica un sobreesfuerzo físic i emocional que pot afectar la salut del propi cuidador i el seu entorn
Per Montse Arboix 17 de juliol de 2006

El cuidador és aquella persona que, encara que no pertany al món sanitari ni s’ha format com a tal, és el responsable de la cura del malalt depenent al domicili. L’existència del cuidador informal (segons definició de l’Organització Mundial de la Salut) és fonamental en la nostra societat, però no està exempta de riscos. En moltes ocasions, al llarg del procés de la malaltia, el cuidador sent que es queda sense forces per seguir endavant.

En l’actualitat i des de programes d’atenció domiciliària es realitzen tasques per disminuir l’estrès que causa tenir a càrrec un pacient al propi domicili. Ja des de la primera visita, els professionals de la salut identifiquen al que serà el cuidador informal, les seves capacitats, aptituds i disponibilitats per fer front a aquesta situació que, a més, tindrà una durada indeterminada.

Els professionals ajuden al cuidador oferint-li tota la informació necessària per fer front a la situació global del pacient i a l’evolució de la malaltia. La informació concreta dona seguretat, evita visites innecessàries als serveis d’urgència i ajuda a prendre decisions. Si el cuidador se sent part de l’equip quant a la planificació de cures, se sentirà més recolzat, augmentarà la seva autoestima i disminuirà la seva ansietat.

També és important l’oferiment de recursos quant a ajudes disponibles relacionades a centres de dia, assistents socials, grups de voluntariat i agrupacions d’afectats. A tot moment es facilita el contacte amb els professionals per a l’aclariment de dubtes o problemes que puguin sorgir en el dia a dia al domicili.

Recursos limitats

La dedicació exclusiva que inverteixen els cuidadors en els seus familiars comporta un sobreesfuerzo físic i mental de considerables proporcions, que al mateix temps alteren la vida en l’aspecte emocional, laboral i social. Molts cuidadors tenen la sensació de sentir-se física i emocionalment atrapats i en alguns casos, fins i tot apareixen sentiments de culpabilitat si pensen en ells mateixos. Aquestes percepcions, a la llarga, poden provocar claudicació, o el que és el mateix, incapacitat per seguir atenent a les demandes i necessitats del pacient.

Encara que hi ha situacions que acaben en ingressos cal rebutjar sensacions de culpabilitat i abandó

Entre els elements que afavoreixen aquesta claudicació es troben no disposar dels recursos adequats per donar les cures necessàries, preocupació excessiva per la malaltia, sentiments contradictoris pel fet d’abandonar altres rols (com a esposa, mare o professional), aparició de conflictes familiars o alteració de la relació cuidador-pacient per estrès o nerviosisme, entre uns altres.

Els senyals d’alarma van des de l’aparició de sentiments de tristesa, apatia, depressió o de trobar-se al límit de les seves forces, insomni, pèrdua d’apetit o pes, irritació o aparició de somatizaciones (maldecaps, estómac, palpitacions…) i la conseqüent automedicació.

Algunes solucions

En les primeres etapes com a cuidador, poques persones estan preparades ni tampoc són conscients de les responsabilitats que aniran assumint. En la mesura del possible i a partir del nucli familiar seria necessari repartir les tasques amb els altres membres disponibles, de forma clara i precisant qui va a fer què. Aquesta decisió disminueix els conflictes i l’estrès dins de la família.

Participar en les cures d’una persona no autònoma significa perdre parcel·les de la pròpia vida quotidiana a causa del gran temps que s’ha d’emprar. És comú que els cuidadors s’oblidin de si mateixos, deixant apartats aquells aspectes importants relacionats amb els seus propis interessos i necessitats com a unitat funcional. Fins i tot es donen casos d’abandó del treball per dedicar més atenció al pacient. És imprescindible, encara que dificultoso en determinades ocasions, que el cuidador segueixi mantenint les seves relacions socials i d’oci per enfortir el seu benestar emocional.

Des del sistema sanitari es programen activitats que van encaminades a evitar o disminuir el sobreesfuerzo del cuidador. Ocasionalment es recorre a ingressos temporals del pacient per permetre al cuidador recuperar-se física i psíquicament. És imprescindible que es doni suport per ajudar a expressar les seves emocions i la possible frustració associada al rol de cuidador. Igualment, des de l’equip assistencial, i davant un cas de potencial claudicació, es procura distribuir les tasques entre els diferents familiars i si no és possible, es proposa la presència d’una treballadora familiar perquè ajudi en les tasques de la llar i del pacient.

Encara així, moltes situacions de llarga durada acaben en ingressos definitius en centres geriàtrics o sociosanitaris. Però fins i tot en aquests casos, és de summa importància el temps que el pacient ha romàs a la seva casa amb la família, i cal acceptar l’ingrés com una alternativa, rebutjant qualsevol tipus de sensació de culpabilitat i abandó.

QUI ÉS EL CUIDADOR

Img tristeza1Per tradició, la família ha assumit una part important en les cures de les persones majors, de pacients amb malalties cròniques incapacitants, que viuen o no, al mateix domicili. Però dins del nucli familiar aquestes tasques mai han estat repartides de forma equànime entre els seus membres. Segons dades extretes de l’informe de l’Imserso de 2004, el 82% dels cuidadors són dones. D’aquest percentatge, un 43% són les filles, un 22% són esposes i aproximadament el 8% són nores del pacient. L’edat mitjana de les cuidadores és de 52 anys, encara que el 20% superen àmpliament la sesentena.

A més, el 60% dels cuidadors informals no comparteix la tasca amb altres persones, siguin de la família o no. La rotació familiar o substitució del cuidador principal es dona en molt pocs casos. La majoria estan casats, comparteixen domicili amb el pacient depenent i té una percepció de prestar cures de forma permanent i contínua. Per aquesta raó, la valoració sanitària a domicili de qualsevol persona amb algun tipus de discapacitat important, física o psíquica, que requereixi d’ajuda de cuidadors, ha d’incloure tant l’avaluació del propi pacient com de la persona encarregada de la seva cura.

L’augment de l’esperança de vida i el consegüent envelliment de la població, que va associat a múltiples malalties cròniques i incapacitants, i la reducció de l’estada hospitalària són factors que determinen que un dels serveis essencials quant a sanitat es refereix sigui l’atenció sanitària a domicili. I perquè aquesta atenció sigui de qualitat és necessari comptar amb la presència del cuidador informal.