La diabetis tipus II i certs tipus d’obesitat es poden combatre actuant en el cervell, concretament en les neurones sensibles a la glucosa, segons revela un estudi publicat en la revista “Nature” en el qual han participat investigadors d’Israel i Estats Units.
La diabetis de tipus II és aquella que el cos no té bloquejada la producció d’insulina, però sí la capacitat de processar-la normalment. Apareix llavors el que es diu resistència a la insulina. En detectar que a la glucosa li segueix costant accedir a les cèl·lules, el pàncrees s’esforça cada vegada més per produir insulina. Això pot provocar el col·lapse del pàncrees.
Població infantil
Aquesta diabetis és més pròpia d’adults que de nens, perquè està més associada al sobrepès i és, en general, induïda per ell. No obstant això, la cosa comença a canviar perquè l’obesitat és una amenaça cada vegada més estesa entre la població infantil. Actualment, entre el 8% i el 45% dels nens sofreixen diabetis de tipus II.
L’estudi de “Nature” obre la porta a un tractament més profund i expeditiu d’una malaltia que pot començar en els primers anys i durar tota la vida. L’objectiu és exercir un major control dels mecanismes de l’hipotàlem que regeixen l’apetit i el pes, però, sobretot, la redistribució d’energia.
Assimilar el sucre
Els autors de l’estudi han descobert que, de totes les cèl·lules del cervell sensibles a la glucosa, hi ha almenys un tipus que incideix en l’homeòstasi (sistemes d’autorregulació química) dels nivells de glucosa de tot l’organisme. Si aquestes cèl·lules s’exciten, millora l’assimilació de sucre en tot el cos. En canvi, si s’inhibeixen, aquesta assimilació decau. Quan hi ha obesitat i dieta hipercalórica, l’activitat d’aquestes cèl·lules cau sota mínims.
L’objectiu és exercir un major control dels mecanismes de l’hipotàlem que regeixen l’apetit, el pes i la redistribució d’energia
Les neurones en qüestió són les pro-opiomelanocortinas (POMC), presents en el nucli arcuato del cervell, on s’originen molts dels circuits que controlen els impulsos de la ingesta.
Hi ha més neurones sensibles a la glucosa. Però la seva activitat no té un impacte tan acusat ni global. Els investigadors van inhibir la POMC en ratolins i van comprovar que en fer-ho descendia l’assimilació general de glucosa, disparant els símptomes de diabetis i d’obesitat.
La gardenia
En canvi, quan es va experimentar en ratolins transgènics, es va apreciar la proporcionalitat dels efectes. La prova del nou és que la sensibilitat de la pro-opiomelanocortina a la glucosa és directament proporcional a la seva sensibilitat a l’acció de la genipina. I què és la genipina? Doncs és un principi actiu extret de la flor de la gardenia que, des de fa molt temps, la medicina tradicional xinesa usa per tractar la diabetis de tipus II.
Científics del Centre Mèdic Beth Israel i de l’Escola de Medicina d’Harvard -on també se signa l’últim estudi aparegut en “Nature”- van descobrir que la genipina bloqueja un enzim anomenat proteïna desacoplante (UCP2). Tant en animals com en humans, aquesta proteïna és responsable de deficiències en la secreció d’insulina del pàncrees. La genipina reverteix els seus efectes.
Els investigadors van descobrir que gràcies a la genipina es podien mantenir a ratlla la diabetis de tipus II i l’obesitat. Ara, han descobert que el que funciona en el pàncrees, també pot funcionar en el cervell. I sembla cada vegada més clar que la clau mestra de l’equilibri químic i energètic la té el cervell.
