Article traduït per un sistema de traducció automàtica. Més informació, aquí.

La dificultat de seguir el tractament en l’esquizofrènia

Els pacients amb esquizofrènia no sempre són conscients de la seva malaltia, per la qual cosa molts incompleixen el tractament prescrit
Per Clara Bassi 15 de maig de 2007

S’estima que més del 60% de pacients amb esquizofrènia abandonen el tractament. Aconseguir que ho segueixin, l’anomenada adherència terapèutica, continua sent un repte de la psiquiatria actual. Més recaigudes, més hospitalitzacions i més probabilitat de suïcidar-se són algunes de les temudes conseqüències d’aquest abandó, segons s’explica en el Primer Consens Clínic Espanyol de l’Adherència al Tractament elaborat per més de 300 psiquiatres espanyols. Els especialistes consultats apunten que una possible solució, entre altres, a aquest problema de primera magnitud és administrar fàrmacs injectables de llarga durada en la consulta del psiquiatre.

Adherència terapèutica

Adherència terapèutica

L’esquizofrènia és una de les malalties mentals més greus que existeixen. En les persones que pateixen aquest trastorn psicòtic és necessari aplicar un tractament a llarg termini. Pot afectar relacions socials de la persona malalta i té unes manifestacions clíniques diferenciades; a vegades, es manifesta per idees delirants, al·lucinacions i una conducta conflictiva que afecta el seu entorn immediat.

El percentatge de pacients esquizofrènics que incompleixen el tractament pautat és molt elevat. S’estima que dos de cada tres no ho compleixen. De fet, aquesta és una de les malalties en les quals el compliment terapèutic és més baix, un problema comú en aquests malalts en qualsevol país del món.

Adherència terapèutica significa complir les instruccions que el personal sanitari dóna al malalt per a tractar i controlar la seva malaltia

Aquesta situació de partida, descrita per Miguel Roca, psiquiatra de la Unitat de Psiquiatria de l’Hospital Joan March, de Palma i professor titular de Psiquiatria de la Universitat de les Illes Balears, ha propiciat l’elaboració del Primer Consens Clínic Espanyol d’Adherència al Tractament de l’Esquizofrènia. Aquest projecte ha involucrat a 383 psiquiatres del Grup Espanyol de l’Adherència en l’Esquizofrènia (ADHES). Aquest grup treballa des de l’any 2003 per a millorar l’adherència terapèutica en els afectats per la malaltia.

Què és l’adherència terapèutica?

Adherència terapèutica significa complir les instruccions que el personal sanitari dóna al malalt per a tractar i controlar la seva malaltia. Aquest compliment no sols es refereix a prendre’s tots els fàrmacs en les dosis i amb la periodicitat prescrites pel mèdic -psiquiatre en el cas de l’esquizofrènia- sinó que inclou seguir altres indicacions que també formen part del tractament com acudir a una teràpia psicològica, fer una dieta determinada o practicar certs exercicis, explica Roca.

En el propi consens s’apunta que la baixa adherència terapèutica és un problema comú en les malalties cròniques. En aquestes patologies, les taxes d’adherència oscil·len entre el 43 i el 78% en els pacients que reben tractament per diferents malalties cròniques. Actualment, encara no s’ha arribat a un acord sobre quin seria la taxa mínima adequada o estàndard d’adherència terapèutica. En alguns assajos es prenen com a referència taxes del 80% de compliment, mentre que en uns altres han de superar forçosament el 95% per a ser adequades, segons es recull en el document.

En qualsevol cas, la taxa d’adherència de l’esquizofrènia, que també és un trastorn crònic, és molt variable segons els estudis (s’ha estimat una taxa mitjana del 41,2% en una revisió de 10 estudis, d’una mitjana del 76% en un altre estudi en pacients amb símptomes físics i del 58% en pacients amb símptomes psicòtics). De mitjana, s’admet que l’adherència se situa entorn del 60% i que és més aviat baixa. Ho il·lustra un estudi recent, també citat en el consens, anomenat Assajos Clínics amb Antipsicòtics sobre Efectivitat en la Intervenció (CATIE), segons el qual el 74% dels malalts van interrompre els seus tractaments abans de 18 mesos i el 40% ho va fer per voluntat pròpia. Però quina és la raó d’aquesta falta d’adherència terapèutica dels pacients esquizofrènics?

Conseqüències de l’incompliment

Conseqüències de l'incompliment

Les conseqüències de l’incompliment poden ser fatals: afecta a l’evolució de la malaltia a llarg termini, provoca més recaigudes, més hospitalitzacions i, fins i tot, eleva el risc de suïcidi, sintetitza Roca. En concret, s’incrementa per cinc el risc de sofrir una recaiguda i l’estada hospitalària s’allarga fins a quatre vegades més; per tant, també augmenta el consum de recursos sanitaris així com els costos derivats d’aquesta atenció sanitària. Tot això comporta, a més, un minvament en la qualitat de vida del pacient, del seu entorn més pròxim -la seva família i els seus cuidadors- i una deterioració de les seves relacions socials.

El risc de suïcidi és major en aquells pacients que deixen el tractament i que ja han intentat suïcidar-se alguna vegada o que estan en fase depressiva

Una altra repercussió greu de l’abandó terapèutic és el suïcidi. El risc és major en aquells pacients esquizofrènics que deixen el tractament i que ja han intentat suïcidar-se alguna vegada o que es troben en una fase depressiva de la malaltia. El percentatge de suïcidis entre aquests pacients varia segons els estudis, però s’estima que se suïciden al voltant del 10%. A aquest percentatge caldria afegir un altre molt més alt dels intents de suïcidis en els quals aquests malalts fracassen.

Finalment, també pot haver-hi casos de conducta violenta, encara que són molt poc habituals. A Espanya, el més cridaner va ser el protagonitzat per Noelia de Mingo, metge afectada per esquizofrènia paranoide, que el 3 d’abril de 2003 va tenir un brot psicòtic violent de la seva malaltia a l’hospital de la Fundació Jiménez Díaz. La pacient, després d’haver abandonat la medicació, va acoltellar a deu persones, de les quals tres van morir i set van resultar ferides.

El succés va acaparar l’atenció dels mitjans de comunicació i va tornar a despertar la falsa creença que l’esquizofrènia és perillosa, quan el que va ocórrer no és l’habitual sinó excepcional, ja que les persones esquizofrèniques, en general, no són violentes. L’important d’aquesta mena d’incidents és que posen de manifest la rellevància que l’adherència terapèutica té per a aquests malalts. De fet, aquest mateix any, es va constituir el grup ADHES, sota la coordinació de José Giner, catedràtic de Psiquiatria de la Universitat de Sevilla, amb el propòsit de proporcionar eines per a la millora de l’adherència.