Salta el menú de navegació i ves al contingut

EROSKI CONSUMER, el diari del consumidor

Cercador

logotip de fundació

Canals d’EROSKI CONSUMER


Estàs en la següent localització: Portada > Salut i psicologia > Psicologia i salut mental

Aquest text ha estat traduït per un sistema de traducció automàtica. Més informació, aquí.

La frustració en l’esportista

L'estrès, la solitud o els sentiments de fracàs poden provocar en els esportistes, fins i tot en els més petits, estats depressius

Una de cada cinc persones sofreix depressió en algun moment de la seva vida. En aquest percentatge s’inclouen els esportistes, sobretot, els professionals. Estar lluny de la família, no demostrar els sentiments per no mostrar debilitat o l’estrès per la mirada constant dels mitjans són els principals motius pels quals els jugadors poden caure en estats depressius. La frustració és un factor molt important ja que, si no es gestiona de manera adequada, provoca alts nivells d’estrès. Per aquest motiu, és necessari que des dels primers anys de la vida de l’esportista es tractin aquestes qüestions amb naturalitat i s’ensenyi a convertir l’error en oportunitat.

Científics britànics han explicat fa poc els motius de la depressió entre els esportistes que competeixen en l’àmbit professional. Aquesta malaltia no respecta nivells socials, ni nacionalitats. Els esportistes d’alt rendiment estan exposats fins i tot més a aquesta malaltia, a causa de la mirada atenta dels mitjans o a la sensació constant d’haver de rendir al màxim. La pressió és tal, que poden sofrir seqüeles psicològiques d’estats d’estrès o de solitud.

Si bé un trencament o un esquinç són lesions físiques apreciables, l’afecció psicològica pansa sovint desapercebuda i causa una gran angoixa. Ian Maynard, psicòleg de l’Esport de la Universitat de Sheffield Hallam (Regne Unit), assegura que els jugadors no estan acostumats a manifestar les seves emocions, ja que consideren que això podria generar-los problemes durant la competició i, per aquest motiu, tendeixen a ser tancats i mostren una imatge dura.

En general, estan sotmesos a grans nivells d’estrès perquè les expectatives que es té d’ells superen, amb freqüència, les seves capacitats psicològiques. Ells mateixos es plantegen metes que, si no les compleixen, provoquen un estat de depressió que poques vegades expressen per no mostrar debilitat. Una altra de les raons pot ser la solitud derivada dels compromisos esportius, que els manté allunyats de les seves famílies durant llargs períodes de temps.

El bloqueig, un símptoma

Un dels principals símptomes d’aquests problemes és el bloqueig, que provoca que el rendiment en la competició es redueixi de forma considerable. Montserrat Cascalló, presidenta de l’Associació de Coaching Esportiu de Catalunya, especialista en psicologia de l’esport i entrenadora de bàsquet, assegura que en aquests casos és molt important diferenciar entre dos conceptes: el bloqueig emocional i el baix rendiment en competició.

El paper dels progenitors és transmetre als fills que no sempre és possible complir els desitjos i objectius, i que això no és un trauma

El baix rendiment en competició s’associa a esportistes que encara no han après a competir, sobretot, per la incapacitat de mantenir la concentració durant les proves (estar poc habituats a un entorn diferent) i per l’excés d’estrès amb el qual es viu aquesta situació. L’estrès és un aspecte negatiu, ja que “no permet tenir precisió en els moviments, concentrar-se per a una correcta presa de decisions ni aconseguir el grau d’activació òptim per competir”, descriu l’especialista. L’entorn que els envolta, com la família, els mitjans de comunicació i, en ocasions, el propi entrenador, augmenten el grau d’estrès, que no ajuda a competir en condicions òptimes.

El bloqueig emocional és més complicat. “Sorgeix quan una emoció forta i negativa, com a por, ràbia o falta de seguretat, ha quedat connectada a una situació”, defineix Cascalló. Llavors, cada vegada que l’esportista està en una mateixa circumstància o similar, sent de nou l’emoció passada i això impossibilita una actuació esportiva normalitzada (un exemple és perdre una competició important amb un àrbitre o rival concret). Per ajudar a la persona a superar això, el coaching i la psicologia de l’esport són de gran ajuda.

Aprendre amb la derrota

La frustració és un estat emocional que pot influir de manera negativa en l’esportista, sobretot, perquè també pot provocar un gran estat d’estrès. Es desenvolupa en algunes persones quan no es compleix la seva voluntat, és a dir, quan no poden aconseguir desitjos o objectius que tenien. Davant el desengany, la persona no té clar si és un obstacle en el seu camí o una pèrdua irreparable. “Per aquest motiu, sol manifestar-se amb trets barrejats d’emocions més bàsiques, com són la ira (empipament davant un obstacle) i la tristesa (decepció per la pèrdua)”, defineix l’experta.

La frustració en l’esport és un estat habitual. El fet de competir suposa de forma implícita la possibilitat de guanyar i perdre. Però per a molts, perdre és sinònim de fracàs, al no aconseguir l’objectiu pel qual tant es treballa durant els entrenaments. Quan els esportistes són nens, aquesta emoció pot adquirir una importància molt major que en adults, perquè “els desitjos estan encara molt connectats amb les necessitats bàsiques (alimentar-se, dormir)”, argumenta l’especialista. Fins i tot, es pot arribar a considerar una reacció normal: complir amb els desitjos aporta seguretat i estabilitat, un aspecte fonamental per al desenvolupament emocional.

No obstant això, aquesta decepció ha de formar part del desenvolupament de tot individu. L’essencial no és sobrellevarla, sinó experimentar-la quan es desenvolupi, com a emoció que és, i a continuació, superar-la. “Sobrellevar un fracàs és un senyal de mal ajust emocional i causa de malestar i insatisfacció en la persona”, assegura Cascalló. En els practicants joves, la incapacitat de superar contrarietats a causa d’un baix nivell de tolerància provoca malestar i poc gaudi de l’experiència esportiva. A llarg termini, és causa d’abandó de l’activitat.

Ajudar al petit esportista

Segons Cascalló, la clau per superar la frustració en l’activitat esportiva està en el desenvolupament de la intel·ligència emocional des de la infància, que els permeti, al seu torn, desenvolupar aspectes que els ajudaran en molts àmbits de la vida. L’esport és un mitjà idoni per integrar aquests aprenentatges, que també poden englobar-se en el camp laboral, social i, fins i tot, personal. En persones amb un bon nivell d’intel·ligència emocional, la desil·lusió pot superar-se de forma ràpida mitjançant una anàlisi de la situació i la decisió sobre com reorientar l’objectiu no assolit.

És primordial que un sigui capaç d’entendre els errors com a oportunitats d’ensenyament. Una intel·ligència emocional poc desenvolupada, en canvi, no permet superar l’emoció inicial de frustració i la persona acaba per desenvolupar conductes agressiu-passives que no ajuden ni a millorar ni a aconseguir més benestar. Al contrari, provoca un cercle viciós de difícil sortida. Aquesta agressivitat prové del sentiment d’ira implícit en el desengany.

El paper dels progenitors és “transmetre als fills que no sempre és possible complir els desitjos i objectius, i que això no és un trauma, sinó una situació normal de la qual es pot aprendre per millorar i aconseguir més satisfacció”. Cascalló considera que molts pares, poc coneixedors de la gran importància que ha dels fills aprenguin a desenvolupar estratègies per afrontar aquestes emocions, eviten que experimentin cap tipus de frustració i intenten atendre a tots els seus desitjos o fins i tot, els amaguen la realitat perquè no sofreixin. En canvi, sentencia l’experta, la responsabilitat dels pares hauria d’estar a ajudar als seus fills a desenvolupar la tolerància a la frustració.

DEIXAR DE COSTAT ELS RESULTATS

És tasca dels entrenadors esportius ajudar a desenvolupar una bona intel·ligència emocional que els animi a progressar en el vessant esportiu i a gaudir de l’esport en totes les seves facetes. Les adversitats, des d’errors a lesions, formen part de l’activitat i, quan ocorren, permeten analitzar què cal fer diferent per millorar. “És important que l’entrenador ensenyi a l’esportista a treballar en la millora contínua basada en l’esforç i els progressos, no en els resultats”, recomana Cascalló. Per a això, és fonamental que entre tots dos acordin objectius d’equip i individuals.

L’entrenador és un model i la lectura que faci l’esportista del mateix determinarà part de la seva conducta. “Les reaccions de l’entrenador davant les derrotes, les decisions arbitrals i, fins i tot, els problemes personals, seran els que llegiran i aprendran els jugadors, més enllà de les seves paraules”, explica l’especialista.

RSS. Sigue informado

Et pot interessar:

Infografies | Fotografies | Investigacions