Salta el menú de navegació i ves al contingut

EROSKI CONSUMER, el diari del consumidor

Cercador

logotip de fundació

Canals d’EROSKI CONSUMER


Estàs en la següent localització: Portada > Salut i psicologia

Aquest text ha estat traduït per un sistema de traducció automàtica. Més informació, aquí.

La importància de la glucosa

Un grup d'investigadors sevillans descobreix el mecanisme pel qual el cervell controla els seus nivells de combustible

  • Autor: Per
  • Data de publicació: Dilluns, 25deFebrerde2002

José López-Barneo i Ricardo Pardal treballen en el Laboratori de Recerques Biomèdiques del Departament de Fisiologia i de l’Hospital Universitari Verge de la Rosada de la Universitat de Sevilla. Dimarts passat, abans de la seva publicació en paper, la revista “Nature Neuroscience” posava en la xarxa informàtica la seva troballa de cèl·lules sensibles a la glucosa en l’estructura coneguda com a cos “carotídeo”. Què vol dir això i, sobretot, quina importància té?

La fisiologia, la ciència del funcionament del cos, dista moltíssim de ser una ciència acabada, queden moltes llacunes per creuar i gran quantitat de mecanismes per desentranyar. Però, al mateix temps, es tracta d’un conjunt de coneixements immens i ben establerts. Resulta, per tant, molt difícil descriure una cosa nova que sigui capaç de modificar els sòlids esquemes establerts en els llibres de text que utilitzen els alumnes. Aquests investigadors sevillans han aconseguit una gesta d’aquest tipus.

Lluita contra el Parkinson

José López-Barneo és neurofisiólogo i, des de fa diversos anys, investiga amb el seu equip sobre el “cos o glomus carotídeo”. Què s’amaga sota aquest nom? Gairebé tota la sang que arriba al cervell el fa a partir de dues grans artèries del coll, les caròtides (dreta i esquerra). Prop del cap, cada caròtide es divideix en dues grans branques. Una d’aquestes, la caròtide externa, porta sang al costat de la cara que li correspongui; l’altra, la caròtide interna, rega la seva corresponent meitat del cervell. Doncs bé, just en el lloc on la caròtide primitiva es divideix en les seves dues branques, es troba una petita estructura nerviosa, sensorial: el cos carotídeo.

Es coneix des de fa temps que les cèl·lules d’aquest aparell són sensibles a la quantitat d’oxigen que porta la sang. Si hi ha poc oxigen, la qual cosa suposaria que el cervell podria veure’s en problemes, el cos carotídeo envia poderosos senyals nerviosos als centres respiratoris perquè augmenti la ventilació, es respiri més de pressa. Ara, López-Barneo i Pardal han demostrat que aquestes cèl·lules també mesuren la quantitat de glucosa de la sang, la glucèmia.

L’interès dels sevillans pel cos carotídeo prové del seu afany de lluitar contra el mal de Parkinson, la malaltia neurodegenerativa caracteritzada pels tremolors involuntaris de les extremitats. I resulta que les cèl·lules d’aquesta estructura nerviosa associada a les caròtides produeixen “dopamina”, que és la substància química que falta en el cervell dels malalts de Parkinson. López-Barneo i els seus van pensar que si tenien unes cèl·lules productores de dopamina, fàcils de trobar (en el coll) i que a més estan per partida doble (a la dreta i a l’esquerra), potser suposava un alleujament per al Parkinson l’autotrasplante d’un dels cossos carotídeos des del coll a l’oportuna zona del cervell del malalt.

Aquesta línia de recerca segueix endavant i compte el professor sevillà que ja han realitzat, fa un temps, uns pocs “trasplantaments experimentals a pacients que en aquests pròxims mesos seran sotmesos a una revisió a Anglaterra per a mesurar resultats”. Els investigadors es mostren molt satisfets pels resultats provisionals.

Estudi del metabolisme

Però, és clar, perquè tot funcioni resulta imprescindible tractar de comprendre amb la major profunditat possible la manera d’actuar, el metabolisme, de les cèl·lules del cos carotídeo. Com més se sàpiga, més possibilitats hi ha d’actuar de manera beneficiosa i més seguretat haurà de que aquest tipus de trasplantaments funcionarà. Així que l’equip de la Universitat de Sevilla estudia també amb molta aplicació la fisiologia de les cèl·lules del cos carotídeo.

En primer lloc, l’equip va desenvolupar fa un parell d’anys una tècnica experimental nova que els permet mantenir vives a les cèl·lules del cos carotídeo -extret del cos d’una rata- i mesurar les seves constants fisiològiques. Amb aquest model acaben de demostrar que aquestes cèl·lules no sols mesuren la quantitat d’oxigen que arribarà al cervell, sinó també la quantitat de glucosa, l’aliment fonamental de les neurones.

Explica López-Barneo que és un descobriment totalment nou, amb només una “relativament antic suggeriment previ per part d’un fisiòleg asturià exiliat a Mèxic a causa de la Guerra Civil, el doctor Álvarez-Buylla. El que nosaltres proposem és un mecanisme de control de la glucèmia desconegut fins ara”.

Amb la diabetis

Com la glucosa és el combustible gairebé exclusiu que manté el funcionament del sistema nerviós, l’evolució ha proporcionat al cos amb un complicadíssim mecanisme hormonal i nerviós de control de la quantitat de glucosa en sang. El sucre no pot baixar de determinats nivells perquè es ressent el cervell, ni pujar per sobre d’altres valors, perquè resulta nociu.

No obstant això, fins ara no es coneixia el mecanisme de resposta ràpida si es produeix una certa caiguda de la quantitat de glucosa, una hipoglucèmia. I, a més, recorda López-Barneo, “contra el que se sol pensar, el cervell aguanta millor i més temps la hipòxia (la falta d’oxigen) que la hipoglucèmia”.

L’esquema proposat pel professor sevillà es resumeix en què les cèl·lules del cos carotídeo mesuren, en la sang que va cap al cervell, la quantitat de glucosa. “Si aquesta és inferior a la necessària, el cos carotídeo envia el senyal d’alerta al cervell que, al seu torn, estimula al sistema nerviós simpàtic i, com a conseqüència, el fetge allibera glucosa de la qual té emmagatzemada. Així, almenys a curt termini, es recupera l’equilibri”.

El descobriment d’aquests investigadors sevillans té importància fisiològica: explica alguna cosa que no es coneixia i, per això, serà digne d’aparèixer en els llibres de text. Però també pot ajudar a comprendre certs fenòmens associats amb la diabetis.

Et pot interessar:

Infografies | Fotografies | Investigacions