La incontinència urinària

Lluny de parer una anècdota, la incontinència urinària és un problema de primer ordre que afecta fonamentalment milers de dones adultes. Sense ser una malaltia pròpiament dita, la pèrdua involuntària d’orina repercuteix diàriament en la vida d’aproximadament el 20% de les dones majors de 35 anys, tal com assegura un recent estudi elaborat al Regne Unit. Altres anàlisis certifiquen que la meitat de les dones d’edat avançada pateixen aquest tipus de disfunció de manera ocasional, i que una de cada deu la sofreix de manera regular.

Aquesta anomalia, com a tal, és pròpia de dones majors de 30 anys. No obstant això, els experts mèdics confirmen la seva aparició també en homes i menors, encara que matisen que “com a símptoma o reflex d’altres malalties”. Així, no és estrany trobar nens i joves -sense importar el seu gènere- que no poden evitar la fuita d’orina per sofrir enuresis, problemes congènits, lesions medul·lars o patologies com l’esclerosi múltiple, entre altres circumstàncies. Tampoc és estrany trobar a homes adults amb aquesta disfunció a causa d’afeccions de pròstata, diabetis, problemes neurològics o infeccions diverses, encara que, com ja s’ha aclarit anteriorment, la incontinència urinària és una disfunció típicament femenina.

L’explicació facultativa de la incontinència urinària en dones indica que es dóna per alteracions en el denominat sòl pèlvic -conjunt de músculs, lligaments i ossos que guarden òrgans vitals com la bufeta, vagina, o úter, responsables de l’evacuació de l’orina-. Factors com l’edat, l’embaràs, haver tingut diversos parts o haver patit infeccions poden alterar el seu correcte funcionament i provocar fuites involuntàries, explica Javier Extramiana, cap del servei d’Urologia de l’Hospital Santiago Apòstol, de Vitòria. A més del gènere, altres factors de risc que expliquen l’aparició d’aquest problema són el sobrepès, fumar o patir patologies com la bronquitis crònica, que deriven en una tos persistent, segons assenyala l’Enciclopèdia Mèdica de la Biblioteca de Medicina dels Estats Units.

Sens dubte, l’aparició d’anomalies en el sòl pèlvic pot provocar que aquest perdi força i elasticitat, deixant així de sustentar correctament els òrgans ressenyats amb anterioritat, que poden variar la seva posició inicial. El canvi de situació d’aquests implica així mateix una alteració en el seu funcionament. Per tant, qualsevol esforç -tos, esternuts o exercici físic, entre altres- pot pressionar la bufeta i provocar una fuita d’orina incontrolat. Aquesta és la denominada incontinència per esforç.

Un altre tipus d’incontinència és la provocada per l’estrès. Es troba molt relacionada amb l’anterior, de fet, ambdues tendeixen a aparèixer de manera conjunta. Aquesta versió es presenta perquè els òrgans es troben fora del seu lloc natural i la irritació originada pels frecs, per exemple, provoca inconscientment desitjos d’orinar per a remeiar aquesta sequedat.

No obstant això, no totes les fuites d’orina es poden considerar incontinència. Per a detectar positivament aquesta disfunció, la classe mèdica aposta per regir el diagnòstic a través dels següents passos:

• Exploració física a la recerca d’anomalies.
• Comprovar la relació que existeix entre l’anomalia detectada i un esforç concret del pacient.
• Després dels dos primers passos, s’obliga el pacient a elaborar un diari miccional en el qual ha de reflectir les hores a les quals habitualment orina, el volum evacuat, així com les pèrdues detectades i l’acció que les provoca.
• Després, els facultatius analitzen el nombre de compreses usades al dia.
• A continuació, el malalt se sotmetrà al denominat test de la compresa. Aquest consisteix a comprovar el canvi de pes d’una compresa després d’una hora d’esforç del pacient. Si la variació és d’al voltant de 12 grams, es considera incontinència.
• Després de tot el que s’ha dit, es realitzen estudis urodinámicos, en els quals es reprodueix a través de tècniques informàtiques com és el procés d’evacuació d’orina de cada pacient.

La incontinència urinària té solució en el 95% dels casos, segons testifica Javier Extramiana. El remei consisteix en un procés de rehabilitació ideat per a enfortir i reeducar els músculs del sòl pèlvic. Si no donen resultat aquestes tècniques, la cura es completaria amb cirurgia.

Una vegada detectat positivament el problema, comença l’adopció de les mesures pertinents. La rehabilitació “pot curar per si sola la incontinència, encara que amb l’edat de la pacient, disminueix aquesta possibilitat”, certifica Extramiana. Sobre aquest tema, els historials mèdics dicten que només a través de la readaptació muscular es remeien el 30% de tots els casos diagnosticats. De fet , hi ha factors com el grau de la incontinència, l’historial d’operacions quirúrgiques o radiològiques sofertes per la pacient en la seva zona pèlvica o la motivació, que influeixen de manera molt significativa en l’èxit de mesures rehabilitadores. “Si la pacient és jove, per exemple, després d’un part, o amb una determinada predisposició positiva davant la vida, es pot solucionar fins al 90% dels casos”, sentència aquest uròleg.

La rehabilitació se centra en els músculs perineals de la pacient, a la qual s’ensenya prèviament com exercitar-los. Després, el procés continua amb un control instrumental, en el qual es mostra a la pacient com evacua la seva pròpia orina. Aquest pas es realitza mitjançant el monitoratge dels òrgans de la cavitat pèlvica de la malalta. Finalment, com a tercer pas d’aquesta tècnica, s’usen els denominats cons vaginals, que són uns pesos esfèrics amb les quals s’enforteixen una sèrie de músculs. Perquè la rehabilitació sigui reeixida, cal guardar indispensablement un protocol d’actuació com el descrit, segons especifiquen des del servei d’Urologia de l’Hospital Santiago Apòstol.

Entre els exercicis que es prescriuen, cal ressenyar que en 1950, el doctor Kegel va dissenyar un pla per a enfortir els músculs del sòl pèlvic. Des de Sanitas expliquen que aquesta metodologia consisteix a contreure l’esfínter anal entre 20 i 30 vegades en cadascuna de les quatre sèries que cal realitzar al dia.

Segon pas: La cirurgia

Si la rehabilitació fracassa, la cura requereix cirurgia. A través d’aquesta opció, es remeia d’una sola vegada totes les disfuncions que pugui patir la malalta en el seu sòl pèlvic. D’aquesta manera, es poden recol·locar òrgans que s’han mogut amb els anys del seu lloc natural, es restaura la continència, s’evita que aquesta aparegui en el futur, es conserva la capacitat coital de la pacient o s’alleugen els símptomes anormals. En general, la cirurgia utilitzada és de caràcter ambulatori.

L’èxit d’aquest procés -rehabilitació i cirurgia (si anés necessària)- està avalat per dades concloents. Aquests indiquen que només es produeixen complicacions en el 2% dels casos. A més, l’estada en el centre mèdic s’ha reduït amb els anys d’un mínim de set dies a un màxim de dos. Fins i tot, s’alleuja el post operatori, ja que la pacient es reincorpora a la seva vida laboral en la mateixa setmana en la qual conclou la seva operació. “Augmenta la satisfacció i els resultats a llarg termini”, conclou Extramiana.

Sobre aquest tema, els experts mèdics fan una altra valoració. Fidels a la màxima que més val prevenir que curar, apunten a la necessària prevenció per a evitar l’aparició de la incontinència. Ho recomanen en el post parteixo, on “una rehabilitació del sòl pèlvic evitarà mals majors en el futur”.

Sigui com sigui, l’evidència de les dades aquí exposades deixa entreveure un problema de grans dimensions, tant per les seves conseqüències per a la salut, com per les seves repercussions econòmiques, socials i psicològiques. Totes elles deriven en el minvament considerable de la qualitat de vida de les dones que pateixen aquesta anomalia. No en va, segons reflecteixen les dades d’un estudi realitzat a Espanya, el 93% de les afectades per aquest problema limita els seus viatges, el 85% té la sensació subjectiva de desprendre mala olor, el 67% fita la seva vida social, el 64% sent vergonya per sofrir incontinència i es veu incapaç fins i tot de consultar al seu metge i el 55% limita la seva vida sexual.

La freda realitat dels números constata la importància d’aquesta anomalia. Segons el parer de Javier Extramiana, la dimensió d’aquest problema és cada dia major, entre altres coses, “per l’increment de l’edat mitjana dels pacients, i per tant, dels problemes de salut que presenten, per l’augment de la qualitat de vida -ara sí que es dóna la importa que mereix aquesta afecció-, i la incorporació de la dona al mercat laboral”. Tot això esdevé en un interès major per aquesta anomalia i, en conseqüència, les consultes sobre el tema augmenten, quan abans era un problema que s’amagava.

Tampoc ajudaven antany els mètodes mèdics que s’usaven per a remeiar aquesta disfunció. De fet, segons Extramiana, cada facultatiu -uròleg i ginecòleg- tractava el problema que li corresponia unilateralment, provocant múltiples operacions i un fracàs ampli en les cures. No obstant això, la presa de consciència d’un problema global va portar a l’aparició d’equips multidisciplinaris de doctors per a tractar de manera conjunta les disfuncions del sòl pèlvic.

Els resultats d’aquesta política mèdica no es van fer esperar, ja que van aconseguir incrementar en més de 30 punts els resultats positius obtinguts, fins a aconseguir el ja esmentat 95% d’èxits. Tampoc és menyspreable el grau de satisfacció de les pacients tractades. De fet, segons una enquesta realitzada sobre aquestes en un centre hospitalari basc, el 90% d’elles van atorgar una nota mitjana superior al ‘8’ a la seva satisfacció després de ser tractades com s’ha descrit en aquest text. Un 93% ja no s’acorda ni de compreses ni d’absorbents que, fins a ser analitzades, corrien del seu compte. Un 95% ha recomanat aquest sistema a una amiga que sofreix també aquesta disfunció i un 98% reconeixia que si l’hagués conegut abans, s’hagués operat abans.