Salta el menú de navegació i ves al contingut

EROSKI CONSUMER, el diari del consumidor

Cercador

logotip de fundació

Canals d’EROSKI CONSUMER


Estàs en la següent localització: Portada > Salut i psicologia > Problemes de salut

Aquest text ha estat traduït per un sistema de traducció automàtica. Més informació, aquí.

La inflamació en la vida diària i en l’activitat esportiva

La bromelina és efectiva per tractar la inflamació lleu, com la relacionada amb una torcedura de turmell o un dolor en l'espatlla, sense efectes secundaris

  • Autor: Per
  • Data de publicació: Diumenge, 11deJuliolde2010
Img raton Imatge: H Berends

Les lesions esportives i petits gestos de la vida quotidiana poden provocar inflamació a certes zones de l’organisme. Per poder tractar-la de manera adequada, el metge buscarà la causa primera, ja que pot tenir orígens molt diferents. En l’actualitat, hi ha tres famílies d’antiinflamatorios diferents per poder combatre-la. Una d’elles, constituïda per una substància natural, la bromelina, es perfila com una bona opció per a la inflamació que es manté durant un temps perllongat i les petites molèsties. A més, evita utilitzar altres fàrmacs més potents, sovint innecessaris i que poden provocar danys en el fetge, el ronyó i l’estómac.

Un ensopec en caure per les escales i que se salda amb un esquinç, l’ús abusiu de l’ordinador i, sobretot, una lesió esportiva que ocasiona una inflamació de la zona afectada. En general, un traumatisme directe -contusió- provoca una lesió en l’organisme i inflamació. Les culpables són les cèl·lules reparadoras: després d’un cop s’origina calor, que ocasiona l’augment del nombre d’aquestes cèl·lules causants de l’edema traumàtic.

En altres casos, la inflamació s’origina per un motiu tumoral o un abscés dentario. També pot inflamar-se un òrgan, com el fetge (hepatitis), el cor (la pericarditis), l’apèndix (apendicitis), a més de les amígdales (amigdalitis) o l’oïda (otitis), explica Juan García-Nieto, metge de l’esport i director de Medicina de l’Esport d’Inesport, del Centre Mèdic Teknon (Barcelona).

“La inflamació no és un perill en si. El risc és la causa que ocasiona la inflamació, que avisa que alguna cosa no funciona bé en l’organisme o que, en un plànol traumatológico, hi ha hagut un cop o una fractura”. No obstant això, en ocasions, sí constitueix un risc. És el cas de la tendinitis (tenir un tendó inflamat) ja que, si no es guareix i es prossegueix el gest que la causa, es pot ocasionar un trencament muscular. El mateix ocorre amb la capsulitis (una inflamació de la càpsula articular del dit), que pot tenir el seu origen en un cop en una taula: si no es guareix, el dolor en aquest os/os pot dificultar el gest de donar la mà o fer el moviment de pinça. “Finalment, en casos com els de l’hepatitis, cal tractar la causa, el virus que ha originat la inflamació del fetge”, aclareix García-Nieto.

Inflamació i pràctica esportiva

La inflamació associada al dolor es converteix en un avís de lesions en l’esportista

Practicar esport no és sinònim de sofrir una inflamació en alguna part del cos. No obstant això, l’activitat esportiva, sobretot si no s’està ben preparat, pot afavorir-la. Quan hi ha inflamació, l’esportista sent dolor i baixa el seu rendiment i, fins i tot, és possible que hagi de fer repòs. La inflamació associada al dolor es converteix en un avís de lesions en l’esportista, que poden deure’s a mala postura o execució, “com agafar malament els pals de golf o la raqueta de tennis”, cita García-Nieto.

La lesió antecedeix, en general, a la inflamació. No obstant això, l’esport en si també causa una inflamació dels teixits conjuntius i connectius (de tendons i músculs) que és benigna, lògica i orgànica. A més, una vegada que cessa l’exercici i es reposa, l’organisme es recupera. Per aquesta raó, quan el cos realitza un esforç de màxim nivell, en ocasions, s’administra a l’esportista antiinflamatorios després. Això no només és útil per contrarestar la inflamació originada pels impactes que ocasionen determinats esports, sinó també per ajudar a l’organisme a retornar a la seva situació basal, informa García-Nieto.

La persona que entrena de manera regular i amb cert nivell té la musculatura més acostumada a l’exercici, de manera que és més improbable que sofreixi inflamació, dolor muscular i, molt menys, cruiximent, la causa del qual es creu que correspon a una quantitat major d’àcid làctic que segreguen els músculs davant situacions de màxim esforç i que el fetge no és capaç de metabolizar. El seu origen seria aquesta suposada mala resposta metabòlica i no la inflamació.

Com més entrenat s’estigui, menys se sofriran aquests problemes. No obstant això, si es competeix al màxim nivell, hi ha més risc de contusions i, associat, més inflamació. Per aquest motiu, cal preveure amb temps un programa d’exercicis abans de l’inici de la competició i augmentar, de manera gradual, les càrregues d’exercici per arribar en forma al campionat, amb un menor risc de sofrir una inflamació.

Tres tipus d’antiinflamatorios
El dolor i la inflamació es poden alleujar amb analgésicos i amb antiinflamatorios, l’aplicació de gel o fred i les cures del fisioterapeuta. En l’actualitat, hi ha tres tipus d’antiinflamatorios per a esportistes i població general: esteroideos o corticoides, que només s’utilitzen en casos molt concrets, en els serveis d’urgències o a l’hospital, per fer una infiltració davant una ciática o quadres molt dolorosos i especials; els antiinflamatorios no esteroideos (AINES), com el diclofenaco o l’ibuprofeno, que s’utilitzen per tractar una inflamació aguda (deguda a una fractura, entre altres) i el desavantatge de les quals és que poden tenir efectes hepatotóxicos, nefrotóxicos i ser perjudicials per a l’estómac (sovint s’administren juntament amb un protector gàstric, com l’omeprazol); i les proteasas naturals, com la bromelina, amb les quals es tracten inflamacions no gaire agudes, però sí mantingudes durant un temps perllongat.

ANTIINFLAMATORIOS NATURALS

ImgImagen: Beautiful Insanity Photography
En els últims anys s’han desenvolupat diferents compostos naturals, les proteasas, que permeten tractar la inflamació de forma efectiva. Un d’ells és la bromelina, un enzim que genera l’organisme de forma natural i que ara es pot administrar per contrarestar processos inflamatorios. Aquesta substància s’extreu de la pinya i ja la utilitzaven els indis de les Índies espanyoles, comenta Juan García-Nieto.

Es pot prendre durant un període de temps més llarg, tant en el cas de les persones esportistes, després de l’entrenament o d’un partit per ajudar al fet que l’organisme retorni al seu estat basal, com entre la població general, per a certes situacions de la vida quotidiana, com la inflamació deguda a un esquinç per una ensopegada, per l’ús del ratolí de l’ordinador, un cop que provoca un hematoma, els edemes de les cames o la mala circulació.

La bromelina actuaria com antiagregante plaquetario però, segons informa García-Nieto, falten encara estudis que ho corroborin. “Durant molts anys s’han prescrit tractaments antiinflamatorios massa potents, i innecessaris en molts casos, com el diclofenaco (voltarén ®) o el paracetamol, que a més poden ser hepatotóxicos, nefrotóxicos i causar problemes en l’estómac”, assenyala. En l’actualitat es disposa de medicaments alternatius naturals per tractar la inflamació lleu, com la relacionada amb una torcedura de turmell o un dolor en l’espatlla, “efectius però sense resultats adversos i que són naturals”, precisa aquest professional.

Et pot interessar:

Infografies | Fotografies | Investigacions