Qui pensi que a salut és tan incolora, inodora i insípida com l’aigua, s’equivoca. Estudis recents avalen que el sentit de l’olfacte està connectat directament al sistema límbico, la part del cervell que controla les emocions i la memòria. D’aquesta manera, hi ha aromes que forgen la nostra personalitat amb un arrelament semblant al d’un record, una imatge o una veu; aromes que posen les coses en el seu lloc i, en certa manera, poden fins i tot guarir.
Fer olor no és més que identificar la naturalesa o l’origen de minúscules partícules aromàtiques que penetren en la nostra cavitat nasal i estimulen uns terminals nerviosos encarregats de reportar semblant contacte al sistema on, depenent del tipus d’aroma que es tracti, provoca una reacció de grat o de disgust i estimula la concreció d’una idea. Es coneix que les aromes percebudes tenen, a més, un impacte significatiu sobre l’estat anímic. Alan Hirsch (Chicago, Illinois) va comprovar en un estudi de neurologia que els pacients que havien perdut el sentit de l’olfacte presentaven un percentatge significativament major de problemes depressius i d’ansietat.
A mig camí entre la biologia molecular i la medicina alternativa, els aromaterapeutas han arribat a l’extrem d’identificar aromes capaces de revertir les crisis d’ansietat en persones claustrofòbiques tancades dins d’un ascensor estret o un aparell de tomografia axial computadorizada (TAC). Altres aromes s’ha demostrat que influeixen en alguna cosa tan rendible com millorar la productivitat en el lloc de treball.
L’aromaterapia es fonamenta, de fet, en la utilització d’un catàleg cada vegada més extens d’olis essencials derivats de flors, fulles, arrels, branques o almescs animals. Sobre la base de tals olis, la indústria farmacèutica ha desenvolupat tractaments capaços de combatre infeccions per bacteris, virus i fongs. També contenen hormones, i nombrosos nutrients.
La pócima màgica de Gatefossé
A principis de segle, el químic francès René Maurice Gatefossé treballava en el seu laboratori quan una explosió li va cremar greument el braç. Presa d’un terrible dolor, el científic va submergir el braç lesionat en una galleda en el qual guardava oli d’espígol. L’alleujament del dolor va ser gairebé immediat; però l’espectacular va ser comprovar que les ferides de la pell van sanar amb rapidesa i sense massa cicatrius, en comparació d’altres cremades que havia experimentat amb anterioritat. Gatefossé, que va quedar sorprès, va començar a estudiar amb deteniment les propietats botàniques tant de l’espígol com d’altres olis essencials. En 1928, va publicar en francès un llibre titulat Aromatherapie, encunyant d’aquesta manera un terme del que deriva aromaterapia.
«Alguns olis poden revertir episodis infecciosos, estimular el drenatge limfàtic i apaivagar l’estrès psíquic»
En aquells dies, la fascinació de Gatefossé no va despertar interès en la comunitat científica, massa ocupada en la síntesi de noves substàncies. No obstant això, durant la segona guerra mundial, Jean Valnet, metge francès, va utilitzar amb èxit varis olis essencials per tractar les ferides sofertes pels soldats en el camp de batalla. Igual que Gatefossé, Valnet va quedar prendado de les virtuts de l’aromaterapia, arribant a estendre la seva indicació en 1964 al tractament de problemes emocionals.
Puresa obliga
Els olis essencials puros són aquells que s’obtenen per mitjà de la destil·lació al vapor, que es realitza en la planta o la flor recol·lectada, extraient després els seus principis essencials i barrejant-se seguidament amb alcohol, oli d’ametlla o una altra aroma que serveixi de base. En ocasions es recorre també al premsatge en fred.
Cherie Pérez, una infermera de l’Anderson Cancer Center d’Houston, Texas, va descobrir que l’aromaterapia pot exercir un paper beneficiós en una malaltia ben poc coneguda: la fibromialgia, i a partir d’aquí va aprofundir en les propietats dels olis essencials. «Per més que no puguin repercutir directament sobre el sistema immune», assegura la infermera nord-americana, «alguns olis poden revertir episodis infecciosos, estimular el drenatge limfàtic i apaivagar l’estrès psíquic de molts malalts de càncer».
Amb tot, Pérez adverteix que alguns olis essencials poden crear toxicitat a l’organisme, «en particular quan el pacient està seguint una pauta de quimioteràpia o radiació». Així mateix, considera contraindicado l’ús de substàncies aromaterapéuticas en situacions d’al·lèrgia. El seu al·legat pretén implicar més als metges en els beneficis (i també les precaucions) que es desprenen dels olis essencials.
L’oli essencial d’espígol era utilitzat ja pels egipcis, fa 2.500 anys, per guarir insomnis, migranyes i tranquil·litzar l’ànim. Amb romaní es guarien dolors musculars i hipotensió mentre que l’olor a menta tallava vòmits i nàusees, alhora que facilitava una bona digestió. El llorer era un perfum que antics grecs i romans jutjaven molt masculí, atès que guaria èczemes, reumatismes i còlics. Les propietats terapèutiques dels olis essencials es coneixen des de l’antiguitat. Fa poc més de mil anys, les civilitzacions àrabs van donar amb un procés de destil·lació que va donar fama mundial als denominats perfums d’Aràbia, els secrets dels quals van segrestar els croats europeus per a major glòria de l’herbología occidental.
Els olis de plantes o flors segueixen formant part de l’armament aromaterapéutico actual. Encara quan no falta qui segueix fidel a la seva elaboració artesanal i concursa amb aquests productes en fires o mercats, tals substàncies es comercialitzen cada vegada més en tendes de règim, herboristerías, farmàcies i fins i tot drogueries, però convé assegurar-se que en l’etiquetatge s’especifiquin el seu origen i puresa. Com amb perfums i colònies, el seu efecte se circumscriu a la inspiració per les fosses nasals i l’absorció de la pell. Salons de massatges o fisioteràpia, balnearis i gimnasos o centres esportius no paren d’explotar les virtuts físiques d’unes olors als quals la ciència segueix la pista de bé a prop.
