El passat mes de març l’Hospital Universitari de la Pau de Madrid va realitzar el primer trasplantament multivisceral pediàtric que, per les seves característiques i pel nombre d’òrgans trasplantats s’ha saldat amb èxit a Espanya. Sis òrgans, estómac, duodeno, intestí, pàncrees, fetge i melsa, van ser implantats a una nena de 18 mesos. La intervenció, considerada un rècord per la seva complexitat a Europa, posa de manifest la capacitat professional en un àmbit on Espanya destaca per mèrits propis: el model impulsat per l’Organització Nacional de Trasplantaments ha estat adoptat com a referència en un gran nombre de països.
Als dos mesos d’haver practicat amb èxit la complicada operació, el madrileny hospital de la Pau va donar a conèixer el trasplantament multivisceral realitzat a Cristina, un bebè de 18 mesos. Durant la intervenció, practicada el passat 25 de març, el seu petit cos va ser objecte del primer trasplantament de sis òrgans practicat fins ara a Espanya i, d’aquestes característiques, també a Europa. Estómac, fetge, melsa, duodeno, intestí i pàncrees li van ser reemplaçats amb èxit per un equip de l’hospital.
L’operació, des de l’extracció d’òrgans a l’implant, es va perllongar per espai de 24 hores. El temps de cirurgia va ser d’11 hores aproximadament. Després, la petita va romandre mes i mitjà convalescent a l’hospital. El 9 de maig va rebre l’alta metgessa i ara es troba a la seva casa, on segueix una recuperació «absolutament normal», assegura Manuel López Santamaría, cap de la Unitat de Trasplantaments Digestius i coordinador de la complexa intervenció.
Est és el primer transplante de diverses vísceres o òrgans sòlids que s’efectua amb èxit a un nen a Espanya i el de major dificultat. Per a la intervenció es va necessitar un equip multidisciplinari compost per especialistes en cirurgia pediàtrica, gastroenterología, hepatología, nutrició, anestèsia, reanimació i teràpia del dolor, entre uns altres. La tècnica utilitzada es denomina en l’argot quirúrgic cluster (racimo en anglès). Significa que a la petita li van ser trasplantats els sis òrgans abdominals en bloc.
La supervivència dels trasplantaments hepàtics pediàtrics a Espanya se situa al voltant del 99% als cinc anys
«Però aquest espectacular, nou i noticioso trasplantament no sorgeix per generació espontània», remarca el doctor López Santamaría mentre repassa els 20 anys d’obstinació i il·lusió en els quals l’equip que dirigeix ha anat adquirint experiència en trasplantaments infantils. «Començant cada dia amb ganes», afirma, «i sempre mirant per on corren els vents en aquest terreny».
Més de 400 trasplantaments
Els resultats obtinguts per l’Hospital La Pau són «difícilment superables», afegeix l’especialista. Més de 400 trasplantaments hepàtics infantils s’han dut a terme en els seus quiròfans des que l’equip de trasplantaments pediàtrics va començar la seva marxa en 1986. Avui, l’hospital realitza el 50% del total de trasplantaments de fetge a menors a Espanya, «amb una supervivència propera al 99% als 5 anys de la intervenció». Les estadístiques es poden comparar amb les dels millors hospitals nord-americans i europeus.
Des de 1995, el 60% dels trasplantaments hepàtics de l’Hospital Universitari de la Pau s’efectuen amb empelt reduït, que aprofita un fetge per a dos pacients, o dedonant viu, o segmentario de cadàver. Tot això ha possibilitat una reducció de la mortalitat durant l’espera mentre arriba l’òrgan, que actualment se situa per sota del 2%. Les dades han convertit al centre sanitari en punt de referència en trasplantaments pediàtrics a Espanya. L’any passat va practicar més de 400, entre ells, la meitat de totes les substitucions de fetge en nens que es realitzen al país.
Cada any es duen a terme a Espanya entre mig centenar i 65 trasplantaments infantils. Els donants normalment són nounats amb alguna anomalia en el part o alguna malformació incompatible amb la vida; nens de 5 a 12 anys que hagin sofert una hemorràgia cerebral o un traumatisme que els causi la mort com a caigudes de la bicicleta, accidents de cotxe o moto, i adolescents que hagin sofert un accident o un incident vascular.
Trasplantaments diferents
No és que els trasplantaments pediàtrics siguin més complicats que els que es practiquen a persones adultes. El doctor López Santamaría prefereix dir simplement que «són diferents», perquè tots tenen la seva complexitat. No obstant això, sí rebla que han de ser efectuats per «professionals específicament entrenats, especialitzats en l’àmbit pediàtric i amb una infraestructura hospitalària concorde a aquesta superespecialización». El que vol dir és que els nens sempre són «pacients especials» en tots els aspectes.
En qualsevol cas els trasplantaments a nens són infreqüents, malgrat que hi hagi excepcions com la dels trasplantaments intestinals, que es practiquen en dos de cada tres ocasions a menors de 18 anys i en un elevat percentatge a petits de menys de dos anys. L’explicació obeeix a la lògica: a Espanya només neixen 400.000 nens a l’any, per tant la població infantil és molt inferior a l’adulta.
D’altra banda, «el nombre de donacions infantils és limitat», tal i com explica el coordinador de l’Organització Nacional de Trasplantaments (ONT), Rafael Matesanz, «perquè afortunadament al nostre país no es moren molts nens». I, encara que sembli paradoxal, «per ser donant s’ha de morir en un hospital i amb bona salut», precisa. No són vàlids els òrgans d’una persona morta per malaltia tumoral o transmissible. D’altra banda, existeix un problema afegit a la compatibilitat del grup sanguini: la compatibilitat de la grandària dels òrgans. En una paraula, han de cabre en el cos del receptor.
La mare de la petita Cristina, que es recupera favorablement al seu domicili encara que amb les limitacions pròpies d’un pacient recentment trasplantat, deia que no tenia paraules per agrair a la família del bebè donant de tots els òrgans -mort als sis mesos d’edat i amb el mateix pes que la seva filla- les perspectives de futur que ara se li obren a una nena que, segons els facultatius, «no tenia cap sense el multitrasplante».
Hi ha estudis que reflecteixen com l’acte de la donació d’òrgans d’una persona jove pot fer «retrocedir a la mort fins a 57 anys». Si se sumen els anys de vida dels receptors dels òrgans del donant el resultat rondaria aquest temps, afirma Rafael Matesanz. I és que un sol donant pot tenir dos receptors de ronyó, almenys un de fetge, un altre de cor i un altre de pulmó, comenta el cirurgià López Santamaría.
Tant el coordinador nacional de trasplantaments com el metge de la Pau coincideixen en opinar que mai s’està preparat per a la mort d’un ser estimat. No obstant això, tots dos coincideixen en fer una trucada a la reflexió perquè saben que la generositat de donants i familiars, quan es tracta de menors, pot salvar vides.Dades de l’ONT posen en relleu que Espanya és des de fa temps el país del món amb l’índex més alt de donacions d’òrgans, que en el 2005 van ascendir a 1.546, la qual cosa significa 35,1 per cada milió d’habitants. El 90% de les persones són favorables a la donació d’òrgans. El percentatge de donacions ha augmentat considerablement en els últims anys. En 1989 era de 14,1 per milió de persona, la qual cosa deixava a Espanya a la zona mitjana-baixa d’Europa. Les dades actuals dupliquen amb escreix aquesta xifra i col·loquen al nostre país davant d’Estats Units, Itàlia, França i Portugal, que van a continuació però amb prou feines aconsegueixen el ràtio de 25 donacions per milió.
