Salta el menú de navegació i ves al contingut

EROSKI CONSUMER, el diari del consumidor

Cercador

logotip de fundació

Canals d’EROSKI CONSUMER


Estàs en la següent localització: Portada > Salut i psicologia > Psicologia i salut mental

Aquest text ha estat traduït per un sistema de traducció automàtica. Més informació, aquí.

Lisa Appignanesi, escriptora experta en la vida i obra de Sigmund Freud

Ningú pot dir que està malalt pel simple fet de no ser feliç

  • Autor: Per
  • Data de publicació: Dimarts, 24deFebrerde2009

Imatge: CONSUMER EROSKI

El seu nom autèntic és Elsbieta Borenztejn i va néixer en Lodz (Polònia) al final de la Segona Guerra Mundial. Després de viure, créixer i estudiar a París (França) i Mont-real (Canadà), Appignanesi es va traslladar a viure a Londres (Regne Unit), on va passar de dirigir un institut d’arts contemporànies a presidir el Pen Club britànic (associació d’escriptors). Experta en la vida i obra de Sigmund Freud, autora d’una dotzena de novel·les, periodista i locutora de radi i televisió, aquesta escriptora va visitar recentment Barcelona per pronunciar una conferència a propòsit dels trastorns alimentaris i de la publicació del seu últim llibre sobre la depressió en les dones: Bad, Mad and Sad (Dolenta, boja i trista).

L’anorèxia és un problema de salut de dimensió social. Culpem als modistes?

No tan de pressa. És cert que la utilització de models extremadament primes en les desfilades i la publicitat ha propiciat una moda nefasta entre les dones -no només en noies adolescents, també en dones adultes i nenes- però la dimensió psicosocial de l’anorèxia va molt més allà de l’univers de la moda. Segles enrere, moltes novícies morien com a conseqüència de processos anoréxicos que en aquells dies tenien més que veure amb els arravataments místics que amb la moda. Catalina de Siena o la mateixa Teresa de Jesús vindrien a ser icones d’un cicle pervers que, no obstant això, s’interpretava sota un prisma de santedat. En la història més recent, hi ha personatges que s’han erigit com a icones d’una imatge romàntica de la dona i que, no obstant això, van sofrir en silenci i van donar forma d’anorèxia al seu sofriment. Un bon exemple ho tenim en la fundadora de la Creu Vermella, la infermera Florence Nightingale.

Moda i publicitat, els arravataments místics, el sofriment existencial… Què més factors incideixen en l’anorèxia de les dones?

Afegiria tres: la plaent sensació de control (soc capaç de no menjar, puc viure sense l’esquer que la societat m’imposa, puc aprimar tant com vulgui, no soc esclava de cap tipus d’apetit…), les situacions de desestructuració familiar (no menjar com a protesta contra un ordre familiar absurd, feridor o alienante) i una fòbia o por a les relacions sexuals (més propi de l’adolescència, i estudiat amb detall per Sigmund Freud).

Què li va portar a escriure un llibre com “Bad, Mad and Sad”?

La constatació que els trastorns depressius són molt més habituals en dones que en homes sense que existeixi per a això una raó biològica de pes. En el llibre repasso la relació de les dones amb la ciència de la ment des del segle XIX als nostres dies.

A quina conclusió va arribar?

Primer, gens nou, que la qualitat de vida de les dones es troba a tot el món bastant per sota de la dels homes. Dit això, la psicologia ha descobert que les dones reaccionem davant el dolor, la frustració o la tristesa de formes no sempre assimilables als patrons masculins. La ciència va tenir així que fer front a un ampli ventall d’actituds i conductes de les dones que no era fàcil d’encasellar però que, sota un comú denominador de “tristesa”, van passar a engrossir el capítol elevat de les depressions.

Però la relació de les dones amb els conflictes de conducta parteix de molt abans que el segle XIX.

“L’empatia del lector amb els personatges d’una novel·la o d’un poema exerceix un benefici terapèutic”En efecte. Jo em limito a una col·lecció de casos psiquiàtrics documentada. No obstant això, és obvi que hi ha descripcions molt anteriors a aquesta època. Les més famoses pot ser que estiguin recollides en obres immortals de la literatura universal com “Les Bacantes”, obra pòstuma d’Eurípides, escrita l’any 406 a. de C. Allí es relata amb una precisió gairebé quirúrgica com les dones de Tebas embogeixen per obra de Dionisos. Macbeth, escrit per William Shakespeare en 1605, il·lustra també com Lady Macbeth adona de la seva ambició al preu de la bogeria mental… Són aquest tipus de relats els que possiblement intriguessin a Sigmund Freud per analitzar els primers rudiments científics de la “histèria femenina”.

Com a periodista, escriptora i capdavanter cultural, vostè defensa que llegir és beneficiós per a la salut i que la paraula guareix.

No es tracta d’una impressió que jo tingui, sinó d’una constatació científica. A Londres, vaig prendre part recentment en un debat titulat “La lectura guareix”, organitzat per The Reader Organisation (una organització anglesa de lectors de llibres) i la revista mèdica “The Lancet”. El debat va concloure que una lectura organitzada causa efectes terapèutics en persones amb malaltia mental, nens amb problemes d’escolaritat o malalts terminals que fan front a situacions depressives.

Situem biblioteques als centres de salut?

No és una idea desgavellada. Llegir llibres pot guarir tant com consumir pastilles, recreant una idea central del jo i del món que ens envolta, amb els seus problemes, els seus conflictes i la necessitat d’interaccionar. Els estudiosos del comportament han descobert que l’empatia del lector amb els personatges d’una novel·la o d’un poema exerceix un benefici terapèutic ostensible. Un filòsof, Ian Hacking, manifestava que en l’obra cultural de cada generació “es donen regles particulars per fer front a la bogeria”.

El seu admirat Sigmund Freud també va postil·lar la repercussió dels clixés literaris en la conducta humana.

Freud pot ser que hagi exercit una influència major entre els narradors que entre els mateixos psiquiatres o psicòlegs. En certa manera, va anar l’inventor d’una a narrativa del jo molt propera a la de Proust. En llibres com “La psicopatología de la vida quotidiana” ens parla de conflictes habituals en les vides de tot home i de tota dona sense excentricitats, sobre la importància de petites coses que solem oblidar i sobre el poder terapèutic de l’amor, de la tendresa.

El llibre que acaba de publicar no és, en absolut, un manual d’autoajuda per a dones en crisis. Més aviat a l’inrevés, en ell fa gala d’un cert “pessimisme intel·lectual”.

Amb independència de si els conflictes de conducta estan ben o malament diagnosticats, bé o malament atesos, bé o malament tractats amb els elements que disposem, la veritat és que creixen cada vegada més en nombre i en complexitat. Arribats a aquest punt, no ser feliç, no aconseguir un orgasme de tant en tant, no ser ric ni famós genera ansietats i frustracions molt difícils d’encasellar i d’analitzar… No anem bé per aquest camí.

Quin tercera via proposa?

La simplificació. I si el normal fos no ser feliç excepte en explicades ocasions, lligar el just, gaudir d’un sol minut de glòria i sortejar la penúria econòmica com fa la major part del món? Des de la cultura s’ha imposat una imatge de realitat passada de revolucions. Des de la medicina correm el risc d’acabar classificant aspectes com la pobresa a manera de malaltia.

Vol afegir una mica més?

Es diu que el dèficit d’atenció i hiperactivitat cala cada vegada més entre la població infantil occidental. I si els nens i les nenes estiguessin massa distrets amb televisions, videoconsoles i xats d’ordinador com per parar esment a les petites coses necessàries que importen? A Japó creixen les depressions de les dones menopáusicas casades. I si no fora a causa de desarreglos hormonals sinó al simple fet que es veuen obligades a conviure amb algú que ara no té treball (jubilats) i que ha estat absent de les seves vides durant tot el temps transcorregut? Ningú pot dir que està malalt pel simple fet de no ser feliç.Virginia Woolf o Marilyn Monroe són exemples de dones que en teoria haurien d’haver estat felices i no ho van anar en absolut. Britney Spears passaria per un exemple més recent.

Néixer dona és exposar-se a un major tràfec psicològic: menstruacions, embarassos, parts, menopausa…

Pot ser que ens toqui ballar amb les hormones més “lletges” i que, per això, estiguem predisposades a sofrir més depressions o ansietats. Però en l’adolescència ocorre el mateix, les hormones es disparen i alteren el comportament al límit dels trastorns de personalitat. Es tracta d’alguna cosa normal, fisiològic, consubstancial… No anem tan ràpid a classificar com a bojos als nostres joves, ja que aquesta classificació exclou, margina i fereix.

CAUSES DE MALALTIA MENTAL

Img
Imatge: brunopp

En el seu llibre, Lisa Appignanesi cita casos esborronadors de dones “boges, dolentes i tristes”. En 1810, l’autora descriu com en Bedlam, el primer asil de salut mental (manicomio) del Regne Unit, els científics havien identificat fins a setze causes de malaltia mental, “entre les quals se citen la mala sort, la pena, el dolor, l’amor, l’orgull, la gelosia, l’addicció a l’alcohol, la religió i el metodismo”. Appignanesi adona d’un manual d’aquell centre, amb 950 pàgines, que conté diagnòstics específics i esquemes terapèutics “que en alguns casos segueixen en vigor”.

Un altre cas extret del llibre d’Appignanesi es refereix a Celia Brandon, una dona que va ingressar en el Royal Edinburgh Hospital en 1915 i que va ser la primera pacient en la història de la medicina britànica que va ingressar sota la denominació de “cas freudiano”. La dona, que desconeixia per complet a Freud i que no havia llegit mai cap llibre, referia els seus somnis i la seva sexualitat de forma desinhibida i meridiana. Els terapeutes no sabien com classificar el seu comportament i van optar per inscriure una “bogeria il·lusòria sistematitzada”, com a conseqüència que Brenda associava els seus somnis “a una mera expressió dels seus desitjos i els seus temors en la vida”. Però el llibre d’aquesta autora subratlla també realitats molt més crues. Un estudi dut a terme en 2004 en el Regne Unit conclou que per cada home que intenta el suïcidi en aquell país, ho han intentat ja nou dones.


Et pot interessar:

Infografies | Fotografies | Investigacions