Article traduït per un sistema de traducció automàtica. Més informació, aquí.

Llistes d’espera

Oftalmologia, neurologia i cirurgia vascular registren les llistes d'espera més llargues
Per miren 7 de febrer de 2003

Les llistes d’espera figuren com l’assignatura pendent de la sanitat pública espanyola. Acabar amb elles o, almenys, reduir-les de manera considerable, és, en aquests moments, molt difícil i les seves conseqüències “inadmissibles”. La situació s’agreuja en el cas de les persones majors, el feble organisme de les quals no entén de terminis i obliga al 90% dels ancians amb malalties cròniques a acudir al servei d’urgències abans de la cita prevista amb l’especialista.

Principals riscos

L’oficina del Defensor del Poble ha publicat recentment un informe sobre les llistes d’espera en la sanitat pública. L’estudi deixava al descobert les manques del sistema i estipulava en sis mesos el temps mitjà de demora tant en proves diagnòstiques com quirúrgiques. Això significa que una persona malalta realitza, com a màxim, tres visites anuals a l’especialista i accedeix a un quiròfan mig any després d’haver-se-li detectat una patologia concreta.

La situació és preocupant i es torna molt greu quan afecta la denominada tercera edat, “ja que es produeix una deterioració funcional que comporta, a vegades, anomalies irreversibles”, assenyala Antonio Andrés Burgueño, assessor mèdic de CEOMA (Confederació Espanyola d’Organitzacions de Majors). “De fet, -continua- el 90% dels pacients majors de 65 anys amb patologies cròniques acudeix a urgències abans de la cita prevista amb l’especialista”. “Sens dubte, aquesta és gairebé la regla”, confirma el vicepresident de la SEGG (Societat Espanyola de Geriatria i Gerontologia), Joaquín Midón.

La llista d’espera més nombrosa, la d’oftalmologia, és un clar exemple que perjudica la qualitat de vida dels majors, encara que les esperes també són importants en reumatología (fins a vuit mesos), neurologia (onze mesos) o cirurgia vascular (15 mesos).

“Hi ha dues patologies, suposadament no greus, que tenen especial repercussió sobre els ancians. Són les intervencions de cataractes i de pròstata”, reflexiona Joaquín Midón. “La limitació en tots els aspectes vitals i funcionals que suposa la falta de visió o ser portador d’una sonda urinària mentre s’espera una solució definitiva és incalculable quant a qualitat de vida, però també quant a consum de recursos sanitaris i socials per part d’altres persones”, afegeix.

En l’informe del Defensor del Poble es posa de manifest també l’existència de casos en els quals el pacient ha d’esperar set mesos per a la col·locació de pròtesi de maluc, vint mesos per a la de genoll i “xifres espectaculars i inacceptables”, denuncien en CEOMA, per a la cirurgia de varices i rehabilitació. “En conjunt, 328.836 persones esperant cirurgia i 7.633 d’elles més de sis mesos”.Problemes que es poden complicar, per exemple, amb una caiguda i exigir una intervenció més delicada i immediata.

Un cas especialment difícil en el moment actual és la demència. “Es tracta d’una patologia crònica i sense tractament curatiu que genera un gran sofriment personal i familiar i que requereix d’un abordatge complicat, multidisciplinari i, sobretot, el més primerenc possible perquè els tractaments disponibles siguin més eficaços i la disminució del mal i així com de la despesa sanitària i social sigui més eficient”, apunta Midón.

Causes del retard

El Parlament Europeu ha alertat del progressiu envelliment de la població que, al seu judici, “pot deteriorar la qualitat dels serveis sanitaris a les persones majors”. En aquesta línia, ha instat als diferents governs a prendre mesures preventives i ha insistit en les conseqüències del dèficit dels recursos en la seguretat social. Les unes i les altres constitueixen importants desavantatges a l’hora d’atallar les llistes d’espera.

La pràctica de les “agendes tancades” tampoc ho posa gens fàcil, en impedir que el pacient sigui si més no inclòs en la llista d’espera. La frase “ja li cridarem”, a la qual es recorre amb freqüència per a no donar la cita en el moment en què se sol·licita, és el més habitual en aquests casos.

Una altra de les causes d’aquesta situació “inadmissible” és l’efecte embut originat per l’afluència de molts pacients i la generalització de proves diagnòstiques “innecessàries” que, a causa de la demora en la següent visita a l’especialista, acaben perdent validesa i requereixen ser repetides. “Es precisa una organització més eficient”, recomana el vicepresident de la SEGG. El fet és que no s’ha d’esperar per a acudir a l’especialista quan es detecta alguna anomalia, però tampoc ser alarmistes i tapar el servei.

“D’altra banda, l’espera s’accentua pel fet que, en alguns hospitals, les llistes comencen oficialment a córrer només quan et donen una data, que també té la seva llista d’espera. Després vindrà la llista d’espera per a les proves diagnòstiques, de les llistes de les quals ni tan sols hi ha dades en la major part dels hospitals. I el procés és acumulatiu”, denúncia CEOMA.

Solucions

A l’inici de l’any, la ministra de Sanitat i Consum, Ana Pastor, va presentar a les comunitats autònomes el projecte de Reial decret pel qual s’estableixen les mesures per al tractament homogeni de la informació sobre llistes d’espera que té cada centre sanitari.

D’aprovar-se, asseguren des del Ministeri, “els ciutadans disposarien d’informació homogènia i periòdica sobre la situació de les demores, les quals es pretén siguin el més curtes possibles”. No obstant això, per a les associacions que defensen els interessos dels majors, no sembla suficient.

“Cal que s’acceleri l’Avantprojecte de Llei de Cohesió i Qualitat del Sistema Nacional de Salut, i que el Ministeri de Sanitat i Consum, alliberat de les pressions diàries de la gestió, defineixi aviat les garanties i el temps màxim d’accés a les prestacions sanitàries, la posada en marxa d’auditories externes, i l’obligatorietat d’un sistema d’informació fiable, que eviti en aquest cas la (aparentment) vergonyosa falta de dades existent”, subratllen en CEOMA.

A més, per a aquests col·lectius, és “imprescindible” ampliar la despesa pública, almenys, un punt sobre el PIB, “per a estar al nivell dels països del nostre entorn”. “Si hi ha recursos econòmics -puntualitza Antonio Burgueño-, augmentaran les possibilitats d’acabar amb les llistes d’espera. Una actuació a la qual contribuiria també l’aposta per especialitats específiques de geriatria multidisciplinària”.

“És fonamental la universalització de l’assistència geriàtrica i dels serveis de geriatria hospitalaris en tota la xarxa pública, perquè les prioritats puguin establir-se amb rigor i d’acord amb l’evidència científica i reduir al mínim la invalidesa evitable”, explica Joaquín Midón. “Quan un ancià perd o veu deteriorada la seva capacitat de desembolicar-se per si mateix, l’abordatge ràpid del problema clínic que l’ha produït és bàsic per a aconseguir la recuperació total i prevenir la dependència”, adverteix.

A més d’aquestes solucions, el vicepresident de la SEGG incideix en la necessitat de proporcionar als equips d’atenció primària més mitjans tècnics i humans. “D’aquesta manera, podrien assumir un major nombre de patologies sense necessitat d’enviar al pacient a l’especialista”. “També seria important augmentar les hores de funcionament de les tecnologies, el nombre de punts intermedis d’atenció continuada fora dels hospitals i conscienciar a la població de les repercussions globals d’un mal ús dels serveis”, indica Midón.

Sobre la possibilitat de facilitar l’accés a les persones majors de tota la Unió Europea als sistemes sanitaris dels països membres, el Defensor del Pacient (ADEPA) es mostra taxatiu: “No estem d’acord amb aquesta mesura, seria més eficient habilitar quiròfans en dies de festa o caps de setmana i contractar més personal”, assenyala el secretari d’ADEPA, Ramón Prieto.

Recomanacions al pacient

Fidel al seu nom, el Defensor del Pacient vela perquè els malalts rebin l’atenció sanitària pertinent de manera que el seu estat no empitjori. Ramón Prieto justifica, fins i tot, la necessitat d’acudir a la sanitat privada “quan la deterioració física és important i el sistema públic no dóna una solució”.

ADEPA té previst en aquests casos un mecanisme pel qual l’afectat pot sol·licitar a la sanitat pública el reemborsament de les despeses. “Sempre que el pacient, post la seva malaltia, s’hagi vist obligat a prendre aquesta decisió”.

A més, el Defensor ha elaborat les següents recomanacions per als afectats per llistes d’espera excessives:

  • Quan es necessiti una prova important, com ara una mamografia, escàner, ressonància, una intervenció quirúrgica o la necessitat d’acudir a un especialista, i l’espera depassi els dos mesos (per a la mamografia), tres mesos (per a l’escàner), un mes (per a la ressonància), etc., el pacient demanarà la Fulla Oficial de Reclamacions on deixarà constància escrita de la seva situació i de les possibles seqüeles que puguin aparèixer a causa del retard.

  • Com han assenyalat els Tribunals, el mal que se sofreixi serà antijurídic quan vingui donat per una llista mal gestionada o irracional, de durada exagerada, quan hi hagués un error en la classificació de la prioritat del malalt o quan en el curs d’aquesta espera es produïssin empitjoraments o deterioracions de la salut que portin seqüeles irreversibles o que, sense arribar-la a anul·lar, sí que mitiguin l’eficàcia de la intervenció esperada.

  • En aquests casos cal iniciar una Reclamació sobre Responsabilitat Patrimonial de l’Administració Sanitària (Via Contenciós-Administrativa) sol·licitant la indemnització pels danys i perjudicis ocasionats per la llista d’espera.

“El problema ve a l’hora de rebre aquesta indemnització, ja que, en haver estat transferides les competències en matèria de sanitat a cada comunitat autònoma, no queda clar de qui és la competència en cas de negligències ocorregudes abans d’aquest procés”, es queixa el secretari del Defensor del Pacient.