Un article utilitzat en el procés de desenvolupament i creixement dels nens, l’andador, està en l’ull de l’huracà. Un informe elaborat per un equip de metges irlandesos ha posat en dubte la funcionalitat i la conveniència d’usar un element infantil molt estès en llars de tot el món durant les últimes dècades. L’ocupació del tradicional tacatá, aquest que té forma circular amb rodes que faciliten el desplaçament del nen i que no cal confondre amb l’anomenat correpasillos, ha estat desaconsellat pel grup investigador dublinés després d’arribar a la conclusió que «ralenteix el desenvolupament» dels petits. L’estudi científic va ser dut a terme en col·laboració amb els pares d’un total de 190 bebès: 107 nenes i 83 nens.
En un article publicat per la prestigiosa revista mèdica britànica The British Medical Journal s’informa que l’ús de l’andador retarda el gatejo i el moment en què es comença a caminar, entre altres funcions motrius. La directora de la recerca, la doctora Mary Garrett, assegura que el desenvolupament dels bebès que usen tacatá és «bastant més lent» si es compara amb aquells petits que no ho utilitzen. Segons les dades aportades pels experts, la majoria dels nens que se serveixen de l’andador comencen a usar-ho a partir de les 26 setmanes de vida i ho abandonen a les 54. Garrett precisa que la durada mitjana de l’ocupació de l’andador «se situa entorn de les 26 setmanes».
Antonio Calvo, metge especialista en ortopèdia infantil de l’hospital biscaí de Creus, assegura no estar «res sorprès» pels resultats de la recerca i es mostra «totalment contrari» a l’ocupació d’aquest aparell. «Els bebès compten amb una sèrie de terminacions sensitives i tèrmiques que curiosament es concentren en el peu. Aquest és un punt fonamental en el creixement i el procés cognoscitivo dels nens. Es tracta d’un òrgan d’informació tàctil, molt important, que el tacatá anul·la amb el pas de temps», explica.
El primer pas
L’informe mèdic confirma l’existència de diferències considerables entre els nens que utilitzen l’andador i els que no, sobretot a l’hora d’establir el moment en què aconsegueixen posar-se dempeus i caminar sense l’ajuda d’un adult. Mentre els primers triguen un total de 57 setmanes a estar dempeus pels seus propis mitjans, els segons empren una mica més de 53. Les xifres tampoc canvien quan es tracta de «caminar sense suports». Les conclusions de la recerca revelen que els nens que usen el tacatá triguen tres setmanes més a donar el seu primer pas que la resta dels petits.
Calvo advoca a tot moment per deixar que els nens aprenguin sols. «Els bebès que creixen de forma natural, sense el tacatá, adquireixen l’equilibri i la força necessària per al seu desenvolupament molt abans que els nens que ho utilitzen», argumenta. Encara que descarta que l’ocupació de l’andador pugui tenir conseqüències nocives per als petits en un futur, sí considera que «podrien donar-se algunes anomalies». «No m’agradaria crear alarma social però si es fes un estudi detallat, amb una sèrie d’estadístiques de seguiment, estic segur que en poc temps ens trobaríem amb algun tipus d’anomalies en els genolls i els peus dels petits», vaticina.
El rebuig d’aquest ortopeda cap a l’andador li porta a sostenir que els nens que ho usen «són més maldestres» que la resta. «El nen ho aprèn tot amb un control. Els que gategen fan un entrenament físic i intel·lectual, perquè aprenen; i els que usen el tacatá són més propensos a sofrir lesions. No obstant això -subratlla Calvo- si els pares es decideixen per l’andador han de tenir en compte que els peus han d’arribar clarament al sòl».
El fenomen dels tacatás es va propagar a Espanya en els anys 60 i 70. Segons Antonio Calvo, el seu ús en el dia d’avui «és menor» que fa uns anys, però «segueix existint».
