«Podem guanyar la batalla a la distròfia muscular de Duchenne». Aquestes són les esperançadores paraules de Luis García, de l’Institut de Miopaties de París, sobre aquest tipus de distròfia muscular, una greu malaltia dels músculs que afecta a nens i que encara no té cura. Per fortuna, els experiments realitzats amb una variant de teràpia gènica en diferents models animals van per bon camí. Només cal passar de la teoria a la pràctica, ha explicat García a Barcelona, on ha estat convidat pel Centre de Regulació Genòmica i el Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona.
És la miopatia més freqüent i la més greu, encara sense tractament, descrita per [Guillaume Benjamin Amand] Duchenne en 1860. Afecta només a homes i està lligada al cromosoma X. Les dones són portadores sanes. Els seus símptomes apareixen entre els tres i cinc anys. Als deu, els nens ja necessiten cadira de rodes. Tots els músculs s’afebleixen i el cor també malalta.
Als afectats els falta una proteïna, la distrofina. Sense ella, els músculs són més fràgils i es destrueixen espontàniament.
El gen es va descobrir fa 20 anys. Però fins ara no ha existit la tecnologia adequada per desenvolupar la teràpia gènica que ens permetrà guarir la distròfia.
La freqüència és d’un home sobre 3.000 o 3.500. Dins de les malalties classificades com a rares, és la més freqüent. La meitat dels casos es donen en persones sense antecedents familiars.
Quan vaig començar a investigar en aquesta malaltia, fa aproximadament 20 anys, era de tan sol 18 anys. Avui, en canvi, hi ha persones de 30 o 35 i, fins i tot, algun cas que arriba fins als 40 anys.
«Als afectats per la miopatia de Duchenne els falta una proteïna, la distrofina, la qual cosa provoca una fragilitat extrema en els músculs»Amb fisioteràpia i esteroides que, sense arribar a guarir, han millorat la qualitat de vida d’aquests nens. La cirurgia permet també millorar problemes relacionats amb l’escoliosi que sol portar aparellada, mitjançant artrodesis, tècnica que consisteix a col·locar unes barres de fixació en la columna. En els casos en els quals apareixen problemes respiratoris associats, se’ls realitza una traqueostomia per administrar ventilació mecànica. Malgrat que les condicions de vida es deterioren amb el pas del temps, s’han aconseguit avanços més que notables.
A utilitzar com a vector un virus, que ens serveix per introduir en les cèl·lules un gen una mica particular que va a facilitar el salt d’exón. És una manera de modificar l’àcid ribonucléico missatger (ARNm), que llegeix la informació genètica, i de fer que l’organisme pugui sintetitzar una variant de la distrofina.
El nostre objectiu és rehabilitar el producte del gen mutat. El nostre gen-medicament té l’objectiu d’enganxar-se a l’ARNm per arreglar-ho i facilitar el salt d’exón. Aquest ARN és més curt. És com llevar una paraula d’una frase, però que aquesta segueixi sent comprensible.
Sí, hi ha diverses línies de recerca. A EUA treballen en teràpia gènica amb gen de substitució; en el nostre institut, a París, amb salt d’exón. Existeixen altres grups que investiguen amb salt d’exón amb cèl·lules sintètiques.
L’exón és la part del gen que té el contingut de la paraula en la frase. L’intrón és la part de la seqüència del genoma que serveix per editar els exones. És com el programa Word Perfect d’un ordinador, en el qual els exones serien les paraules escrites i els intrones regularien l’edició d’aquestes paraules, la cursiva o la negreta.
En ratolins i gossos. I ha donat bons resultats. El ratolí és més petit, amb només 20 g de pes, i la teràpia més fàcil d’aplicar. El gos pesa mil vegades més i és més difícil aplicar-la perquè cal injectar mil vegades més vector, encara que els resultats han estat bons. El proper pas serà provar-la en un assaig clínic en nens.
Sí, segurament. La malaltia és també més greu en el gos que en el ratolí. El ratolí, que camina més o encara sort, no pot córrer molt. Però el gos gairebé no pot caminar i en aplicar la teràpia observem un benefici clínic. Científics americans i japonesos ho han dut a terme amb èxit.
Sí, una sola administració del virus és efectiva i duradora, i sense efectes tòxics a llarg termini. Però, com es tracta d’un virus, sempre existeix un risc puntual, encara que superat aquest període no es presenten més problemes. En canvi, amb els components químics per aconseguir el salt d’exón, aquest problema relacionat amb el virus no existeix, però cal tenir en compte que són molècules que s’injecten diverses vegades, cada dos o tres mesos, i que no són biodegradables. Per aquest motiu àdhuc no puguem determinar amb precisió els seus efectes a llarg termini.
Ja hi ha un assaig dissenyat en fase I amb molècules sintètiques; el proper any començarà un altre a Anglaterra amb morfolinos per a salt d’exón. Els experts asseguren que amb la teràpia per salt d’exón, poden intentar-ho en un termini d’un any i mitjà. La idea no només és provar si funciona sinó que els voluntaris aconsegueixin un benefici clínic. En comptes d’aplicar una injecció intramuscular local, l’objectiu és administrar-la directament en els gots sanguinis per obtenir més probabilitats de distribuir el virus en territoris significatius i d’aconseguir benefici.
No hi ha molts grups de recerca treballant en això, només quatre o cinc laboratoris de gran qualitat, però amb pocs mitjans. Però estan segurs que aquesta batalla es vaig poder guanyar. «L’home ha anat a la lluna. És un somni. Per què no podem aconseguir-ho?».
Els comitès d’ètica, de moment, no els posen moltes dificultats per iniciar els assajos. S’asseguren que no s’utilitzi al pacient. «Ho protegeixen, però no impedeixen treballar. Ens ajuden i aconsellen», afegeix García. L’expert no s’atreveix a donar una data, però les dades indiquen que van per bon camí vists els resultats en animals. «Ara que coneixem la teoria», explica, «cal portar-la a la pràctica mitjançant les regulacions adequades».
