Article traduït per un sistema de traducció automàtica. Més informació, aquí.

Mala olor de peus

Infeccions i sudoració excessiva creen un important problema social a qui el pateix
Per nuria 14 de febrer de 2005

Et fan olor els peus! Aquesta frase innocent i sovint pronunciada en to jocós implica, en realitat, un important trastorn provocat per infeccions i sudoració excessiva, que pot derivar en problemes d’índole social i laboral per a qui el pateix, a Espanya una de cada quatre persones. I és que, encara que al principi bastaria amb mantenir una correcta higiene i usar calçat transpirable, en casos extrems fins i tot pot ser necessària una petita operació quirúrgica per a interrompre l’emissió de la suor corporal. Preguntats pel millor tractament, els podòlegs advoquen per acudir a l’especialista per a establir un diagnòstic adequat i alerten del perill de recórrer a remeis casolans quan es desconeixen les causes de la mala olor.

Causes i conseqüències

Cada dia, la pell es descama i allibera una sèrie de bacteris que causen la mala olor dels peus. Es tracta d’una funció habitual del cos humà les conseqüències del qual, no obstant això, poden ser més greus del que sembla. “L’olor de peus no sols és una sensació desagradable per a les persones que envolten al que el pateix, sinó que per a la persona que el sofreix pot ser el motiu de frustració i la causa que porti al pacient a la consulta del podòleg a la recerca d’una solució”, explica Dionisio Martos, expert en Podologia.

L’excessiva sudoració de les extremitats o hiperhidrosis, produïda per una sobre activitat del sistema nerviós simpàtic i que afecta una de cada quatre persones és, en la majoria dels casos, la causa principal d’aquest problema. Un trastorn freqüent però que produeix moltes molèsties, ja que sol anar acompanyat d’una degradació de petits microorganismes, com els fongs, que també són causants de la mala olor i de nombroses infeccions.

En aquesta línia la mala olor de peus, també conegut com podobromhidrosis, pot considerar-se una malaltia de la pell, ja que, precisa Martos, “en un percentatge altíssim, és originat per una colonització i creixement de gèrmens i ha de ser considerat com una afectació infecciosa que requereix de tractament”. En concret, la pell pot estar danyada per un germen o per diversos gèrmens de diferents famílies, com alguns bacteris i fongs, que en el seu metabolisme generen un gas causant directe de la desagradable olor de peus.

Quant a les conseqüències, aquestes poden ser de:

  • Índole social: el pacient és conscient de la forta olor que desprenen els seus peus, “la qual cosa limita, i a vegades molt, les seves relacions socials”.
  • Índole sanitària: a l’ésser una malaltia causada per diversos gèrmens, la qual cosa es denomina infecció polimicrobiana, en cas de no tractar-se el problema, es pot accentuar i arribar a patir alguna erosió en la pell que podria afectar plans més profunds i originar ulceracions de complicat tractament, sobretot, en persones amb diabetis.

Tractament i remeis casolans

Considerat una cosa normal”, ja que moltes persones són víctimes de la mala olor de peus, és molt comú que la gran majoria no li doni importància o es limiti a rentar aquestes extremitats diàriament. Una mesura que, si bé és molt encertada, per si sola no resol el problema. És aquí quan entren en joc els remeis casolans, ja que qui més qui menys coneix o ha llegit trucs per a aquesta mena de situacions.

“Abans d’intentar posar un remei a qualsevol malaltia és fonamental conèixer la causa, ja que encara que és cert que determinades pautes de conducta poden ser bones per a prevenir aquesta patologia, quan s’ha instaurat el quadre clínic el millor és acudir al podòleg, que és qui haurà d’inspeccionar i explorar els peus del pacient per a poder identificar la causa”, adverteix el doctor Martos. No és convenient, per tant, arriscar la salut dels nostres peus amb el remei que ens han comptat o que apareix en una revista determinada, generalment no especialitzada, ja que, en la majoria de les ocasions, la mala olor és secundària a una infecció que ha de ser tractada com a tal, és a dir, “amb fàrmacs indicats a aquest efecte i seguint les recomanacions oportunes en cada cas”, agrega Martos.

Per part seva, en els casos d’hiperhidrosis, quan la suor es produeix a conseqüència d’un estímul emocional, existeix la possibilitat de sotmetre’s a una petita intervenció quirúrgica -només per a casos realment complicats-, que consisteix a interrompre la via nerviosa simpàtica a nivell del tòrax, regulador de la producció i emissió de la suor. “Encara que és una operació ràpida i bastant senzilla de practicar, ha de reservar-se només per a casos extrems i ha de ser realitzada per professionals amb molta experiència en aquesta mena d’intervencions”, assegura Mónica Rebullida, del Col·legi de Podòlegs de Madrid.

Higiene dels peus

Com a principal part afectada, els peus constitueixen el punt del cos humà més important a acaronar i, sobretot, és la zona en la qual s’ha de practicar una neteja escrupolosa, que inclou també un assecat a consciència per a eliminar qualsevol humitat que doni lloc al desenvolupament de bacteris. “Cal cuidar els peus com les mans, la cara i el pèl”, conclou el president del Col·legi de Podòlegs de València, José María Pe.

Així, respecte a la rentada, el fonamental és que aquest sigui diari i que estigui acompanyat d’una exhaustiva inspecció a la recerca de qualsevol alteració: ferides, taques en la pell, alteracions de les ungles, etc. La manera més idònia de dur a terme aquesta neteja i inspecció és fer-ho durant la dutxa o en algun recipient diferent al bidet -ja que si existeix infecció per fongs o bacteris és fàcil contagiar-la a alguna zona íntima durant la condícia-.

Tampoc és convenient mantenir els peus “en remull” durant un temps superior a cinc minuts per a evitar la maceració de la pell i resulta molt important utilitzar un sabó amb un pH lleugerament àcid per a no alterar la producció d’àcids grassos protectors de la pell. “Després de la rentada -aconsella el doctor Martos-, és fonamental assecar els peus minuciosament, sobretot entre els dits, ja que un excés d’humitat mantinguda pot danyar l’estructura de la pell i provocar maceració de la mateixa amb el consegüent risc d’infecció de la zona, i ser origen de tan desagradable quadre clínic”.

Una vegada assecats, es recomana utilitzar una petita quantitat de talc podològic per a dipositar en els espais interdigitals, aquells que queden entre els dits, de manera que s’eviti la hipersudoración. Així mateix, existeixen desodorants podològics que es presenten també en format en crema, preparada per a utilitzar entre els dits i evitar la maceració i esquerdament de la pell tenint en compte, recorda José María Pe, “que els desodorants i les cremes disminueixen la sudoració però no l’eliminen del tot, ni tampoc la mala olor”.

Consells

Encara que no és fàcil acabar amb ella definitivament, la podobromhidrosis es pot regular si es posen en pràctica uns senzills consells i s’aplica la constància en cadascun d’ells. L’objectiu d’acabar amb una olor que pot arribar a ser repugnant és possible sent conscient que, a més de la rentada, és important:

  • Aplicar un talc podològic o un desodorant podològic en crema -amb una lleugeríssima capa-, en loció o en esprai.
  • Respecte al calçat, han d’utilitzar-se materials naturals que permetin la transpiració, fonamentalment cuir i sobretot a l’estiu, i no s’ha d’usar cada dia el mateix parell de sabates. A més, és convenient utilitzar plantilles de carboni (a canviar cada dos mesos), que permeten que el peu respiri, i desfer-se de sabates que tinguin algun tipus de mala olor. En el cas que el calçat es mulli, cal netejar i assecar la pell de les sabates, ja que en el temps produeix mala olor.
  • Els mitjons i mitjanes han d’estar fets amb teixits o materials naturals i utilitzar, especialment a l’hivern, la llana i el cotó. A l’estiu funciona millor l’ús del lli, el fil o la seda en el cas de mitjanes, mentre que convé evitar el niló per tractar-se d’un material sintètic poc tolerable, poc transpirable i productor d’irritació. Es recomana canviar tots els dies de mitjons o mitjanes.
  • Els qui practiquin algun esport, han de posar especial èmfasi en la cura dels peus i ser més escrupolosos amb la neteja posterior per a aconseguir que el peu estigui sec. Així mateix, en el cas d’utilitzar posteriorment dutxes o banys comuns cal accedir a aquests amb chancletas per a evitar el contagi de fongs i bacteris, la qual cosa dóna lloc al denominat peu d’atleta. “Practicar esport és sa, si se segueixen les regles adequades”, apunta José María Pe.
  • També cal inspeccionar els peus cada dia per a descobrir possible rojors, taques o qualsevol presència estranya, i s’ha d’acudir a la consulta del podòleg si, malgrat seguir aquests consells, la mala olor continua sent forta.

“A vegades, seguir aquests consells és suficient perquè no es repeteixi el problema”, conclou Mónica Rebullida.