Quatre de cada deu nens hospitalitzats, més del que s’esperava, sofreixen algun tipus de dolor, segons el nou “Estudi sobre el dolor en nens hospitalitzats”, realitzat per la Fundació Grünenthal i la Fundació Antena 3 amb menors d’edats compreses entre els 7 i els 12 anys. Quan se’ls pregunta als pares, el 80% pensen que el seu fill ingressat ha patit dolor, però si se’ls consulta a ells, solament el 40% afirmen haver sofert dolor. Avui, les burxades, entre altres actes mèdics, segueixen sent els més temuts pels més petits. Els experts aconsellen als pares no mentir-los sobre aquest tema, encara que han d’adquirir destresa per explicar-los quin procediment se’ls realitzarà, sempre de forma adaptada a la seva edat. En aquesta entrevista Mar Serrano, mèdica i responsable de formació de la Fundació Grünenthal i màster en dolor, explica que les principals conclusions de l’estudi serviran per elaborar un fullet amb recomanacions per als progenitors amb l’objectiu que els seus fills malalts afrontin millor el dolor.
Sí, de fet, fan falta més estudis i alguna cosa encara més important: una major conscienciació sobre la millora en l’abordatge del dolor en els nens. Són escasses les recerques sobre aquest tema, el dolor en el menor ha estat un gran oblidat, a pesar que l’alleujament del dolor és un dels principis fonamentals de la medicina. No obstant això, en els últims 10-12 anys ha augmentat el nombre de publicacions relacionades, la qual cosa demostra l’interès per aquest tema. A més, en aquest subgrup de població, la valoració és molt complexa.
Perquè estan en un procés de desenvolupament i maduració, i per al nen no resulta fàcil explicar si sent dolor i com ho percep. Fan mancada estudis sobre el dolor fins i tot en edats més primerenques, ja que els participants en aquest estudi tenen entre 7 i 12 anys. Aquest treball és interessant perquè els protagonistes són els propis afectats. És habitual que en estudis com aquest s’analitzin altres factors, com els fàrmacs, per comprovar la seva eficàcia i seguretat, o una nova tècnica diagnòstica. Però en aquesta recerca s’indaga en la percepció que els nens tenen sobre el dolor que experimenten durant la seva estada a l’hospital. Volem saber el que senten i opinen per poder tractar-los millor. A més, aprofitem perquè siguin ells els que comparteixin la seva experiència amb uns altres que van a passar per experiències similars a les seves quan també estiguin ingressats. Els resultats es difondran en format de conte juntament amb fullets divulgatius destinats a familiars i a professionals sanitaris.
“La prevalença del dolor és del 80% segons els pares i del 40% segons els nens”En total a 391. Han participat 20 hospitals repartits per tot el territori nacional. De tota la mostra, gairebé un 60% han estat a l’hospital amb anterioritat, un 10% dels casos han estat sis o més vegades abans i el 26% dels nens necessiten visitar l’hospital amb certa assiduïtat. El dolor és un símptoma molt prevalente, de manera que, quan se’ls pregunta als progenitors aquests afirmen que el 80% dels nens ho ha experimentat, en un 40% de manera esporàdica i en un altre 40% de manera habitual. No obstant això, solament en un 20% dels pares la resposta és negativa. La prevalença del dolor en els petits hospitalitzats és diferent: segons els pares és d’un 80% i segons els propis nens, d’un 40%. La resposta és que quatre de cada deu menors hospitalitzats sofreixen dolor, una mica més del que s’esperava.
La intensitat de les molèsties habituals solament representa dos punts en una escala sobre deu. Per veure quin és el nivell percebut s’utilitzen escales facials: se’ls mostren unes cares amb diferents expressions, de més contenta a més trista, que es corresponen amb diferents puntuacions. Això és, des de 0, que és l’absència de dolor, fins a 10, que és el màxim dolor imaginable; la puntuació mitjana dels nens seria de 2 punts, la qual cosa es considera lleu. De fet, les dades de l’estudi mostren que un de cada dos nens hospitalitzats (48,4%) manifesta haver sentit dolors molt forts en algun moment, durant la seva estada a l’hospital. No obstant això, al llarg del temps, els dolors han descendit de manera sensible i, al moment de l’entrevista, amb prou feines un 4% es queixava de dolors forts (el 70% responia que “poc o res”).
En aquest estudi no s’ha recollit informació del professional sanitari sobre la patologia causant. Però aquest dolor depèn de l’origen de l’ingrés dels nens. Els que van participar en aquest estudi procedeixen del servei d’Urgències (53%), cirurgia (24%) o van ser ingressats per a tractaments periòdics (9%). I la majoria han estat ingressats en serveis de pediatria (42%), seguits pels de traumatologia i cirurgia (39%) i oncologia (11%) i un percentatge mínim en cures crítiques (3%). Segons això, el tipus de dolor que pateixen pot ser agut per una malaltia aguda, cremades, traumes postoperatorios i procediments mèdics; crònic no oncològic; o dolor crònic a causa del càncer. I el dolor que se’ls ocasiona pot deure’s a “procediments lleument dolorosos”, com punciones en el dit o per instaurar una cánula intravenosa, “procediments moderadament dolorosos”, com una punción lumbar, o “procediments moderada o severament dolorosos” com una aspiració de medul·la òssia o una biòpsia. Els dolors més intensos es definien com a burxades, com si els “cremessin” o “retorcessin”.
Les burxades són la principal causa de por i de dolor per als nens durant el seu ingrés hospitalari. Sembla que hi hauria una relació directa entre el que els dona més por, perquè els dol més, o el que els dol més, perquè els inspira més temor. Però en aquesta recerca no se’ls ha demanat que els comparin entre si.
“Els pares han de dir la veritat als nens sobre la seva malaltia o els procediments mèdics que els realitzaran”En l’estudi es va informar al 80% dels pacients però, d’aquests, a un 40,9% se’ls va comptar amb detall i a un 37,1% solament amb alguns aspectes. Al 20% no els van comunicar gens. Els progenitors han de dir la veritat als nens sobre la seva malaltia o els procediments que els realitzaran. Mentir no els ajuda i fan que perdin confiança en els qui són el seu principal refugi. Els pares són els més indicats per informar-los i, després, cal animar-los a preguntar el que necessitin als professionals sanitaris.
S’ha d’evitar entrar en els detalls i, si és alguna prova, és aconsellable dir-li-ho una mica abans, però sense massa antelació, perquè es podria incrementar el seu nivell d’ansietat. Altres vegades es pot plantejar l’explicació com un joc simbòlic. És molt important proporcionar la informació més completa i detallada possible, en funció de l’edat i capacitat del nen i, si resulta molt complex, sempre es pot demanar l’ajuda d’un psicòleg clínic de l’hospital.
Sí, hi ha diferents tècniques que milloren l’abordatge diagnòstic, amb procediments menys invasius, que es duen a terme amb tècniques laparoscópicas. I també hi ha estudis de punciones lumbars que, per disminuir el dolor, utilitzen distraccions virtuals, com un casc amb mitjans audiovisuals virtuals, que se li posa al nen mentre li realitzen la prova.
El dolor no solament es tracta amb tractaments farmacològics. Són igual d’importants altres mètodes, que es denomina de suport, cognitius, conductuals o físics. Entre els de suport, l’assistència i acompanyament de la família és un dels més eficaços. Entre els de intervenció cognitiva, com la distracció, per dirigir l’atenció de la ment a altres rumbs, la hipnosis és un mètode molt útil en nens; la seva eficàcia per disminuir la percepció del dolor s’ha demostrat a través d’un estudi de la Universitat de Standford, on s’evidencia que, mitjançant simples passos, alleuja el dolor i l’ansietat en les proves diagnòstiques. En elles es convida als nens a tancar els ulls, respirar profundament i imaginar que s’està en un parc o a casa amb un amic.
“A pesar que l’alleujament del dolor és un dels principis fonamentals de la medicina, en els nens ha estat el gran oblidat”Per descomptat, el dolor s’incrementa davant les situacions d’ansietat i angoixa, i la presència de la família suposa per a ells comptar amb un entorn més segur i protegit. De fet, els hospitals han canviat molt l’entorn i l’accessibilitat, ja que abans imposaven un règim de visites i ara permeten als pares romandre al costat dels seus fills (pràcticament conviuen amb ells), la qual cosa afavoreix que l’entorn sigui menys hostil per al nen, el principal referent del qual és la seva família. En aquest estudi, quan se’ls ha preguntat als menors què fan quan tenen dolor perquè els dolgui menys, han contestat: “els meus pares em donen la mà i em deixen que estrenyi per esplaiar-me”, “estrenyo les mans i poso música o parlo amb la meva mare, això em relaxa i porto millor el dolor” i “joc amb la meva família o amb les profes”.
El dolor afecta a l’esfera emocional de qualsevol persona, tant en el mitjà hospitalari com al domicili. L’hospital, a més, és un lloc desconegut per a ells, la qual cosa els pot infondre temors. La sensació predominant és la preocupació (33%), per sobre de la por (26%) i la tristesa (25%) i, de manera escassa, l’empipament (13%). En tots els casos, l’existència d’ingressos precedents contribueix de forma significativa a suavitzar els sentiments adversos.
Amb els resultats de l’estudi es publicaran uns fullets amb consells per els qui tenen fills hospitalitzats. En general, els pares no han de mentir als seus fills i és molt positiu que facilitin que els puguin preguntar sobre allò que els inquieta. També cal reforçar tot el que el nen és capaç de fer i no renyar-li davant l’expressió de les seves emocions, ni imposar-li que sigui valenta. Cal transmetre-li confiança en el personal que li atén. Està en bones mans i tindrà el necessari per alleujar el dolor si aquest arribés a presentar-se. Si alguna cosa no agrada de l’atenció rebuda, no és bo per als petits que siguin partícips de la conversa; ha de parlar-se directament amb el personal implicat. I com a principal eina per disminuir la percepció del dolor, cal recórrer a la distracció. Els propis nens l’empren i l’aconsellen: veure la televisió, parlar amb els quals els visiten, jugar i, fins i tot, intentar dormir-se.
El pas dels nens per l’hospital no sol ser una experiència traumàtica. Al contrari, aporten sensacions positives. Quan se’ls pregunta als nens com es troben, el 71% responen “bé”, solament el 22,5%, “regular” i el 5,6%, “malament”. Els que conviuen diàriament amb el dolor són els qui responen “malament” amb més freqüència i aquesta és “una important àrea de millora”, afirma Mar Serrano, juntament amb “les burxades que han de suportar i el menjar de l’hospital, que també detesten”.
En canvi, “veure la televisió és l’activitat lúdica que més els agrada de l’hospital, i amb diferència. De fet, la Fundació Antena 3, molt sensible amb la infància, ha dissenyat el primer canal infantil de televisió per a nens i joves que es troben hospitalitzats. La programació de FAN 3 conjumina continguts d’entreteniment -seriïs, dibuixos animats…- amb peces educatives creades per promoure hàbits saludables i que ajuden a comprendre i familiaritzar-se amb el procés pel passen, d’una manera amable i amena. Per a això, alguns dels continguts del canal FAN3 informen sobre el funcionament de les diferents màquines i proves de l’hospital, així com del treball dels professionals que li ajuden en la seva recuperació. I rostres emblemàtics de la cadena i famosos amb gran capacitat de prescripció participen de manera periòdica per animar als petits, tant a les programacions del canal de televisió com en les activitats que desenvolupa la Fundació als hospitals a través del seu Programa d’Assistència Hospitalària”, detalla Serrano. Al costat de la televisió, els nens també gaudeixen del col·legi infantil i valoren de forma positiva el tracte del personal sanitari.
