L’Organització Mundial de la Salut (OMS) ha anunciat en dates recents que la contaminació atmosfèrica causa càncer. El creixement demogràfic mundial empeny a la ciutadania a concentrar-se en les grans urbs, on en 2050 residirà el 70% de la població mundial. Això significa que per disminuir el risc d’emmalaltir per la deficient qualitat de l’aire de les ciutats, caldrà impulsar diverses mesures com suprimir la producció industrial en els nuclis urbans, crear zones verdes de fàcil accés i fomentar el transport públic, entre unes altres. Aquests mateixos espais naturals ajudaran a promoure una vida més activa i menys sedentària a les ciutats, doncs l’altra gran batalla en salut pública serà contra l’obesitat. En qualsevol cas, cal invertir en salut, perquè reporta beneficis a les grans poblacions, mentre que reduir el pressupost per a sanitat mai és una bona idea. Així ho explica en aquesta entrevista María Neira, directora del Departament de Salut Pública i Medi ambient de l’Organització Mundial de la Salut (OMS), en el seu pas per Barcelona, on ha estat convidada a les jornades “Ciutats verdes. Gent saludable. Planificant espais urbans saludables” per BDebate i el CREAL (Centre de Recerca Epidemiològica i Mediambiental), pertanyent a l’aliança ISGlobal.
Les estadístiques diuen que la població creix en les urbs i que en el 2050 el percentatge de persones que viuran en elles depassarà el 70%. Són xifres realment importants i que ens fan veure com aquesta tendència pot afectar a la salut de les persones i de quina manera s’han de planificar millor les ciutats per evitar les malalties i protegir i promoure la salut, de manera que residir en les urbs no condueixi a la malaltia, sinó que sigui una oportunitat per millorar la salut.
“La vida sedentària és un problema de salut pública que mata a sis milions de persones a l’any al món”Les dues opcions són vàlides. Cal tenir en compte que és inevitable viure a les ciutats pels serveis que brinda: hi ha més activitats en els nuclis urbans i més possibilitats que les que el camp ofereix; hi ha més negoci, així com oportunitats d’educació. A més, pel creixement demogràfic, la població ha de residir a les ciutats. L’opció és aconseguir que la qualitat de l’aire sigui millor. Això es pot aconseguir amb un transport públic adequat, sostenible i eficaç, perquè els ciutadans no utilitzin el mitjà de transport privat; disminuir l’accés dels vehicles contaminants al centre urbà; evitar les produccions de la indústria dins d’elles; i assegurar que la legislació ambiental es compleix, que es faci un ús més intel·ligent i eficaç de l’energia i s’aboquin menys gasos i emissions a l’atmosfera.
Totes les opcions són aconsellables, però no totes les ciutats poden permetre’s tenir un gran parc. L’important és que en elles hi hagi un bon accés a les àrees verdes, ja que milloren la qualitat de l’aire, la interacció social, la salut mental, disminueixen l’estrès, l’ansietat i els problemes d’aïllament de les persones majors, que són més vulnerables. Tenir més zones verdes convida a fer una vida menys sedentària i més activa, caminar, anar amb bicicleta, passejar, la qual cosa, des del punt de vista de la salut, és fonamental perquè ajuda a prevenir l’obesitat i les malalties relacionades. La vida sedentària és un problema de salut pública que mata a sis milions de persones a l’any al món. La contaminació de l’aire i l’obesitat són dos problemes greus als quals hem d’enfrontar-nos. I ens correspon fer molt esforç per prevenir-la, mitjançant una bona planificació urbana, per així afavorir la vida activa, on ens puguem moure i, a més, assegurar-nos que estiguin en marxa els mecanismes perquè la qualitat de l’aire sigui l’acceptable, perquè els nuclis urbans no solament siguin llocs on no emmalaltir, sinó també que protegeixin i promoguin la salut de les persones.
“En el 2050 el percentatge de persones que viuran a les ciutats depassarà el 70%”Sí, en efecte. Per això les mesures que s’adoptin a les ciutats han de fer-se pensant en les conseqüències de totes les activitats que es realitzin en elles. Si es planifica que en un nucli urbà hi hagi una via per córrer o anar amb bicicleta , cal intentar reduir el trànsit de vehicles, perquè amb la bicicleta s’està més exposat a l’aire contaminat. Per això, cal tractar d’abordar una planificació conjunta de les ciutats, i involucrar a molts sectors de la societat. Si s’aconsegueix disminuir l’accés del tràfic rodat als grans nuclis urbans, es redueixen els accidents, la contaminació i es facilita que es camini més (ja que córrer no està aconsellat per a tots els grups de la població). Des del punt de vista de la salut pública, no solament cal incloure a la comunitat, sinó a molts sectors per evitar que en intentar millorar un aspecte, s’espatlli un altre. Per això, tot ha d’estar ben mesurat i enfocat des del principi.
Sí. Per això, en salut pública també s’impliquen altres especialistes, ja que cal tenir en compte molts aspectes: el tràfic, la planificació urbanística o la gestió de la mobilitat, entre uns altres. Les zones verdes són un àmbit per defensar tots junts, perquè protegeixen la salut, aporten beneficis socials i eviten molts problemes. Hi ha diversos estudis que demostren que les àrees verdes donen beneficis econòmics per a la ciutat: encara que requereixin una inversió a l’inici, a la llarga aporten més beneficis.
“Les àrees verdes milloren la qualitat de l’aire, la interacció social, la salut mental, l’estrès, l’ansietat i l’aïllament dels majors”Exacte. Si s’eviten els costos dels tractaments dels malalts crònics, disminueix l’import de la inversió del començament, és a dir, cobriria la despesa inicial, a part d’aportar un altre tipus de beneficis, com un millor estat de benestar de la població, una millor salut mental, menys accidents de trànsit, que també són molt costosos, i la invitació a participar en la vida urbana. La ciutat està “més viva”, menys estressada i té nombrosos avantatges per a la felicitat de les persones.
Els grans nuclis urbans d’Àfrica i Àsia representen desafiaments més enllà dels descrits, que tenen a veure amb els cinturons de pobresa que es generen al voltant d’ells. Hi ha moltes persones que emigren a les ciutats pensant a augmentar el seu nivell de vida, però en arribar es troben amb que no tenen accés al seu nucli urbà, sinó que s’han de quedar en els cinturons dels afores, que són molt pobres, on hi ha molt amuntegament, falta d’infraestructures de sanejament, d’aigua potable; unes condicions que afavoreixen molt ràpid la transmissió de malalties infeccioses. A les grans ciutats dels països en desenvolupament o emergents un dels reptes és oferir nivells mínims, bàsics, de salut a la població i evitar la violència, l’amuntegament i la pobresa, que cal tenir molt presents, perquè generen problemes afegits de salut pública.
“Reduir el pressupost en sanitat mai és una bona idea, perquè després no es recupera des del punt en què es va deixar, sinó de molt més enrere”La crisi que afecta a Espanya i a altres països repercuteix de forma negativa en molts aspectes. L’OMS intenta donar als governs que vulguin prendre mesures per reduir les despeses dades molt sòlides per convèncer-los que reduir el pressupost en sanitat mai és una bona idea, perquè després no es recupera des del punt on es va deixar, sinó que l’experiència ens diu que es va molt més enrere, que costa molt més. Això sí, cal engegar mesures d’eficiència de la despesa i ser conscients que Espanya té un dels millors sistemes sanitaris del món. Això ha quedat ben demostrat i cal mantenir-ho i acaronar-ho molt, de manera que els diners destinats es gasti de forma eficaç, a partir d’una discussió interdisciplinària a la qual cal convidar a tots, perquè contribueixin a aquest debat sobre la despesa sanitària. En aquest sentit, la classe mèdica pot aportar moltes solucions. Però hem de ser conscients que no cal augmentar la despesa, sinó que es requereix eficiència.
Al País Basc hi ha exemples molt bons de ciutats saludables. Avilés (Astúries) estava molt contaminada a causa de la producció industrial, però s’han realitzat grans esforços per guanyar en neteja i en una millor qualitat de l’aire. Però hi ha més casos a Espanya; moltes ciutats han pres mesures molt bones a nivell puntual, que han afavorit al centre urbà, com crear una zona per als vianants. Però cal seguir explorant i avançant sobre aquest tema. Barcelona és també una de les ciutats on s’han desarollado iniciatives molt positives. Tothom pot recordar aquella Barcelona que hi havia abans dels Jocs Olímpics de 1992 i després. Encara hi ha més models a seguir, molt positius.
En algunes parts del planeta, com Xina, la contaminació atmosfèrica és un problema molt greu, fins al punt que les seves urbs s’han denominat ciutats del càncer. La situació ja no es pot classificar com a preocupant, sinó alarmant, doncs ja s’han registrat casos extrems d’afectació com el d’una nena de sol vuit anys, que ha desenvolupat càncer de pulmó.
Davant aquestes situacions, María Neira exposa el següent: “Com a ciutadans, es pot fer poc, no es pot canviar la qualitat de l’aire. És alguna cosa que no depèn en exclusiva de la persona, però sí que pot usar menys el cotxe privat i anar en transport públic. Quan aquest no sigui suficient, és bé que els ciutadans exerceixin pressió als responsables polítics de la salut pública per demanar-los que la qualitat de l’aire cada vegada sigui millor i que prenguin mesurades per reduir els vehicles a les ciutats. Com a ciutadans, podem aportar el nostre granit de sorra”.
