Salta el menú de navegació i ves al contingut

EROSKI CONSUMER, el diari del consumidor

Cercador

logotip de fundació

Canals d’EROSKI CONSUMER


Estàs en la següent localització: Portada > Salut i psicologia > Recerca mèdica

Aquest text ha estat traduït per un sistema de traducció automàtica. Més informació, aquí.

Maria Rosa Sarrias i Francisco Lozano, biòlegs de l’IDIBAPS, Hospital Clínic de Barcelona

«En el xoc sèptic no caben ambigüitats; si alguna cosa funciona vius i, si no, et mors»

  • Autor: Per
  • Data de publicació: Dilluns, 13deAgostde2007

Es diu recerca traslacional. Maria Rosa Sarrias i Francisco Lozano són dos investigadors bàsics, biòlegs, que han desentranyat la biologia molecular d’alguns components del sistema immune i han donat amb una troballa de rellevància clínica: dos scavengers, ‘netejadors’ del sistema immune poden frenar el xoc sèptic, quadre inflamatorio sever amb fallada multiorgánico produït per toxines bacterianes i que no responen al tractament antibiòtic convencional, i salvar moltes vides.

Francisco Lozano es va incorporar a l’Institut de Recerques Biomèdiques August Pi i Sunyer (IDIBAPS) després d’un període de formació a la Universitat de Cambridge (Regne Unit). Portava temps investigant les propietats de les molècules CD5 i CD6, catalogades en principi com a immunoglobulines però que després s’ha vist que el seu paper en el sistema immune correspon al d’un scavenger, que elimina components tòxics de la sang per mitjà de limfòcits i macròfags. Maria Rosa Sarrias porta anys investigant la immunitat innata en l’Institut. Tots dos han donat amb dues molècules, CD6 i SP-alfa, que aconsegueixen frenar els efectes de la toxina LPS en la sang. La seva recerca, realitzada en col·laboració amb la Facultat de Biologia de la Universitat Complutense de Madrid i la Facultat de Medicina de la Universitat de Múrcia, apareix publicada en la revista americana Proceedings of the National Academy of Sciences.

Avançant per diferents camins s’arriba de vegades a un mateix punt.

(Francisco Lozano, FL): Investigant CD5 i CD6, vaig descobrir que si injectava aquesta última en el peritoneu d’un model de xoc sèptic de rata, evitava que l’animal morís. La molècula CD6 és un receptor de la membrana dels limfòcits del nostre sistema immune, i és la primera vegada que es demostra que és capaç d’identificar i unir-se físicament i amb elevada afinitat a toxines bacterianes que poden desencadenar un xoc sèptic. Per tant, el descobriment no es limita a una possible aplicació clínica sinó que trenca amb la creença que el sistema immunològic innat s’encarrega en exclusiva de reconèixer microorganismes patògens. Ara sabem que els CD6 dels limfòcits, que són cèl·lules del sistema immune adaptatiu, també poden exercir aquesta funció de vigilància.

(Maria Rosa Sarrias, MRS): Jo investigava les propietats de SP-alfa en la immunitat innata i, aprofitant que vam tenir accés a models de rata amb xoc sèptic, vam voler provar alguna cosa idèntic. Comprovem que aquestes rates, que normalment moren entre les 24 i 48 hores de tenir la seva sang infectada, superaven el llanci amb total normalitat.

Quin d’ambdues molècules funciona millor?

«Falta esbrinar què succeeix en sèpsies causades per virus i si CD6 i SP-alfa tenen aplicació en altres malalties inflamatorias d’origen infecciós»(FL) Pensant en una possible aplicació clínica del descobriment, pot ser que SP-alfa resulti més interessant per tractar-se d’una molècula soluble en estat natural, alguna cosa que no ocorre amb CD6 i que, per tant, hauria de reconfigurarse. En el xoc sèptic no caben ambigüitats; si alguna cosa funciona vius i, si no, et mors. Aquest experiment obre un camp de recerca però només hem donat el primer pas.

El xoc sèptic, o sèpsia, és la principal causa de mort en les UCI de tot el món. Suposo que els metges intensivistas caminaran d’enhorabona.

(FL) Encara no hem tingut un contacte formal amb ells lloc que, abans de passar a comprovar com funcionen ambdues molècules en la clínica humana (assajos en fases I, II i III), hem de treballar amb més models de rata en el laboratori. Hem comprovat la seva eficàcia en models de sèpsia bacteriana i per fongs, però falta esbrinar que succeeix amb sèpsies causades per virus i si, a més de combatre el xoc sèptic, les molècules podrien tenir aplicació davant altres malalties inflamatorias d’origen infecciós.

Què ocorre des de la infecció fins a l’enverinament de la sang amb la toxina LPS?

(MRS) Els antibiòtics no poden combatre de manera eficaç un xoc sèptic, ja que no eliminen la toxina bacteriana de la sang del pacient ni controlen la resposta inflamatoria que es desencadena. El xoc sèptic és una síndrome de resposta inflamatoria sistèmica causat per una invasió de microbis en el torrent sanguini, el metabolisme del qual se salda amb l’alliberament d’una toxina molt potent, LPS, que col·lapsa immediatament els ronyons, el fetge, l’intestí, la pell o els pulmons. La mort és en molts casos inevitable.

CD6 i SP-alfa van a estar, a partir d’ara, en el punt de mira de molts laboratoris.

(MRS) A través de l’Agència de Valorització i Comercialització dels Resultats de la Recerca de la Universitat de Barcelona (AVCRI) hem sol·licitat una patent per a l’ús d’aquestes proteïnes en el tractament del xoc sèptic i altres possibles indicacions. En col·laboració amb l’AVCRI, a més, hem engegat un projecte que permet desenvolupar la prova de concepte i arribar fins a les fases d’assaig en l’àmbit clínic.

DECLARACIÓ DE BARCELONA

Img uci1
Durant un congrés de l’European Society of Intensive Care Medicine celebrat en el 2002 es va signar la Declaració de Barcelona, amb el compromís de reduir en un 25% la mortalitat produïda per xoc sèptic en tan sols cinc anys. A dia d’avui aquest objectiu no s’ha aconseguit i per això cobra especial rellevància la recerca duta a terme per l’equip de Francisco Lozano i Maria Rosa Sarrias. S’estima que cada dia moren 1.400 persones al món per aquesta causa, i que el 30% mor dins del primer mes següent al diagnòstic. La declaració signada subratllava que, per reduir l’elevada taxa de mortalitat associada a la septicèmia en un 25% durant els cinc anys immediats, era necessari millorar el diagnòstic i el tractament de la malaltia.

Per a tal fi es proposava un pla d’acció amb cinc punts: facilitar el diagnòstic precoç i correcte mitjançant l’adopció d’una única definició clara de la septicèmia, garantir l’ús d’intervencions adequades al moment oportú mitjançant protocols clínics consistents, aconseguir que s’apliquin en tots els països unes directrius de remissió universalment acceptables, proporcionar el suport tècnic necessaris als clínics per controlar la septicèmia i assistència i consell als pacients septicémicos després de la seva estada en la UCI, per garantir una qualitat d’assistència continuada.


Et pot interessar:

Infografies | Fotografies | Investigacions