Fa alguns anys que sabem que durant la gestació hi ha un intercanvi de cèl·lules progenitores entre mare i fill. Aquestes cèl·lules, que poden persistir durant molt de temps, sovint són uns hostes amables que ajuden a reparar danys que es produeixen en els teixits, encara que en altres casos s’ha demostrat que poden ser l’origen de determinades malalties.
Dues poblacions cel·lulars
L’amor entre mare i fill ara se sap que va més enllà de l’afecte, per un vincle físic en forma d’intercanvi de cèl·lules. Des del punt de vista de la supervivència de l’espècie, aquest fenomen podria tenir sentit perquè amb l’aportació per part del fetus de noves cèl·lules reparadores la mare podria viure més. D’altra banda, la mare continua donant vida més enllà dels nou mesos de gestació ja que les seves cèl·lules poden també ajudar a esmenar deficiències en el seu fill.
Aquest fenomen, reportat per primera vegada en 1981, va despertar cert escepticisme ja que no quedava explicat com a cèl·lules estranyes a l’organisme podien ser acceptades pel sistema immune i sobreviure tants anys. Les cèl·lules fetals poden sobreviure en l’organisme matern durant dècades després de l’embaràs; de la mateixa manera, les cèl·lules de la mare també sobreviuen en el nen durant anys. En un estudi, en una dona es van identificar cèl·lules procedents del seu fill que ja havia complert els 27 anys.
L’intercanvi de cèl·lules podria ajudar a reparar danys que es produeixen en els teixits de la mare i el fill
Si bé s’han identificat casos en què aquestes cèl·lules poden ser uns ‘hostes amables’ que ajuden a reparar danys que es produeixen en els teixits materns, en altres casos s’ha demostrat que poden ser l’origen de determinades malalties. Per aquest motiu, cada any apareixen diversos estudis sobre el tema. La comprensió de les cèl·lules que es transfereixen, la seva localització i la seva funcionalitat, podria portar a minimitzar els efectes perjudicials d’aquest fenomen i a potenciar els seus probables beneficis amb objectius terapèutics.
Intercanvi beneficiós
Els beneficis d’aquest intercanvi de cèl·lules semblen ser mutus ja que, recentment, un estudi efectuat per en el Centre de Recerca del Càncer Fred Hutchinson a Seattle (els EUA), posa de manifest que les cèl·lules que passen de mare a fill durant l’embaràs poden diferenciar-se, a nivell del pàncrees, en illots de cèl·lules beta funcionals que produeixen insulina en el nen.
En la recerca també es va evidenciar que en la sang de nens i adults joves amb diabetis tipus 1 hi havia major quantitat d’ADN matern que en la dels seus germans sans, la qual cosa indueix a pensar que podrien estar intentant reparar el teixit danyat. No es van trobar evidències que les cèl·lules maternes estiguessin ‘atacant’ als illots pancreàtics del nen ni tampoc que anessin objecte d’una resposta agressiva per part del sistema immune del nen.
Segons comentaris de la reumatòloga i immunòloga J. Lee Nelson, autora principal de l’estudi, les cèl·lules maternes podrien estar ajudant a regenerar el teixit danyat en el pàncrees, i postula que el nen és probablement tolerant a les cèl·lules de la mare pel fet que les va adquirir durant la fase fetal mentre el seu sistema immune encara s’estava desenvolupant.
L’altra cara de la moneda
Durant l’embaràs, les cèl·lules fetals travessen la placenta cap a la circulació materna i podrien inicien una reacció empelto contra hoste
L’esclerodermia va ser la primera malaltia autoimmune en la qual es va identificar el possible paper del microquimerismo a l’origen. Investigadors suggereixen que durant l’embaràs, les cèl·lules fetals travessen la placenta cap a la circulació materna i, posteriorment, inicien una reacció empelto contra hoste. En un estudi comparatiu entri en 17 pacients amb esclerodermia i 23 persones sanes, les primeres tenien 30 vegades més cèl·lules fetals en la seva sang que el grup control. Aquestes cèl·lules pertanyien al sistema immune fetal, concretament eren limfòcits que identificaven a les cèl·lules de la mare com a ‘estranyes’ i, per tant, les atacaven.
Posteriorment, s’ha demostrat el paper del microquimerismo en malalties com la cirrosi biliar primària, la síndrome de Sjögren, el lupus sistèmic i la dermatomiositis, entre altres. També sembla que aquest fenomen pot tenir algun paper en l’origen de dues patologies associades a l’embaràs: la preeclampsia i l’erupció polimòrfica. En un dels estudis efectuats es va comprovar que les dones amb preeclampsia tenien aproximadament 1 cèl·lula fetal per cada 1.000 cèl·lules en la circulació materna, mentre que en les dones embarassades sanes, la proporció era només d’1 per milió..
En relació a aquest efecte letal del microquimerismo en la mare, un estudi va evidenciar que les dones que havien tingut fills de diferents pares tenien una major mortalitat a llarg termini. En aquest cas se suposa que cadascun dels fills aporta cèl·lules amb càrregues genètiques molt diferents pel que, probablement, la mare toleraria pitjor aquesta situació.
